Presentación

La música es la belleza de lo más primordial que anida en nosotros. En el latir del corazón se halla el ritmo. En la respiración, la melodía. Y en la relación con cuanto nos rodea, la armonía.

Baraka es una palabra de origen árabe que significa aliento vital, energía de Vida, gracia divina, y se refiere pues a lo más genuino que hay en nosotros, a lo más "original", y ésta es la razón por la que hemos denominado así a nuestro blog.

Cultivar la música en cualquiera de sus facetas (el estudio, la audición, la práctica o la reflexión) es un gran placer, que en absoluto está reñido con el cultivo de toda una serie de cualidades, como la paciencia, la memoria, la generosidad, la humildad, la fuerza, etc., quizás no muy en boga actualmente, pero sin las cuales no existe el músico verdadero, ni, en definitiva, el ser humano verdadero.

Y por último, lo principal: 'Baraka' no existiría de no haber entrado en contacto con el Institut d'Estudis Sufís de Barcelona que dirige Halil Bárcena, y a través de él, con la obra y el legado de exquisita sabiduría del poeta y místico persa Mawlânâ Yalâl al-Dîn Rûmî (1207-1273), el cual hizo de la música una vía privilegiada de conocimiento interior. Nuestro agradecimiento de corazón a ambos.

Sean pues muy bienvenidos a nuestro blog, en el que esperamos encuentren contenidos que puedan ser de su interés. Ésta al menos ha sido nuestra intención al compartirlos con ustedes.

Leili Castella
'Baraka, música con alma'

.

.

divendres, 6 de gener de 2017

Els mags de l'Orient

Els tresors dels reis mags de l’Orient

Leili Castella


early 17th century 2 youths:


Pels nens, la nit en què els reis mags de l'Orient arriben amb els seus obsequis, és una nit màgica. Els nens saben que en el silenci i la pau de la nit, i només si dormen, els reis, després d’un llarguíssim viatge des de les llunyanes contrades de l’Orient, arribaran guiats per la llum d’una estrella. Els reis mags entraran sigil·losament a l’interior de llurs cases, on hi trobaran aliments i aigua per a ells i pels seus camells, deixaran els seus regals, i amb el mateix misteri amb què hauran arribat, marxaran. A trenc d’alba, els petits correran a despertar els seus pares i el meravellament es dibuixarà en els seus ulls en veure tot allò que els mags els han deixat.

El viatge dels reis mags d’Orient és un relat d’alt contingut simbòlic que admet més d'una lecutra, i és per això que hom pot observar que en ell hi rauen elements molt significatius per a la tradició de l’islam espiritual. Hi ha en primer lloc la idea del viatge. És ben sabut que el viatge de peregrinació a la ciutat de Mecca és un dels cinc pilars de l’Islam. Seria aquest un viatge exterior, safar zâhir. Però hi ha també, ens diuen els místics de l’islam, el safar qalbî, el viatge del cor. És aquest últim el que anhelen realitzar els gnòstics,  a imatge del viatge del cor per excel·lència de l’islam, l’anomenat al-isrâ' wa-l-mi'râj recollit a la sura 17 de l’Alcorà, en virtut del qual, una nit del mes de rajab, el profeta Muhàmmad, a lloms del seu cavall mític al-burâq,  que significa “raig” o “esclat”, va viatjar de Mecca a Jerusalem, i d’allà va travessar els cels fins arribar a la presència divina.

El viatge dels reis mags d’Orient té lloc, com no podia ser d’altre manera, de nit,  l’espai simbòlic per excel·lència on tenen lloc els besllums del món subtil i on a l’empara de la seva foscor, el viatger pot contemplar el fulgor de les estrelles. També, com ja s’ha apuntat, el viatge del profeta Muhàmmad va tenir lloc de nit, “dans le moment le plus cher aux amants”, en paraules del gran mestre sufí Ibn ‘Arabî (m. 1240), al comentar la citada sura 17 de l’Alcorà.

Els reis mags de l’Orient porten regals, i un dels més fabulosos és recordar-nos l’existència del corrent teosòfic ixraqí o, il·luminatiu, llegat del gran mestre sufí persa de la Llum, Suhrawardí Maqtul (m.1191). Ell va saber pouar en el pensament de l'antiga Pèrsia per rescatar-ne la saviesa de la Llum dels antics mags o savis, reformulant-la i perllongant-la des del pensament islàmic. La paraula ixrâq, "orient", no és en aquest context una mera referencia geogràfica o ètnica, sinó que té un profund sentit espiritual: "La luz que se levanta en Oriente es la manifestación o epifanía primordial del ser y es, correlativamente, la percepción espiritual que tiene lugar en las conciencias. Así como oriente es, en el mundo sensible, el lugar por el que el Sol rompe las tinieblas de la noche con los primeros resplandores de la aurora, así también designa, en el cielo espiritual del alma, el instante epifánico del conocimiento de sí, un conocimiento que es básicamente, presencia a sí mismo del ser que conoce, quien, en su conocer, es uno con el conocimiento. "[1]

El fabulós coneixement que ens porten els mags d’Orient no és un mer coneixement teòric: implica, igual com en els nens el matí de reis, un meravellament (hayra) extraordinari, “un évènement de l’âme”, ens dirà Henry Corbin, el qual afegirà: “pour que la doctrine devienne événement de l’âme, il faut que le pèlerin mystique s’éveille à la conscience de cet événement comme de quelque chose qui lui arrive réellement à lui, et dont il est en sa personne la réalité et la vérité”. [2]

Els reis mags d’Orient ens recorden doncs la font d’inacabable saviesa que rau a l’ ishrâq, i els nens ens indiquen com atansar-nos al misteri. Els gnòstics de l’islam distingeixen tres tipus de viatge: el viatge envers Déu; el viatge en Déu que submergeix a aquell qui l’emprèn en un meravellament sense fi; i el que en definitiva realitzen els mags de l’Orient, el viatge a partir de Déu, el qual no té altre finalitat que regalar i compartir els tresors de saviesa amb tots aquells qui acceptin les lleis del viatge.


[1] Sihâboddîn Yaha Sohravardï, El encuentro con el ángel, Trotta, Madrid, 2002, p. 15.
[2] Sohravardî, L’Archange Empourpré, Paris, Fayard, 16, p. 228. Traducció del persa i de l’àrab a càrrec  d’Henry Corbin.




diumenge, 25 de desembre de 2016

Riera i Aragó, D'avions i submarins



Josep Maria Riera i Aragó o l'avió per volar de matinada sobre els rius d’Orient

 Leili Castella


Recalen actualment a Barcelona importants exposicions internacionals d’art, i això fa que d’altres d’aparentment menys enlluernadores puguin passar desapercebudes. És per això que cal fer esment de l’exposició que  la Galeria Eude dedica a l’obra, plena de màgia i delicadesa, de Josep Maria Riera i Aragó.

Nascut l’any 1954 a la ciutat comtal, Riera i Aragó ha anat desenvolupant la seva obra escultòrica, pictòrica i gràfica a través de l’estudi incansable d’unes poques formes carregades de simbolisme: submarins, vaixells, arquers, avions i zepelins.

Fascinat per treballar materials que ja han tingut una vida útil i en comencen una  altra d’insospitada, Riera i Aragó no ha dubtat a utilitzar per a les seves escultures peces de coure de la teulada de la catedral de Gante o fragments d’acer del vell remolcador Montserrat comprats al port de Barcelona.

Resultat d'imatges de riera i aragó

Meravellat pel cel i pel mar, Riera i Aragó fa que les seves figures sorgeixen d’un espai intermedi en el qual allò que és subtil es materialitza mentre que allò que és material es subtilitza. I és així com els avions volen en immensos mars de sorra i els vaixells floten en cels infinits. Els moviments dels artefactes de Riera i Aragó desprenen silenci, lentitud i poesia. Cada obra expressa matisos importants, tal com queda reflectit en cadascun dels seus títols: “Avió per passar desapercebut entre els ocells”, “Submarí per navegar per la lluna plena”, “Submarí per mirar estrelles els dies ennuvolats”, “Avió per volar de matinada sobre els rius d’Orient” o “Avió utilitzable per a nens fins als  anys”.  

Imatge relacionada

Les obres de l'artista són plenes de llibertat i de puresa i per això només pot entendre-les i gaudir-ne amb plenitud aquell qui sap mirar-les amb els ulls nets dels infants. De fet vàrem visitar l’exposició amb un nen ben petit, el qual, tot just entrar, va aparcar el seu patinet  per anar a tocar un dels submarins exposats. La galerista, lluny de prohibir-li que el toqués, el va posar a les seves mans. El petit, després d’observar-lo atentament, va afirmar que era un submarí que no podia avançar perquè li faltava una hèlix. La galerista li va contestar que tenia tota la raó, que l’escultor l’havia fet així perquè no volia que el submarí avancés. Va començar aleshores una intens intercanvi d’opinions entre el nen i la senyora mentre anaven comentant les diverses obres mostrades.

Resultat d'imatges de riera i aragó

Tal va ser la connexió entre ambdós, que al final del recorregut la galerista va dir al nen que si volia fer un dibuix de com entenia que havia de ser un submarí que pogués navegar, el faria arribar al Sr. Riera i Aragó. El petit va acceptar amb gust i amb un llapis daurat va fer dos dibuixos mecànicament molt minuciosos. I vet aquí que des de fa uns quants dies, als submarins i avions de Josep Maria Riera i Aragó els fan companyia un submarí amb les hèlixs suficients per navegar i un Titànic del color de l’or.


Riera i Aragó, D’avions i submarins. Galeria Eude. Barcelona, Consell de Cent, 278. Fins al 5 de gener.

divendres, 16 de desembre de 2016

Shab-i 'arûs - 2016

Shab-i 'arûs - 2016
Aniversari de la mort de Hazrat Mawlânâ Rûmî


(17 de desembre de 1273 - 17 de desembre de 2016)




Imatge relacionada


Notre mort, c'est nos noces avec l'éternité.
Quel est son secret? "Dieu est Un". (*)

Mawlânâ Rûmî (m. 1273)



 (*) Mawlânâ Djalâl od-Dîn Rûmî, Odes mystiques, Éditions du Seuil, Paris, 1973, p. 318, en traducció d’ Éva de Vitray-Meyerovitch i Mohammad Mokri. 

dilluns, 12 de desembre de 2016

Mawlîd an-Nabî

Mawlîd an-Nabî
(11 de gener del 2016 - 12 de rabi'a al-awwal de 1438)


Anniversari del naixement del profeta Muhàmmad




Prière du Prophète

O mon Dieu! Mets une lumière dans mon cœur, une lumière dans mon tombeau,
Une lumière dans mon ouïe, une lumière dans ma vue, une lumière dans mes cheveux,
Une lumière dans ma peau, une lumière dans ma chair, une lumière dans mon sang,
Une lumière dans mes os, une lumière devant moi, une lumière derrière moi,
Une lumière sous moi, une lumière au-dessus de moi, une lumière à ma droite et une lumière à ma gauche.
O mon Dieu ! Accrois ma lumière, donne-moi une lumière, fais-moi lumière, ô lumière de la lumière, par Ta miséricorde, ô Miséricordieux !




Antholoie du soufisme, Eva de Vitray-Meyerovitch, Sinbad, Paris, 1978, p. 151



dimarts, 6 de desembre de 2016

La porta del cor

De portes i ruines


Arched Window in the Old Marinid Mosque



Me sentaré a la puerta de mi corazón, ¡Amigo mío!
a fin de bautizar esta ruina con tu Nombre.
Dibujaré sobre sus muros la bella imagen de tu cara
para ver claramente tu presencia.
Una y otra vez invocaré tu Nombre,
hasta que tu mensaje brote de la Kaaba de mi corazón.
A la sombra del corazón, íntimamente unido a Ti,
beberé con pureza tu vino siempre fluido.
Arruinaré esta casa de mi corazón sólo por Ti
y por Ti, Amigo mío, perderé la vida.

Dr. Javad Nurbakhsh (1926-2008)


Javad Nurbakhsh, Diwan de poesía sufí, Editorial Trotta, Madrid, 2001, p. 322.

dimecres, 12 d’octubre de 2016

'Ashûrâ'



Dia de la 'Ashûrâ'
10 Muharram 1438


Mosque of Imam Hussein in Karbala, Iraq:

Ra's al Husayn

Los fieles oran en tu mezquita,
los sufíes entonan los Nombres de Dios,
los nacimientos y las muertes
puntean las visitas a tu lugar sagrado,
oh Husayn,
tú que fuiste la luz de los ojos
de quien Dios amó por sobre todas sus criaturas.
(...)
La Verdad a cuya morada tus reliquias terrenas
nos guían a través de la baraka que derraman,
nos evocan el mensaje de tu vida,
que no es otro que el triunfo final de la Verdad.
Ella sola habrá de tener la última palabra.



Seyyed Hossein Nasr (1933-)

dimarts, 13 de setembre de 2016

ʿîd al-kabîr, Festa del Sacrifici



Abraham o l' essència de l’hospitalitat

Leili Castella



Qazvin] Iran, vers 1595 Papier, 192 f., 29,5 x 20,5 cm BNF, Manuscrits orientaux, supplément persan 1313, f. 40 Abraham (Ibrâhîm) , sacrifice:

L’Alcorà, en la sura 4 aleia 125, atorga a Abraham el sobrenom de jalîl, l’amic íntim: “Déu va agafar Ibrahim i en va fer el Seu amic íntim”. Laila Khalifa en el cinquè capítol del seu llibre Ibn ‘Arabî, l’initiation a la futuwwa [1], parla en profunditat del ric simbolisme que Abraham tenia a ulls del gran mestre sufí Ibn ‘Arabî (m. 1240), i explica que la paraula jalîl prové de jalala, mot que evoca l’idea d’impregnació, de fusió o d’incorporació, “comme le sel imprègne le pain, ou comme la nourriture imprègne le corps de celui qui la consomme” [2]. 

Quan dos éssers han compartit pa i sal, continua Khalifa, neix entre ells, si arriba el cas, el deure de sacrificar-se l’un per l’altre. La julla o amistat íntima a la qual ens referim, és exigent, atès que implica seguir el dîn de l’Amic. La paraula dîn es tradueix sovint per “religió”, però Ibn ‘Arabî l’entén més aviat en el sentit d’ ”hàbit” o “costum”, basant-se en una dita del Profeta Muhàmmad segons la qual “L’home segueix el costum del seu amic íntim”. I és així com, en paraules de Laila Khalifa “étant le khalîl d’Allah, Abraham suit l’ “habitude” (autrement dit, la coutume) d’Allâh: Allâh est généreux avec toutes les créatures sans exception, et ainsi est Abraham, l’ami d’Allâh” [3].

No hi ha generositat veritable sense hospitalitat, i, també a imatge de la d’Allâh, Abraham n’és el més alt paradigma. Així ho expressa l’Alcorà a la sura 11,69: “A Abraham el van visitar els Nostres missatgers, amb bones notícies de salvació. Van dir “Salâm (amb pau)! “. Ell va respondre “Salâm!”. Els va portar ràpidament un vedell rostit”. És interessant recollir que, per a Ibn ‘Arabî, és precisament en nom de l’hospitalitat envers Allâh, que Abraham estava disposat  a sacrificar el seu propi fill.

En un relat visionari, Ibn ‘Arabî veu com  Déu li demana quin creu que és el motiu pel qual Abraham havia de dur a terme tan radical ofrena. I Ibn ‘Arabî respon: “Per tal que la generositat d’Abraham sigui una veritat provada”. Deú li demana aleshores què entén per generositat i, en traducció de Laila Khalifa, Ibn ‘Arabî va contestar: “L’hospitalité (quirâ) offerte à l’hôte, puisque’elle [la présence divine] est descendue en hôtesse et qu’il lui a donc ofert l’hospitalité”.

L’amistat íntima es forja en la superació de proves difícils. Així ho havia mostrat ja Abraham quan ell mateix es va llençar al foc després de destruir tots els ídols adorats pel seu poble. Però a Abraham li quedava una prova encara més delicada, la prova de les proves: sacrificar el seu fill, “aussi cher que la “fraîcheur de l’oeil” (qurrat al-‘ayn), “trésor de ses entrailles” (faldhat kabidih) [4]. Ja hem vist com per a Ibn ‘Arabî, el sacrifici del fill era un acte d’hospitalitat envers la presència divina i per tant, un acte d’abnegació extraordinària. I és que segons el gran mestre sufí, el cavaller espiritual o fatâ és aquell qui, com un cadàver en mans de qui el renta, en tot prefereix Déu a si mateix.

Aquestes línies no són més que una petita mostra del ric simbolisme que nia en el sacrifici del xai que el pelegrí realitza al finalitzar el hajj o peregrinació a la ciutat de Mecca, i que avui celebra el món musulmà. Com és ben sabut, quan Abraham era a punt de sacrificar el seu fill, Déu el va aturar i li va permetre substituir  el seu fill per un xai com a ofrena. La figura d’Abraham, amb la seva entrega confiada i sense condicions a Allâh, ens mostra així el veritable significat de la paraula “islam”. 

En un relat simbòlic d’ascensió, Ibn ‘Arabî, en arribar al setè cel, rep l’hopitalitat del jalîl, és a dir d’Abraham. Ibn ‘Arabî li pregunta què és allò que ha d’aprendre d’ell, i Abraham li respon: “En accordant aux autres la faveur de la nourriture, O fils, ne sais-tu pas que, grâce au jûd (générosité, abondance) apparaît l’existence (wujûd), et grâce à l’abnégation apparaissent les secrets?”[5]

[1] Laila Khalifa, Ibn ‘Arabî, l’initiation a la futuwwa, Les Éditions Albouraq, Paris, 2001.
[2] Ibídem, p. 207.
[3] Ibídem, p. 208.
[4] Ibídem, p. 213.
[5] Ibídem, p. 216.


diumenge, 11 de setembre de 2016

Diada Nacional de Catalunya 2016



Diada Nacional de Catalunya
11 de setembre de 2016


Resultat d'imatges de castellers 

Un altre signe Seu, miraculós, que Ell ha fet,
és que creà els cels i la terra,
les diferències de les vostres llengües,
la varietat de tots els colors de la vostra pell.
Això són signes miraculosos, per a la gent que vol saber!

Alcorà, 30,22



dimecres, 20 de juliol de 2016

No oblidem...


Let us not Forget

Seyyed Hossein Nasr




Foto: Mustafa Dedeoglu




Let us not forget who we are, whence we came, where we shall go;
Let us not forget that pre-eternal day when we bore witness,
Bore witness to His Lordship with a resounding yea,
Which does still echo under the vaults of the celestial realm.

Let us not forget the intimacy of the Beloved’s embrace,
The warmth of Her bosom when we in union were.
We have now fallen and forgotten who we are,
Wandering on earth with no compass in hand.

Bu we can remember, so let us not forget.
Let us not forget that although cast in this lowly world,
Although blinded by veils of neglect and heedlessness,
Although forgetfulness our second nature has become,
We are placed here on earth to remember and can remember.

Let us not forget then to remember our Origin and End,
To remember who we really are as we make this journey of earthly life.


Seyyed Hossein Nasr, The Pilgrimage of Life and the Wisdom of Rumi, The Foundation for Traditional Studies, Oakton, 2007, p. 29.



dilluns, 11 de juliol de 2016

Els murmuris de la guerra



Que mai l’ espelma de l’esperança 

no et caigui de la mà...


Entrevista a Masood Khalili (*)





Musulmà... no islamista?
D’haver nascut aquí seria cristià: les religions són circumstan­cials. Sí que crec en Déu.
Les religions parlen en nom seu.
Cap religió no val el que un sol ésser humà.
Com ha arribat a aquesta conclusió?
Lluitant amb la meva gent, a l’ Afganistan.
En nom de què va lluitar?
Per la llibertat dels meus. L’URSS va envair l’ Afganistan en el 1979, invasors lliberticides per comunistes i ateus.
Com era la seva vida abans d’això?
Era a l’ Índia, estudiant el meu doctorat. Fill del poeta més respectat de l’ Afganistan, vaig créixer recitant poemes, caçant ocells, ­jugant...
Recorda algun poema del seu pare?
“Oh, gent pobra del meu país i del món; oh, orfes; oh nenes sense res; cada problema és una muntanya, però escolta: que mai l’ espelma de l’esperança no et caigui de la mà”.
S’hauria pogut quedar a l’ Índia, vostè...
El dia de la invasió vaig trucar al meu pare per telèfon. “Tens fe en Déu? Estimes la llibertat?”, em va preguntar. “Sí, sí”, vaig respondre. “Doncs vine i lluita, amb la ploma o les armes”.
I el va obeir.
Vaig dubtar: “L’URSS és molt poderosa!”, vaig dir. “Que l’ espelma de l’esperança mai no et caigui de la mà”, em va recordar.
El seu poema...
“Viure sense llibertat és pitjor que morir! ­Vine i lluita, però parla amb la mare”, va dir.
I què li va dir ella?
“Pots morir i jo t’estimo.., però si lluites per la llibertat, lluites pel meu cor. Però abans parla amb la teva novia”. Vaig tornar.
I què li va dir la seva novia?
Allò era un infern... La vaig ajudar a sortir al Pakistan. Em va somriure i va dir: “Jo cuidaré dels nostres fills, tu cuida’t de la nostra pàtria!”. Sense ella... jo no hagués lluitat.
I va lluitar.
Amb un ase em vaig internar a les mun­tanyes afganes per alçar la gent contra la URSS. Em vaig unir al comandant Massud.
Amb un ase?
El millor animal del món. Sense ases no hauríem vençut: van carregar provisions, armes, medecines, nens... Jo anotava en quaderns el que vivia, els bombardejos des d’helicòpters... L’hi escrivia a la meva dona.
Ases contra helicòpters!
Cert: ases contra dracs voladors... Vaig sostenir un diàleg amb el meu ase, agonitzant després d’un bombardeig...
Què es van dir?
“Per què lluiteu? Per què cremeu cases? Has vist cap ase cremar la casa d’un altre ase?”, em va preguntar. I em vaig avergonyir de ser humà!
Vostè ha matat...
Pensava només en una cosa: llibertat! La pietat amb el llop és crueltat amb els bens. Però avui penso: i si haguéssim negociat amb el llop? Potser aquell milió de morts viuria..
Expliqui’m una escena de la guerra...
Vaig arribar a una vila devastada per les bombes. En un pendent, sota un salze, vaig veure quinze nens i un mestre impartint classe...! amb només dos llapis curts. Els vaig ensenyar a escriure llibertat amb aquelles dues puntes.
Una altra.
Vaig arribar a una altra vila arrasada, defallit, i una dona em va dir: “Et veig més famolenc que el teu ase i encara lluites? M’han matat dos fills, me’n queda un... és teu!”.
M’impressiona... Què deia el seu líder, el mític comandant Massud?
Visionari, honest i valerós, amb alt sentit de la justícia i la llibertat... i bona persona! Si ets bo, lideres els cors!
Però després de la guerra el van matar.
Havíem guanyat la guerra, però vam perdre la pau: després de derrotar l’imperi soviètic el 1989, van brotar els talibans, i el 2001...
Els talibans van assassinar Massud?
Dos suïcides d’ Al-Qaida, disfressats de pe­riodistes... Jo era al seu costat! Van morir sis persones, tots en aquella sala... menys jo.
Com s’ho explica?
Ple de metralla i cobert de sang, la meva dona em va xiuxiuejar a l’hospital: “Que els teus fills no et vegin derrotat!”. I vaig viure.
Quina dona, la seva...
Sense les dones no hauríem vençut. Ni un retret, una queixa, una mala cara: sempre em va somriure en anar-me’n a lluitar! I a les muntanyes ens donaven menjar: gràcies!
Què va passar després del magnicidi?
Des del llit vaig pregar als meus fills que no es vengessin en els fills dels suïcides. Dos ­dies després queien les Torres Bessones... Bin Laden sabia que Massud l’hagués perseguit a Afganistan... i per això el va matar abans. Però continua viu als nostres cors!
I què passa ara a l’ Afganistan?
No és un país segur. I sense seguretat, els ­diners fugen. I sense diners, no hi ha escoles ni hospitals... I tot perquè el veí Pakistan alberga terroristes.
Què podem fer?

Pressionar el Pakistan... fins que deixi de tolerar terroristes al seu territori. Mentrestant, aquí homenatjo ara els 105 soldats espanyols que han donat la vida per la meva gent.




(*) Entrevista de Víctor Amela a Masood Khalili, publicada a La Vanguardia l’11 de juliol del 2016. Masood Khalili va néixer a Kabul l’any 1950. Fill del venerat poeta afganès Ustad Khalilullah Khalili, Massood va lluitar colze amb colze amb el Comandant Ahmad Shah Masood. Khalili, amb una llarga carrera com a ambaixador del seu país (a Pakistan, Nepal, Sri Lanka, Turquia i actualment a Espanya), acaba de publicar un llibre corprenedor: “Los susurros de la guerra”. Alianza Editorial, Madrid, 2016.




dissabte, 2 de juliol de 2016

Laylat al-Qadr. Nits de Ramadà

Laylat al-Qadr

Nit del Poder

27 de Ramadà de 1437






If there had not been a Night of Power (laylat al-qadr), when the Quran descended from the Divine Empyrean to the human plane, there would have been no Night of Ascension (laylat-al mi'râj), when the Prophet ascended from the earth to the Divine Throne, an ascension that is the model of all spiritual realization in Islam. (*)

(*) Seyyed Hossein Nasr, Islamic Spirituality. Foundations, Routledge & Kegan Paul, London 1987, p. 3.



divendres, 10 de juny de 2016

Ramadà a Occident



És ser agosarat ser el primer alcalde musulmà de Londres i no sentir por de ser musulmà?

Sadiq Khan (*)




Is it really that bold to be the first Muslim mayor and be unafraid to be Muslim? I don’t call myself a Muslim politician; I’m not a Muslim spokesperson or leader, and it’s important to clarify that because otherwise you’re defined solely by your faith. We all have multiple identities – I’m a Londoner, a son and a father – and City Hall isn’t a pulpit. But, as Ramadan starts, I’m aware that it’s a great opportunity to do things in the community and break down the mystique and suspicion around the religion. If you’re someone who doesn’t have Muslim friends and your only experience of Islam is what you see on the news – the angry man with a beard doing or saying something terrible – then you may inadvertently associate that with Islam and think that is what it’s all about. So, I’m making it a priority this month to get out there and build bridges by hosting Ramadan meals around the city at synagogues, churches and mosques.

The best way for people to understand each other’s faith is to share experiences. Fasting is a good way to do this because, when you’re breaking bread with someone, inviting non-Muslims to have that iftar meal together, it shows that it’s not a big deal, nor is it spooky or weird.

When I was growing up, you had to explain to people why you weren’t eating. Now, in a cosmopolitan city such as London, where for 1,000 years there has been an open exchange of trade, ideas, people and culture, most people know someone – perhaps at work or through friends – who will be spending this month fasting. Ask them how they are! It makes a big difference when someone spends just a minute to see how you’re doing. I’ve had friends fast through solidarity – they don’t always make it through the whole day, but it’s a kind gesture.

This year will be especially tough. Because of the lunar calendar, Ramadan moves back by 12 days each year and we’re now at the peak of long summer days. A lot of these fasts are going to be 19 hours long. It’s scary. My diary is still full for Ramadan – we’ve got the EU referendum coming up and I could even have to open my fast on stage with a glass of water at an event. Last year, we had a big selection campaign during Ramadan, so there were lots of very hot hustings, where I had to perform while fasting. That’s part and parcel of it. What you don’t want to do is try to completely change your lifestyle, because it sort of defeats the object of it and the sacrifice. Of course, there are Islamic injunctions in the event that fasting affects your performance as a brain surgeon or if you’re in the armed forces, but it’s impressive how much your body can and will endure – much more than you realise.

Anyone who knows me knows that I’m miserable during Ramadan. Some would say I’m miserable all year round, but it does affect my mood. What I usually miss the most is caffeine; I go to lots and lots of boring meetings (not this year, of course, because now I have the best job in the world!) and I need caffeine to keep going. So, this year, in preparation, I tried to cut down on coffee in the lead up to it. Food isn’t the issue – you get over that. The other big myth is that you lose weight in Ramadan. Not true. Part of me doing this is to show that it is possible to be someone with western, liberal values and be a mainstream Muslim. My election on 5 May proved that London believes you can do both at the same time.

According to research conducted by the polling company ICM a couple of years ago, British Muslims are the most charitable group in the country, and I believe a lot of that comes down to Ramadan – it’s a month of sacrifice, reflection and humility. It’s a real leveller, too – you can’t not have empathy. For instance, as mayor of London, I’m more aware than ever that in this city, the fifth-richest in the world, 100,000 people had to access a food bank last year – and I can, to a degree, understand that experience (I say that with the recognition that, unlike people who are homeless, I get a big feast at the end of the day).

There is a role that Muslims in the public eye play: to reassure people that we are OK. It’s not because we’re more responsible; it’s because we’re more effective. You don’t have to shout it from the rooftops – it’s about having shared experiences. We have the most diverse city in the world, but we don’t have people mixing as much as they could. I want to enable people to have a sense of belonging.

(*) Article publicat a The Guardian el 5 de juny del 2016.

dilluns, 6 de juny de 2016

Ramadân 2016



Ramadân Karîm!

1 Ramadân 1437



Astronomy-İstanbul Observatory-Ottoman Era:


Throughout Ramadan a hundred people kept on inviting me and requesting that one night I break the fast with them. Some I rejected. I instructed the keeper of the caravanserai that if anyone came at an appointed time, he should say, “Someone else has taken him”.

Shams-e Tabrîzî
Maqâlât 626-627