La dansa de Leila

Leila

Frithjof Schuon

(1907-1998)

Si te viera danzar, oh Leila, mi corazón quedaría

encantado y cautivado en el camino interior.

Si pudiera ver tu rostro, me olvidaría de mí mismo,

ya no podría recordar más el mundo.

Leila: ángel de contemplación -

no sé si eres forma o melodía,

canto de amor, dorado cuento de hadas -

o una llamada de embriagada Eternidad.

Frithjof Schuon, Adastra-Stella Maris, J. J. de Olañeta, Palma de Mallorca, 2007, p. 274.

Els mags de l'Orient

Els tresors dels reis mags de l’Orient

Leili Castella

Pels nens, la nit en què els reis mags de l'Orient arriben amb els seus obsequis, és una nit màgica. Els nens saben que en el silenci i la pau de la nit, i només si dormen, els reis, després d’un llarguíssim viatge des de les llunyanes contrades de l’Orient, arribaran guiats per la llum d’una estrella. Els reis mags entraran sigil·losament a l’interior de llurs cases, on hi trobaran aliments i aigua per a ells i pels seus camells, deixaran els seus regals, i amb el mateix misteri amb què hauran arribat, marxaran. A trenc d’alba, els petits correran a despertar els seus pares i el meravellament es dibuixarà en els seus ulls en veure tot allò que els mags els han deixat.

El viatge dels reis mags d’Orient és un relat d’alt contingut simbòlic que admet més d'una lecutra, i és per això que hom pot observar que en ell hi rauen elements molt significatius per a la tradició de l’islam espiritual. Hi ha en primer lloc la idea del viatge. És ben sabut que el viatge de peregrinació a la ciutat de Mecca és un dels cinc pilars de l’Islam. Seria aquest un viatge exterior, safar zâhir. Però hi ha també, ens diuen els místics de l’islam, el safar qalbî, el viatge del cor. És aquest últim el que anhelen realitzar els gnòstics,  a imatge del viatge del cor per excel·lència de l’islam, l’anomenat al-isrâ' wa-l-mi'râj recollit a la sura 17 de l’Alcorà, en virtut del qual, una nit del mes de rajab, el profeta Muhàmmad, a lloms del seu cavall mític al-burâq,  que significa “raig” o “esclat”, va viatjar de Mecca a Jerusalem, i d’allà va travessar els cels fins arribar a la presència divina.

El viatge dels reis mags d’Orient té lloc, com no podia ser d’altre manera, de nit,  l’espai simbòlic per excel·lència on tenen lloc els besllums del món subtil i on a l’empara de la seva foscor, el viatger pot contemplar el fulgor de les estrelles. També, com ja s’ha apuntat, el viatge del profeta Muhàmmad va tenir lloc de nit, “dans le moment le plus cher aux amants”, en paraules del gran mestre sufí Ibn ‘Arabî (m. 1240), al comentar la citada sura 17 de l’Alcorà.

Els reis mags de l’Orient porten regals, i un dels més fabulosos és recordar-nos l’existència del corrent teosòfic ixraqí o, il·luminatiu, llegat del gran mestre sufí persa de la Llum, Suhrawardí Maqtul (m.1191). Ell va saber pouar en el pensament de l'antiga Pèrsia per rescatar-ne la saviesa de la Llum dels antics mags o savis, reformulant-la i perllongant-la des del pensament islàmic. La paraula ixrâq, "orient", no és en aquest context una mera referencia geogràfica o ètnica, sinó que té un profund sentit espiritual: "La luz que se levanta en Oriente es la manifestación o epifanía primordial del ser y es, correlativamente, la percepción espiritual que tiene lugar en las conciencias. Así como oriente es, en el mundo sensible, el lugar por el que el Sol rompe las tinieblas de la noche con los primeros resplandores de la aurora, así también designa, en el cielo espiritual del alma, el instante epifánico del conocimiento de sí, un conocimiento que es básicamente, presencia a sí mismo del ser que conoce, quien, en su conocer, es uno con el conocimiento. "[1]

El fabulós coneixement que ens porten els mags d’Orient no és un mer coneixement teòric: implica, igual com en els nens el matí de reis, un meravellament (hayra) extraordinari, “un évènement de l’âme”, ens dirà Henry Corbin, el qual afegirà: “pour que la doctrine devienne événement de l’âme, il faut que le pèlerin mystique s’éveille à la conscience de cet événement comme de quelque chose qui lui arrive réellement à lui, et dont il est en sa personne la réalité et la vérité”. [2]

Els reis mags d’Orient ens recorden doncs la font d’inacabable saviesa que rau a l’ ishrâq, i els nens ens indiquen com atansar-nos al misteri. Els gnòstics de l’islam distingeixen tres tipus de viatge: el viatge envers Déu; el viatge en Déu que submergeix a aquell qui l’emprèn en un meravellament sense fi; i el que en definitiva realitzen els mags de l’Orient, el viatge a partir de Déu, el qual no té altre finalitat que regalar i compartir els tresors de saviesa amb tots aquells qui acceptin les lleis del viatge.

[1] Sihâboddîn Yaha Sohravardï, El encuentro con el ángel, Trotta, Madrid, 2002, p. 15.

[2] Sohravardî, L’Archange Empourpré, Paris, Fayard, 16, p. 228. Traducció del persa i de l’àrab a càrrec  d’Henry Corbin.

Laylat al-Qadr. Nits de Ramadà

Laylat al-Qadr

Nit del Poder

27 de Ramadà de 1437

If there had not been a Night of Power (laylat al-qadr), when the Quran descended from the Divine Empyrean to the human plane, there would have been no Night of Ascension (laylat-al mi'râj), when the Prophet ascended from the earth to the Divine Throne, an ascension that is the model of all spiritual realization in Islam. (*)

(*) Seyyed Hossein Nasr, Islamic Spirituality. Foundations, Routledge & Kegan Paul, London 1987, p. 3.

La dolçor de Laylà

Nits de dolçor

Salgo a la noche,

temo al abismo,

pero la Noche

está azucarada de luces.

Luce Lópe-Baralt, Luz sobre Luz, Editorial Trotta, Madrid, 2014, p. 56.

La senda de Laylà

The Beauty of Layla’s Face

Seyyed Hossein Nasr

O Layla, o beauty of the Night, more luminous than a thousand suns,

Dark because of  Thy radiance.

We were born to behold the Beauty of Thy Face,

We were born to hear the Beauty of Thy Voice.

Thou art the Essence, darkness shining as the desert sun at noon,

Thy Beauty is in all creatures reflected here below.

In the face of a fair maiden and the flight of a flock of birds,

In the azure sky and the roaring sea,

In the mane of the mighty lion and the hues of the lovely sea urchin.

I hear the Beauty of Thy Voice in the siren song of the whale,

As well in the chant of the nightingale in the garden,

Hymning Thy Praise in her morning concert.

Above all I behold Thy Beauty in the sanctified soul from Thy true lovers,

Beholden to Thy Love, basking in Thy Radiance.

 O lovers of Layla, let us remain forever open to beauty,

Let us keep the window of the soul open to that cool breeze,

Flowing from the horizons beyond to bring us the message of our Beloved.

Let us keep our inner ears open to that celestial music,

To the song of the wings of Gabriel which is the root of our very being.

Let us cling to all beauty which a reflection of Her Beauty is.

O Layla, the goal of all my life is to experience Thy Embrace,

To become drowned in the ocean of Thy Beauty in the eternal now,

To become immersed in that Beauty which is also peace,

Peace, calm, harmony, away from all dispersion, from the world’s din,

And yet peace which is also ardent love that burns and consumes.

O Layla, Thy Beauty is both light that frees and love that immolates,

The Reality that both illuminates and pacifies,

Bringing a peace that is also supreme ecstasy.

All joys we experience here belos and can experience from that Beauty come.

O friends of the Path, let us then never forget why we were born.

Into this world we were brought to behold the Beauty of Layla’s Face,

To see that Beauty in all that beautiful is,

To hear the Beauty of Her Voice in the hymning of Her Praise,

By all creatures whose very existence is their chant in prayer,

Offered to the Beauty of Layla,

the Light of whose countenance is the inner reality of all beings.

Let us, o friends, remain true to ourselves, to our true nature,

And behold always the Beauty of Layla’s Face, knocking at Her door,

Until we are granted intimacy and are received in Her Embrace.

La música i els ocells

Ostâd Elahî: 

la música o el llenguatge dels ocells

Leili Castella

Nûr ‘Alî Elahî (1895-1974), conegut també com a Ostâd Elahî[1], va ser un gran pensador iranià, un magistrat, un místic, i un músic excepcional. Nascut en el sí d’una família dedicada al cultiu de la més alta espiritualitat, el petit Fathollâh, a qui als dotze anys el seu pare va rebatejar com a “Nûr ‘Alî” (literalment, “Llum d’Alí”), va mostrar de seguida unes facultats espirituals  inusuals. Iniciat des dels seus primers anys a la pràctica del tanbur, el llaüt sagrat kurd, la música va ser per a Nûr ‘Alî una via de coneixement espiritual.

S’explica que cada nit, quan tothom dormia i la casa quedava en silenci, el petit Fethollâh tancava la porta de la seva habitació, apagava el llum, i començava a tocar. Va dir el mateix Ostâd Elahî: “au cours des douze années d’ascétisme de ma jeunesse, tous les soirs au crépuscule je prenais mon tanbur et je jouais de la musique sacrée. Des voiles se levaient… Ce n’est que lorsque les premiers rayons de soleil pénétraient dans la pièce que je réalisais que j’avais passé toute la nuit à jouer.”[2]

I és que, tal i com explica el musicòleg Jean During, “la pureté et l’innocence de l’enfance, la rigueur du jeûne et de l’ascèse et la qualité de son éducation spirituelle l’avaient fait progresser dans la connaissance de soi et de Dieu. Il avait découvert ce monde céleste d’où provient toute Beauté.”[3]  Nûr ‘Alî havia doncs après el llenguatge d’allò inefable, d’allò subtil, d’allò sagrat. O, dit en termes alcorànics, Nûr ‘Alî havia après el llenguatge dels ocells (Alcorà 27,16).

Per això no és d’estranyar que, en certa ocasió, aquell nen exquisit establís una relació entranyable i plena de tendresa amb... una perdiu! Així la recordava ell mateix anys després:

« Lorsque j’étais enfant, on m’a un jour apporté en cadeau une perdrix. Elle était tombée amoureuse du son de mon tanbur. Dès que j‘en jouais, elle se mettait sur mes genoux et très vite elle était comme ivre et se mettait à gazouiller, à me griffer la main et à me donner des petits coups de bec. Bref, elle était ivre de joie. La nuit, elle dormait sur une étagère dans ma chambre.

Un matin très tôt, alors que je voulais dormir, elle a été prise d’une soudaine envie de chanter mais je lui ai fermement ordonné de se taire. Elle a abaissé la tête d’un air triste et elle s’est tue. Après cela, quand elle se réveillait tôt le matin, elle s’approchait du pied de mon lit et tirait un peu la couette en poussant des petits cris. Si je ne disais rien, au bout de deux ou trois fois, elle comprenait que je voulais dormir et elle s’éloignait. Sinon, je disais : « Mmmmh, quelle jolie voix… » et elle se mettait aussitôt à chanter ».[4]

La perdiu es va enamorar del so d’aquell tanbur, igual com se’n enamorava tot aquell qui l’escoltava: “Le son de son tanbur n’était pas celui de deux cordes ordinaires sortant d’une caisse en bois, c’étaient des mélodies angéliques qui jaillissaient de ses doigts et enivraient les auditeurs. Comme l’a dit un poète : si proches des mélodies de l’autre monde est la plainte du tanbur : bois sec, cordes sèches, peau sèche… D’où vient ce son ? Du Bien-Aimé. ”[5]

[1] “Ostad”: Mestre.

[2], [3] i [5] Jean During, L’âme des sons, Le Relié, Paris, 2001, p. 29.

[4] Ostad Elahi, Paroles de Vérité, Albin Michel, Paris, 2014, p. 142.

El lloc de Laylà

Laylâ

Sheij Ahmad al-'Alawî 

(1869-1934)

Muy cerca fui de donde mora

Laylâ, cuando oí su llamada.

Esa voz, ¡ojalá la oyera siempre!

Ella me favoreció, y me atrajo hacia sí,

Me hizo entrar en su recinto,

Con palabras de intimidad me habló.

Me hizo sentar a su lado, y más todavía se acercó,

Y retiró el manto que de mí la ocultaba,

Sumiéndome en la maravilla,

Confundiéndome con su belleza.

Me tomó y me deslumbró,

Y me ocultó en lo más secreto de sí,

Hasta que pensé que ella era yo,

Y mi vida tomó como tributo.

Ella me cambió, me transfiguró,

Y me marcó con su sino especial,

Me estrechó contra sí, me concedió un privilegio único,

Me nombró con su nombre.

Después de matarme y desmenuzarme

Empapó de su sangre los fragmentos.

Luego, después de mi muerte, me resucitó:

Mi estrella brilla en su firmamento.

¿Dónde está mi vida, dónde está mi cuerpo,

Dónde mi alma obstinada? Su verdad,

Desde ella, irradió hacia mí,

Secretos que para mí estaban ocultos.

Mis ojos nunca han visto más que a ella:

No pueden dar fe de nada más.

Todos los significados en ella están comprendidos.

¡Gloria a su Creador!

Para ti, que quisieras describir la belleza,

Aquí hay algo de su resplandor.

Tómalo de mí. Es mi arte.

No lo tengas por cosa vana.

Mi Corazón no mintió cuando divulgó

El secreto de mi encuentro con ella.

Aun si la proximidad se borra,

En su subsistencia subsisto todavía.

Poema recogido en Martin Lings, Un santo sufí del siglo XX. El Sayj Ahmad Al-‘Alawî, J. J. de Olañeta, Palma de Mallorca, 2001, p.218.

Música de llum

Música de Llum

Je pourrais comparer ma musique à une lumière blanche

dans laquelle sont contenues toutes les couleurs. Seul un prisme

peut dissocier ces couleurs et les rendre visibles ; ce prisme

pourrait être l’esprit de l’auditeur.

Arvo Pärt

Quan l’ànima s’ha trencat en mil i un trossos, es fa evident que hi ha ferides que no només no es curaran mai, sinó que ni tan sols cicatritzaran. Una foscor negre com el jade s´instal·la aleshores. Però és potser des d'aquesta negror tenyida de silenci abissal, des d'on pot percebre's que aquestes ferides tenen una veu; una veu tan subtil i delicada com la suavíssima remor de les ales de l’Àngel o com la música de llum de l’Arvo Pärt. Leili Castella.

https://www.youtube.com/watch?v=FZe3mXlnfNc

Simbolisme de les portes

La remor d'unes ales

Leili Castella

En incomptables ocasions, al llarg del dia, obrim i tanquem portes, entrem i sortim dels llocs traspassant dentells i més dentells, aliens al simbolisme que aquesta acció tan quotidiana comporta. No així els místics, pels quals no hi ha cap acció realitzada en el món sensible que no simbolitzi amb una altra realitat molt més subtil però no per això menys real.

En aquest context,  les portes poden constituir-se en símbol, i per tant en via de trànsit, entre el món matèric i el món subtil. Així ens convida a entendre-ho el gran místic persa Sihaboddín Yahyà Suhrawardí (m. 1191), instaurador del corrent teosòfic ixraqí o il·luminatiu, en un relat visionari d’una bellesa extraordinària. Aquest relat porta per títol, en persa, Awaz-e Parr-e Jabra’yel, que traduït al català vindria a significar “La remor de les ales de Gabriel”. El relat pren la forma d’un diàleg ple d’intimitat entre l’Àngel [1] i el seu visionari, essent aquest últim qui, en primera persona, explica la història.

Dos breus apunts per situar la narració: d’una banda, recordar que en la tradició irànica, l’Àngel és un ésser de Llum, que inicia, a aquell qui el cerca, en el camí de retorn cap a la seva oblidada pàtria d’origen, “el país del no-lloc”, Na kojà-abad, origen de la Llum de la llum. I de l’altre, tenir present que el terme khanaqà és la paraula que en llengua persa indica el lloc de reunió dels dervixos.

Tornant ara sí al relat, cal dir que aquest, com no podia ser d’altre manera, comença de nit, és a dir en l’espai simbòlic per excel·lència on tenen lloc els besllums del món subtil: “C’était une nuit où l’obscurité à la noirceur de jais avait pris son envol sous la voûte azurée”, descriu el narrador [2].  I és en el bell mig d’aquesta nit fosca com el jade en la qual el murid o aspirant espiritual, pres d’insomni, agafa una espelma, símbol de l’anhel de veure, i ens explica:  « cette nuit-là, je circumambulai jusqu’au lever de l’aurore » [3].  

Poc a poc els sentits del murîd comencen a afinar-se i, ens continua dient el narrador, « soudain, le désir me prit de visiter le khângâh de mon père [4]». És precisament en aquest moment quan el murid observa quelcom d’important: « ce khângâh avait deux portes : l’une donnait sur la ville, l’autre sur le jardin et la plaine immense » [5], la ciutat simbolitzant l’espai exterior i el jardí i la planícia, l’espai interior.

Doncs bé, davant d’aquestes dues portes, el nostre narrador realitza una acció sense la qual mai no hagués pogut tenir cap besllum d’allò subtil, o, dit en termes de Suhrawardí, mai no hagués pogut trobar-se amb l’Àngel: « J’allai. Je fermai solidement la porte qui donnait sur la ville et, l’ayant ainsi fermée, je me proposai d’ouvrir la porte qui donnait su la plaine immense » [6]. Una llei fonamental del camí del coneixement espiritual  queda així desvetllada i comença a ressonar, de forma perfectament afinada, en múltiples registres,  des dels més matèrics fins als més subtils: si volem entrar en l’espai físic del  khanaqâ, cal que tanquem la porta que dóna al carrer; si volem tenir un besllum d’allò que és subtil, cal que apaivaguem el nostre jo.

Com hem dit, no hi ha res que no simbolitzi amb una realitat superior o angèlica, i per això mateix el terme khanaqà remet també a quelcom més enllà d’un mer espai físic: el khanaqà és l’espai  de reunió dels dervixos, sí, però també  designa  l’ésser interior, el “temple” interior en el qual es produeix la trobada amb l’Àngel que hi habita. I com no podia ser d’altra manera, també aquest khanaqà interior té dues portes: la que obra al món espiritual (el jardí o la planícia immensa) i la que en barra l’accés.

El relat de Suhrawardí continua el seu decurs desplegant una gran riquesa de símbols fins que al final, les portes tornen a aparèixer. S’acaba la nit sagrada  i arriba el dia profà. La porta del khanaqà que dóna al món espiritual es tanca, i s’obra novament la porta que dóna a la ciutat: « Enfin, lorsque sur le khângâh de mon père, se leva la lueur du jour, la porte donnant sur l’extérieur à ce monde-ci (donc sur l’autre monde) fut refermée et fut ouverte la porte donnant sur la ville. Les marchands entraient, allant à leurs affaires, et la société des Sages me redevint invisible » [7].

El narrador queda desolat, atès que a trenc d’alba acaba el seu íntim encontre  amb l’Àngel. Podria semblar que el visionari torna al punt de partida, però res més lluny de la realitat; i és que entre el capvespre i l’alba, una transmutació interior, un “événement de l’âme”,  s’ha produït en el si més pregó del murîd. Amb el nou dia, el visionari surt de l’espai visionari, sí, però amb la diferència essencial de que ara ja sap com tornar-hi. I sap que la clau consisteix en tancar fermament una porta per tal d’obrir la que realment importa.  

Precisament  a això ens convida Suhrawardí amb la lectura del seu relat, a tancar fermament la porta de la ciutat per tal de poder obrir la que dóna a la planícia immensa. El Xeic al-ixrâq ens incita a fer-nos u amb la narració per tal de deixar que un “événement de l’âme” tingui lloc. Dirà Corbin: « pour que la doctrine devienne événement de l’âme, il faut que le pèlerin mystique s’éveille à la conscience de cet événement comme de quelque chose qui lui arrive réellement à lui, et dont il est en sa personne la réalité et la vérité » [8]. I és que només penetrant el símbol amb cos i ànima s’obra la porta del nostre khanaqà més íntim, allà on palpita la suavíssima remor de les ales de l’Àngel.

[1]  Cal entendre ací la figura de l’Àngel com  a un pîr o Mestre iniciador.

[2] Sohravardî, L’Archange Empourpré, Paris, Fayard, 16, p. 228. Traducció del persa i de l’àrab a càrrec  d’Henry Corbin.

[3] El més mínim detall d’aquest relat visionari està carregat de significat: el fet de circumval·lar indica la sortida progressiva del món lineal i l’entrada en un altre espai, l’espai de l’aurora, que, com indica Corbin, no és l’aurora astronòmica, sinó l’ixraq, el naixement de la llum a “Orient”, símbol del món espiritual. No en va es coneix Suhrawardí com el “Xeic al-ixrâq”.

[4] [5] i [6]  Sohravardî,  ibídem, p. 228.

[7] Sohravardî,  ibídem, p. 238.

[8] Henry Corbin a Sohravardî, L’Archange… p. 197.

La Nit

Besllums de la nit

La Nit ha inspirat un riquíssim tractament simbòlic en l’àmbit de la mística, i molt especialment en el de la mística de l’islam. És per això que amb aquesta entrada iniciem  en el nostre blog un nou lloc dedicat a aquest símbol. I qui millor per començar a parlar de la Nit, que el gran mestre sufí persa de la Llum, Suhrawardí Maqtul (m. 1191), creador del corrent teosòfic ixraqí  o il·luminatiu. Ell va saber pouar en el pensament de l’antiga Pèrsia per rescatar-ne la saviesa de la Llum dels antics mags, reformulant-la i perllongant-la des del pensament islàmic.

El fragment de diàleg que reproduïm a continuació pertany a “L’archange empourpré”, un relat visionari d’una gran bellesa que l’islamòleg Henry Corbin va reunir, junt amb d’altres, a L’archange empourpré: quinze traités et récits mystiques, Artème Fayard, Paris, 1976. Leili Castella.

*

-Yo: Oh, sabio, ¿dónde está la Fuente de la Vida?

- El sabio: en las Tinieblas. Si quieres salir en busca de la Fuente, calza las mismas sandalias que Khezr el profeta, y progresa por el camino del abandono confiado, hasta que llegues a la región de las Tinieblas.

- Yo: ¿De qué lado está el camino?

- El sabio: Por cualquier lado que vayas, si eres un verdadero peregrino realizarás el viaje.

- Yo: ¿Qué indica la región de las Tinieblas?

- El sabio: La oscuridad de la que se toma conciencia. Pues tú mismo estás en las Tinieblas, pero no eres consciente de ello. Cuando aquel que emprende el camino se ve a sí mismo en las Tinieblas, es que ha comprendido que estaba en la Noche, y que jamás la claridad del Día había alcanzado todavía su mirada. Ése es el primer paso de los verdaderos peregrinos. (*)

(*) Sohravardî, Sihâboddîn Yahyâ, El encuentro con el ángel, Madrid, Trotta 2002, p. 64-65.