Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.

dijous, 21 de gener de 2016

El lloc de Laylà




Laylâ

Sheij Ahmad al-'Alawî 

(1869-1934)






Muy cerca fui de donde mora
Laylâ, cuando oí su llamada.
Esa voz, ¡ojalá la oyera siempre!
Ella me favoreció, y me atrajo hacia sí,
Me hizo entrar en su recinto,
Con palabras de intimidad me habló.
Me hizo sentar a su lado, y más todavía se acercó,
Y retiró el manto que de mí la ocultaba,
Sumiéndome en la maravilla,
Confundiéndome con su belleza.
Me tomó y me deslumbró,
Y me ocultó en lo más secreto de sí,
Hasta que pensé que ella era yo,
Y mi vida tomó como tributo.
Ella me cambió, me transfiguró,
Y me marcó con su sino especial,
Me estrechó contra sí, me concedió un privilegio único,
Me nombró con su nombre.
Después de matarme y desmenuzarme
Empapó de su sangre los fragmentos.
Luego, después de mi muerte, me resucitó:
Mi estrella brilla en su firmamento.
¿Dónde está mi vida, dónde está mi cuerpo,
Dónde mi alma obstinada? Su verdad,
Desde ella, irradió hacia mí,
Secretos que para mí estaban ocultos.
Mis ojos nunca han visto más que a ella:
No pueden dar fe de nada más.
Todos los significados en ella están comprendidos.
¡Gloria a su Creador!

Para ti, que quisieras describir la belleza,
Aquí hay algo de su resplandor.
Tómalo de mí. Es mi arte.
No lo tengas por cosa vana.
Mi Corazón no mintió cuando divulgó
El secreto de mi encuentro con ella.
Aun si la proximidad se borra,
En su subsistencia subsisto todavía.



Poema recogido en Martin Lings, Un santo sufí del siglo XX. El Sayj Ahmad Al-‘Alawî, J. J. de Olañeta, Palma de Mallorca, 2001, p.218.



dijous, 14 de gener de 2016

L'arquitectura sonora

L’art islàmic, i per tant l’arquitectura islàmica, és, segons explica el professor Seyyed Hossein Nasr, “la cristalización terrenal del espíritu de la Revelación islámica, así como el reflejo de las realidades celestiales en la tierra” [1]. Nasr descriu doncs l’art islàmic com si d’un arc de descens es tractés, i precisament per això, aquell qui el contempla, pot enfilar-s’hi per ascendir al lloc del qual aquest art brolla. S’entén així que el professor Nasr completi la seva frase dient que: “con su ayuda [la de l’art islàmic], culmina el musulmán su periplo a través de los terrenales parajes, más allá, hasta la misma Presencia Divina, que es el Origen y el Fin de este arte” [2]. En compliment d’aquesta única funció, que és la de portar als musulmans a interioritzar la Revelació en el seu trànsit per aquest món, l’arquitectura sagrada islàmica ha pres formes ben diferents, tal i com es mostrarà en aquesta entrada i en la següent.

*

Sinan, l’arquitecte del so

Leili Castella



the dome of suleymaniye mosque - Suleymaniye, Istanbul


Mimar Sinan o Koca Mi'mâr Sinân Âğâ, el “Gran Arquitecte Sinan” va néixer a Anatòlia, a l’actual Turquia, pels vols de l’any 1489, i va morir a Istanbul l’any 1588. Considerat el més gran d’entre tots els arquitectes de l’imperi otomà, la carrera de Sinan va estendre’s al llarg de gairebé cinquanta anys, des que va ser nomenat cap dels arquitectes de la cort otomana pel soldà Süleyman I, l’any 1539. Sinan va dissenyar i fer construir centenars d’edificis de tots tipus: palaus, harems, tombes, madrasses, caravanserralls, fonts, aqüeductes i hospitals, tot i que les mesquites poden considerar-se, segurament, les seves obres més emblemàtiques. Elles són, en efecte, les que conformen la imatge arquetípica de l’arquitectura otomana i les que dibuixen la incomparable línia d’horitzó de la ciutat d’Istanbul.

Nascut prop de Kayseri, ciutat del centre d’Anatòlia, i fill d’un mestre de cases i fuster, Sinan va aprendre del seu pare els secrets del seu ofici. Als vint-i un anys va ser reclutat pel devşirme per formar part del cos dels geníssers, els guardes d’elit dels soldans otomans, la qual cosa li va permetre tenir accés a una acurada educació. Era propi de la institució del devşirme tenir en compte quines eren les característiques i capacitats de cadascun dels joves reclutats, i és així com aquells qui mostraven predisposició per les ciències de la religió eren encaminats cap a estudis i professions religioses, mentre que aquells qui mostraven especials capacitats  per les arts eren encaminats cap a estudis i professions d’aquesta naturalesa.

Durant el seu període de formació, Sinân es va interessar especialment per les construccions de fusta. És ben probable que dissenyés vaixells, ponts, i probablement tot tipus de construccions efímeres d’aquest material. Els seus coneixements es varen anar ampliant al llarg del seu servei militar, en compliment del qual va participar en importants campanyes al servei de l’exèrcit otomà, com ara les de Belgrad (1521), Viena (1529) i fins i tot la de Bagdad (1535). Aquests desplaçaments varen permetre al llavors aprenent d’arquitecte i enginyer, entrar en contacte amb altres tradicions arquitectòniques que el varen proveir de recursos, solucions i idees que quedarien posteriorment reflectides en les seves obres.

La fama i la reputació de Sinân es va anar estenent, al punt en què en una ocasió, Hürrem, l’esposa del soldà Süleyman I, va encarregar-li un Külliye (1539) o conjunt arquitectònic que comprenia una mesquita, un hospital, una madrassa i una cuina pública. Poc després, Mihrimah, la filla del soldà, va encomanar-li la construcció de dues mesquites als districtes istanbulís de Üsküdar i Edirnekapı. Va arribar finalment el primer encàrrec directe del soldà, la mesquita que es coneix amb el nom de Şehzade (1548), construïda en honor del  primer fill del soldà, mort jove. Van venir després les famoses i magnífiques Süleymaniye d’Istanbul (1557) i Selimiye d’Edirne (1574) i tantes d’altres potser més discretes, però no menys belles, com l’inigualable Rüstem Paşa (1563), al barri istanbulí d’Eminömü.

Selimiye Mosque - Selimiye Camii - Edirne | Flickr - Photo Sharing!:

Va començar així una prolífica i brillant carrera que va deixar edificis emblemàtics arreu de l’imperi otomà, com ara a Alep, Damasc, Mecca, Budapest o Sarajevo. Quelcom que imprimeix un segell propi a  les obres de Sinan, és la cura amb la qual tenia en compte l’entorn de l’edifici a construir, fruit de la qual ja hem mencionat l’inigualable línia d’horitzó de la ciutat d’Istanbul. Parava també Sinan una especial atenció a la qualitat del terreny en el qual un edifici havia de bastir-se. Per això, a la mateixa ciutat d’Istanbul, creuada per una important falla tectònica, Sinan construïa primer els fonaments dels edificis, i, per tal d’assegurar-ne la solidesa, havia arribat a esperar un parell d’ans abans de concloure’n la construcció.

A nivell tècnic, són moltes les innovacions i millores que Sinan va aportar a l’arquitectura de la seva època. Així per exemple l’arquitecte i enginyer dotava els seus edificis de sofisticats sistemes de drenatge que evitaven humitats nocives per a llur estructura, i alhora afavoria, en el seu interior, una circulació equilibrada dels aires fred i calent.

 A l’època de Sinân, les mesquites s’il·luminaven amb espelmes i làmpades d’oli que generaven força fum: és per aquesta raó que l’arquitecte va dissenyar un sistema de circulació d’aire que conduïa el fum a una cambra de filtració situada a la part superior de les cúpules de les mesquites. El sutge que s’acumulava en aquesta cambra era posteriorment utilitzat per elaborar tinta per als cal·lígrafs. Es diu també que Sinan feia posar ous d’estruç al centre dels canelobres, donat que l’estructura química d’aquests ous actuava com a eficaç repel·lent d’ insectes i aranyes.

Però si calgués destacar una qualitat immaterial que caracteritza les mesquites dissenyades per Sinan, aquesta seria la perfecció de llur acústica. A través d’un precís càlcul d’estructures, Sinan va aconseguir que la vibració de la veu emesa per l’imam des del mihrâb o nínxol d’oració, s’expandís i propagués a través de les columnes i les cúpules, fins arribar als espais més recòndits de la mesquita. No en va l’islam concep la mesquita com l’espai buit de tot allò que no sigui la ressonància de la paraula d’Al·lâh.

Selimiye Mosque - Selimiye Camii - Edirne | Flickr - Photo Sharing!:




Sinan va ser un mestre de les formes geomètriques [3], però si les seves obres són  unes de les mes preuades de l’art islàmic, és perquè era coneixedor del profund significat simbòlic de cadascuna d’aquestes formes. Com explica Seyyed Hoseein Nasr: las figuras geométricas y los números no sólo son lo que cuantitativamente aparentan: poseen un aspecto simbólico, que lejos de ser imaginario, por decir poco, resultan tan parte de la realidad como su lado material. Cuando cada número y figura se consideran en su faceta simbólica, surgen como un eco de la Unidad, brotan como reflejos de una cualidad en ella contenida, que trasciende toda diferenciación, la abarca de un modo superior. El cuadrado de la Ka’aba, repetido en los clásicos patios y edificios, no es sólo un cuadrado; representa también un símbolo de estabilidad y totalidad, así como un reflejo del templo cuadrangular del paraíso, del cual la Ka’aba es la imagen terrestre. La forma octogonal, presente en otras mezquitas, no es únicamente un recurso constructivo para que el arquitecto coloque una cúpula sobre una base cuadrada, sino el reflejo del Trono Divino (‘arš), […], de la misma manera que la cúpula no sólo es un instrumento para rematar los muros, sino la imagen misma de la bóveda celeste, y más allá: la del mundo infinito e ilimitado del Espíritu, del cual la esfera o el círculo representa los símbolos geométricos más directos” [4].

I és que, com segueix explicant el professor Nasr, “tanto la construcción tradicional como las formas geométricas son algo más que estrategias técnicas que cumplen una función arquitectónica. Más allá de ésta,  del orden material, desempeñan un papel de mayor significado. Mediante su aspecto simbólico, consiste en recordar al hombre los principios espirituales del edificio tradicional, del jardín o del paisaje en cuanto que reflejos de su propio nivel de realidad, los que también corresponden a sus propios estados internos. Como en todo arte secular, nada en la arquitectura se halla jamás separado de su significado.  Éste no es otro que el espiritual, tal y como en árabe u en persa revela la misma palabra: “ma’nā“ que posee tanto el sentido de “significado” como el de “inmaterial”” [5].

 *

[1] i [2] Seyyed Hossein Nasr al pròleg de El arte del islam, de Titus Burckhardt, J. J. de Olañeta, Palma de Mallorca, 1999, p. 7.
[3] El terme que més s’apropa al concepte actual d’arquitecte és la paraula d’origen àrab muhandis, que prové de l’arrel handasa, la qual conté la idea “geometria”. Un muhandis, podia ser doncs un geòmetra, enginyer, expert en hidràulica, supervisor o arquitecte. Veure Robert Irwing, Arte islámico, Akal, Madrid, 2008, p. 141.
[4] i [5] Seyyed Hossein Nasr al pròleg de El sentido de la Unidad. La tradición sufí en la arquitectura persa, de Nader Ardalan y Laleh Bakhtiar, Ediciones Siruela, Madrid, 2007, p. 14-15.
[6] Veure també, per exemple, Gülru Necipoǧlu, The Age of Sinan: Architectural Culture in the Ottoman Empire, Princeton University Press, Princeton, New Jersey, 2005.

https://vimeo.com/lassofilm/sinan-a-divine-architect




L'arquitectura del silenci

L’arquitectura del silenci
Leili Castella


Khoja Ahmed Yasawi Mausoleum, Kazakhstan


 L’entrada anterior ha estat dedicada als espais arquitectònic de les mesquites dissenyades per Sinan, el gran arquitecte de l’imperi otomà. Cal recordar, per cert, que la paraula àrab per referir-se a una mesquita és masjid, que prové de l’arrel triliteral s-j-d la qual vindria a significar “prosternar-se”. La mesquita seria doncs “el lloc de prosternació”, és a dir, el lloc on  realitzar un dels cinc pilars de l’islam, el namâz o oració ritual.

Els dervixos, que són aquells qui viuen en permanent anhel  per interioritzar i encarnar la Revelació alcorànica, varen desenvolupar, però, des de l’inici de l’islam, altres pràctiques espirituals,  les quals van requerir la creació  de nous espais arquitectònics: és el cas dels zurkhané, o “cases de força” o de les khànaqa, els espais de reunió dels dervixos. Ens volem referir en aquesta ocasió a una pràctica, la del retir en solitud o khalwat, que requereix un espai d'extrema simplicitat: una simple estança buida.

La khalwat consisteix en la realització del dhikr [1] en solitud, i de forma ininterrompuda, al llarg de dies o fins i tot setmanes. L’islam, però, que no crida a una espiritualitat aïllada del món, va propiciar una variant d’aquesta pràctica que es coneix com a khalwat dar anjumân oretir en societat”, molt característica de l’ordre Naqshbandî, tot i que  posteriorment va ser acceptada i utilitzada també per altres corrents del sufisme.

Tot i que es coneix l’existència de la khalwat [2] des dels primers temps del sufisme, no va ser fins un temps després quan alguns mestres del tasawwuf van establir-ne algunes normes fonamentals. És el cas del Xeij Najm al-Dîn Râzî (m. 1256), el qual, en el seu Mirxâd al-‘ibâd, una guia per a la vida espiritual, després de fonamentar aquesta pràctica en passatges alcorànics i tradicions del Profeta, n’enumera vuit condicions essencials [3]:

1. Seure en solitud en una estança buida en la direcció que marca la qibla, amb les cames creuades i les mans descansant damunt dels genolls. L’habitació ha de ser petita, fosca i silenciosa, aïllada de qualsevol estímul exterior. Només així els sentits externs s’apaivaguen i poden despertar els sentits i les percepcions espirituals. El deixeble ha de considerar la cambra com la seva tomba.
2. Mantenir-se en tot moment en estat de puresa ritual.
3. No deixar d’invocar la fórmula “lâ ilâha il·là Al·lâh”, “no hi ha déu sinó Déu”.
4. Rebutjar qualsevol pensament que allunyi de la concentració en “lâ ilâha il·là Al·lâh”. I és que fins que el cor del dervix no queda net i brillant com un mirall polit, no pot reflectir les formes i el coneixement provinents del món espiritual.
5. Mantenir-se en dejuni durant el dia.
6. Mantenir-se en constant silenci.
7. Mantenir-se en estat de constant concentració en el cor del Murshîd o Mestre, buscant el seu ajut, la seva direcció i la seva bàraka o força espiritual, heretada de la tradició.
8. Abandonar-se totalment al Murshîd i a Déu. El deixeble ha d’observar el seu Mestre amb “ulls de deixeble”,  i no pas amb els ulls miops de la raó, ja que el respecte i la submissió a la santedat del Mestre és la condició primordial del camí espiritual.


Uns anys abans que Râzî, però, un d’aquests dervixos únics, inclassificables i fascinants que ha donat la història del sufisme o tasawwuf, havia indagat en la pràctica de la khalwat: ens referim al gran místic i mestre sufí Ahmad al-Yasawî (m. 1166). Yasawí va freqüentar durant un temps el xeij Yûsuf al-Hamadânî (m. 1140), vivificador d’un corrent del tasawwuf  anomenat malamatí. Els malamatís buscaven la reprovació dels seus contemporanis com a mitjà per a domtar el pitjor dels egos: l’espiritual.

Yasawî [4] va néixer a Sayram i va morir a Turkestan, ambdues ciutats pertanyents a l’actual Kazajstan.  Va contribuir en gran mesura a l’adaptació de l’islam entre els turcs nòmades [5], i va deixar una obra de poesia mística, els Hikmet, transmesa per via oral de generació en generació. Aquests hikmet, es consideren les primeres frases de saviesa mística expressades en llengua turca i varen obrir camí a les obres, també escrites en turc, de  Sultan Walad, fill de Mowlânâ Rûmî, i sobre tot de Yunus Emré, contemporani de Sultan Walad nascut a l'Anatòlia central, el qual va fer de la seva llengua materna, el turc, un vehicle per a l'experiència mística, deixant com a llegat un autèntic tresor en forma de poemes senzills, profunds i fàcilment memoritzables [6].

 Tornant a Yasawí, cal dir que els seus Hikmet varen esdevenir extraordinàriament  populars, especialment a tota la zona de l’actual Turquia i entre els Turcs de la Xina. Els seus poemes no deixen de cantar-se ni de recitar-se, especialment al lloc on és enterrat, a les afores de la ciutat de Turkestan (antiga Yasi). El mausoleu de Yasawî, fet construir al segle XIV per Tamerlà sobre la tomba del sant, és perceptible  des de molt lluny gràcies al seu meravellós dom de color maragda i segueix sent un dels principals llocs de pelegrinatge del Kazajstan.

Doncs bé, just al costat d’on és la tomba, i en viu contrast amb la magnificència del Mausoleu, es troba una estança de retir que és la mínima expressió del què podria considerar-se un espai arquitectònic: tot just una petita cavitat creada a les entranyes de la terra, de la qual a penes sobresurt una  cúpula de corba suau com el ventre d’una dona encinta. Yasawî, del qual la tradició diu que no volia de cap manera viure més enllà dels seixanta-tres anys que tenia el profeta Muhàmmad al morir, va passar els seus últims dies en aquest espai de retir, en busca, potser, de la puresa d’aquell qui encara ha de néixer.



Però encara hem de parlar d’un últim lloc de retir, el més sagrat i virginal, aquell que és creat sense la intervenció de cap ésser humà: la cova. És aquest segurament l’espai de recolliment per excel·lència de l’islam. És en una cova, la de Hirâ, on  es retirava sovint Muhàmmad i és en el seu interior on va tenir lloc la primera Revelació. “Hirâ” és una paraula d’origen àrab que significa literalment “lloc de la disminució”. Dirà Abderramán Mohamed Maanán, comentant la sura 96 de l’Alcorà, precisament la primera en ser revelada:La Revelación fue dada [referint-se a Muhàmmad] al hombre “que no sabía leer”, es decir, el que se había hecho insignificante en la contemplación y había abandonado ante su Señor sus prejuicios, sus saberes, sus certezas, sus dioses, olvidándolo todo… el que se había vaciado por completo, disminuyendo y menguando hasta volver a hacerse barro en manos de su Creador, encogiendo para ser rehecho: por ello Muhammad fue colmado y  en él se sopló el hálito del Rûh (esprit)” [7].

Però, què és en definitiva Hirâ, sinó el cor de l'ésser humà? Tal com continua explicant  Abderramán Mohamed Maanán: “Allah, crea al ser humano, lo alimenta y lo resguarda, y luego se presenta a su conciencia, se le muestra en lo recóndito de la cueva de su corazón, acrecentando infinitamente al hombre que se abre a Él [8].  Aquest, i no altre, és el veritable significat del què va succeir a Hirâ, ens dirà Maanán. I un besllum d’aquest esdeveniment excepcional és allò que busca reviure el dervix, quan, en la solitud i en el silenci de la nit, inclina suaument el seu cap vers el cor, allà on el nom d’Al·lâh no deixa de vibrar.

 https://www.youtube.com/watch?v=3g6sDCPVqjI

* * *
[1] dhikr: record de Déu. És la pràctica sufí per excel·lència.
[2] khalwat (Arabic, also khalwa; lit., "solitude"; pronounced in Iran, "khalvat"; spelling in Turkish, helvet): in sufism, a solitary retreat, traditionally for 40 days (see "chella"), during which a disciple does extensive spiritual exercises under the direction of a sufi master. In the Mevlevi tradition, this type of solitary retreat was forbidden as too severe and a risk to the health. Instead, there was a retreat period (also called "çille") of 1.001 days of doing service in the Mevlevi kitchen and learning how to be a dervish. http://www.dar-al-masnavi.org/mevlevi-glossary.html
Cal recordar també la sunna del profeta Muhàmmad consistent en retirar-se a la mesquita, especialment els deu últims dies del mes de Ramadà. Aquesta pràctica s'anomena i'tikâf.
[3] Vegeu l’article “Contemplative Disciplines in Earl Persian Sufism” de Muhammad Isa Waley, a The Heritage of Sufism, Vol. I, Oneworld Publications, Oxford, 1999, p. 519-522.
[4] Eric Geoffroy, “La aparición de las sendes: las jirqa primitivas (siglo XII.principios del siglo XIII” a Las sendes de Allah. Las cofradías musulmanes desde sus orígenes hasta la actualidad de Alexandre Popovic i Gilles Veinstein, coordinadors. Edicions Bellaterra, Barcelona, 2000, p. 63.
[5] Per cert, es considera probable que Shams de Tabrîz, aquell dervix errant que va capgirar de soc arrel la vida de Mawlânâ Rûmî (m. 1273), hagués pogut pertànyer al corrent creat per Ahmad al-Yasawî: Las Sendas de Allah.... p. 75.
[6] Annemarie Schimmel, Las dimensiones místicas del Islam, Trotta, Madrid, 2002, p. 346.
[7] i [8] Muhammad Abderramán Maanán, El Corán comentado (sura 74 a 114), Zawiya, Sevilla, 2002.


diumenge, 10 de gener de 2016

El so del color


El triomf del color
De Van Gogh a Matisse




“La tela és tota ella un tapís on cada color toca per separat, 
però on, al mateix temps, la seva sonoritat es confon en el tot.”

Maurice Denis, 1907
Fundació Mapfre, Barcelona, gener 2016