Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.

dissabte, 5 de maig del 2012

Del ritme


A ritme del cor

Lili Castella






Pel Gerard

Poques coses hi ha tan boniques com dir d'algú que és "tot cor". Quan ho diem en relació als adults sembla que ho fem d'una manera més aviat simbòlica, però  puc ben assegurar que "ser tot cor" té una dimensió literal. Ara fa poc més de quatre mesos vaig tenir l'experiència inesborrable d'agafar per primera vegada un bebè que va avançar unes setmanes la seva arribada. Com que encara hagués pogut estar uns quants dies més amagat de la nostra mirada, veure'l era assistir a la intimitat miraculosa en què la vida es va creant. El bebè era l'existència feta transparència i levitat; tot just dos quilos de vida, de pura vida.

Agafar aquest nen tan petitó i tan fort alhora va ser, literalment, tenir un cor a les mans. Tot ell era (i és!!) cor. Un batec ràpid, regular i potent inundava el seu cos. La força del seu batec va contagiar el meu, de manera que ambdós es van confondre. El sufisme persa té una bellíssima expressió, ham-damî, que significa "ser la mateixa respiració"; doncs bé, ser el mateix batec no deu ser massa diferent.

Compartir el batec del cor, o dit en termes musicals, compartir el ritme fonamental que sosté la nostra existència és entrar en contacte amb allò que ens és més primigeni. Muhammad Asad, en la seva fascinant biografia "Chemin de la Mecque"  explica com una nit en què era al desert, mentre els seus companys dormien a les tendes, es va apropar al lloc on jeien els camells i en veure'n un de recent nascut arraulit contra la seva mare, va succeïr el següent: "acarono el coll del petit i capbusso el meu rostre dins la llana càlida de la seva espatlla. L'escalfor del cos d'aquell animal tan jove penetra la meva cara i el meu pit: sento sota el palmell de la meva mà les pulsacions de la seva sang a les venes del seu coll, i el seu ritme es confon amb el batec del meu cor, despertant en mi el sentiment potent d'estar unit a la Vida amb majúscules i al desig de perdre-m'hi del tot".[1]

[1] Muhammad Asad, Chemin de la Mecque. Fayard 2004. Pàg. 317.
Fotografia del Gerard i la seva mare la Isabel: Gilles Brinon.


dijous, 3 de maig del 2012

"'Ushâq. Música sufí"

«'Ushâq. Música sufí», primer CD del grupo 'Ushâq







'Ushâq, grupo musical del 'Institut d'Estudis Sufís' de Barcelona que dirige Halil Bárcena, acaba de publicar su primer CD titulado, justamente, «'Ushâq. Música sufí», en el que se recogen algunos de los pasajes más emblemáticos del rico legado musical del sufismo mevleví turco. Desde aquí queremos agradecer el apoyo prestado por tantos amigos y amigas que creyeron desde un principio en este proyecto musical sufí. Si estáis interesados en adquirir el CD, poneos en contacto con Leili Castella, coordinadora del 'Institut d'Estudis Sufís' (lilicastella@yahoo.es), y ella os informará acerca de la manera de obtenerlo. Huuu...!

La presencia silente

La presencia silente

Leili Castella




En los lugares de presencia del islam, es frecuente ver a las personas sosteniendo en las manos su tesbih y haciendo pasar sus cuentas, mientras realizan las tareas normales y corrientes en las que ocupamos nuestra vida cotidiana: ir al mercado, cuidar los negocios, trasladarnos en transporte público, etc. Es seguramente una manera de encarnar eso a lo que los sufíes se refieren cuando hablan de 'vivir en el mundo sin ser de este mundo', o de 'ser y estar en el mundo, pero vuelto siempre hacia el interior'. "Jalvat dar anyumân" que en persa quiere decir 'retiro en sociedad', fue la expresión que acuñó el maestro persa Bahauddín Naqshaband (m. 1389), fundador de la tarîqa o vía sufí naqshabandî, para referirse a esta particular forma de vivir, 'retirado en el mundo', que constituyó uno de los pilares y a la vez uno de los ejercicios prácticos utilizados en la citada vía sufí.

Y es que seguramente la espiritualidad consiste en hacer lo que hay que hacer en cada momento, teniendo presente y recordando, aunque sea en silencio, la dimensión sagrada de nuestro existir.
   



En cierta ocasión, le preguntaron al gran maestro sufí persa Bayazîd Bistâmî (m. 874)  qué era lo que identificaba al verdadero derviche, a lo que el maestro contestó: “Es que le veas comiendo y bebiendo en tu compañía, bromear contigo, venderte o comprarte algo, mientras que su corazón está en el reino de la santidad divina. Ése es el signo más prodigioso".

Como expresa Halil Bárcena, "la experiencia del sufismo es la experiencia de la Vida. Eso sí, Vida con mayúsculas. La espiritualidad sufí no es simplemente una parte de la realidad humana, un añadido más a nuestro vivir, sino la totalidad de lo que en verdad significa ser realmente humano." [1]

Huuuuuuuuu..........

[1] Halil Bárcena, Sufismo. Fragmenta Editorial, 2012. Pág. 29.

dimarts, 1 de maig del 2012

El presseguer

El presseguer

Toni, 13 anys





La poesia, que com l'amor, és per ser dita, té molts elements en comú amb la música, com ara la melodia i el ritme. Els nens, amb la seva mirada neta i delicada, no han d'anar massa lluny per trobar-la.
El Toni, un dia, camí de casa seva, va veure aquest presseguer i, recordant-lo, va escriure aquest poema que m'ha permès compartir amb tots vosaltres. Poc s'ho pensava, el presseguer, que donaria un fruit tant dolç...
Huuuuuuu.....


El presseguer

Del presseguer cauen fulles,
del presseguer cauen flors,
del presseguer cauen somnis,
somnis amb forma i color.

En cauen trossos d’estrelles
i suaus guspires de llum
tot de petites obres d'art
que van caient, cap al tard.

Cau, a poc a poc,
un pètal de mil i un colors
llisca, tallant el vent,
         i jau al terra molt suaument.            



Fotografia: Gilles Brinon