Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.

dimarts, 4 de novembre de 2014

Ashura


 

Día de la Ashura
 
10 Muharram 1436
 

 


Ra's al Husayn
 
Los fieles oran en tu mezquita,
los sufíes entonan los Nombres de Dios,
los nacimientos y las muertes
puntean las visitas a tu lugar sagrado,
oh Husayn,
tú que fuiste la luz de los ojos
de quien Dios amó por sobre todas sus criaturas.
(...)
La Verdad a cuya morada tus reliquias terrenas
nos guían a través de la baraka que derraman,
nos evocan el mensaje de tu vida,
que no es otro que el triunfo final de la Verdad.
Ella sola habrá de tener la última palabra.


Seyyed Hossein Nasr (1933-) (*)
 
 
(*) Seyyed Hossein Nasr, Poemas de la vía mística,  Mandala Ediciones, Madrid, 2002, p. 42-44.

dissabte, 1 de novembre de 2014

Les roses de Sa'di


 El jardí de les roses
 Sa'di
 
 Traducció del persa d'Àlex Queraltó Bartrés
 
  




Sa'di de Xirâz (1209-1292) fou, juntament amb Hafîz, Omar Kayyâm, i Mawlânâ Rûmî,  una de les grans figures de l'època daurada del sufisme persa. Viatger infatigable, savi sufí i poeta extraordinari, Sa'di va llegar, entre d'altres, dues obres clau de la literatura persa: El verger (Bostan) i El jardí de les roses (Golestan).D'aquesta última obra, tenim avui el goig de presentar-ne la traducció que Àlex Queraltó Bartrés n'ha fet al català, a partir del text original persa.  

Nascut en el si d'una família de savis teòlegs i homes de ciència, la infantesa de Sa'di va transcórrer a Xirâz, la seva ciutat natal, però, poc després d'haver passat els primers anys de la seva adolescència, sota el pretext dels estudis, va emprendre un llarguíssim viatge de trenta-cinc anys que el va portar a recórrer l'Iraq, el nord d'Àfrica, Anatòlia, Palestina, el Líban, Aràbia, el Hijâz i fins i tot el Iemen. Quan finalment va tornar a Xirâz, tot i l'admiració que li professaven les figures més importants del seu temps, va decidir allunyar-se de l'esplendor de la cort i  passar els seus últims dies retirat, dedicat,  tal com el propi autor ens explica al pròleg d’ El jardí de les roses, a la reflexió i a la meditació.

La intenció de Sa’di al escriure l’obra que ens ocupa va ser ben clara: oferir un camí de coneixement al lector:

Escolta el consell de Sa’di amb el cor atent:
el camí és tal com he dit, tu segueix-lo i sigues valent.
 
 I és que el savi té la responsabilitat de posar a disposició dels demés un coneixement que ha encarnat però que en definitiva no li pertany:

La llengua, a la boca, ¿de què serveix, oh savi?
És la clau de la porta del tresor de l’home d’art.
Si la porta és tancada, ¿com pot saber la gent
Si ell és un bon joier o un simple quincallaire?
 
Compartir el coneixement, per Sa'di, no fou una opció sinó una obligació:

Encara que pels savis el silenci és educació,
Quan és necessari parlar és millor fer-ho.

I és així com en el decurs d’un passeig amb un amic  en un dia preciós de primavera, va néixer en Sa’di la idea d’escriure “un llibre que fos un jardí de roses, al qual el vent de la tardor no arranqués les flors ni el curs del temps pogués canviar-ne la joia primaveral en una tardor malenconiosa.
 
¿De què serveixen les roses al cistell
Si una pàgina del meu llibre ja et serveix?
Aquestes flors no duren més de cinc dies,
Però el meu jardí de roses sempre serà fresc."

Precisament per tal de fer-lo accessible a tothom, Sa’di va escriure El jardí de les roses en un llenguatge entenedor, aparentment senzill i directe, tot i que òbviament no exempt d’una extraordinària profunditat. Prova de que el seu desig d’arribar a tot aquell que volgués atansar-se a la seva obra s’ha acomplert amb escreix és que, encara avui,  El jardí de les roses es troba a totes les cases iranianes i forma part del currículum educatiu de l’Iran. Dirà Sa’di: “vaig vestir els meus textos amb una roba que fos útil als oradors i incrementés la eloqüència dels escrivans”. Per això, emanant el seu perfum a través d’anècdotes, breus poemes, aforismes, advertències i reflexions, Sa’di va composar una llibre  “concís, de manera que aquest jardí frondós com el del paradís ha quedat dividit en vuit capítols breus per evitar l’avorriment”.

Un cop realitzada la seva funció, el savi no desitja altra cosa que esborrar-se:

En un moment que vivim feliços,
l’any sis-cents cinquanta-sis de l’hègira,
vam voler donar consells i ho vam fer,
t’encomanàrem a Déu i nosaltres vam marxar.

 *

(*) Sa’di, El jardí de les roses, traducció del persa d’Àlex Queraltó Bartrés, Adesiara editorial, Martorell, 2014.

 
Ressenya: Leili Castella.