L'arquitectura del silenci

L’arquitectura del silenci

Leili Castella

 L’entrada anterior ha estat dedicada als espais arquitectònic de les mesquites dissenyades per Sinan, el gran arquitecte de l’imperi otomà. Cal recordar, per cert, que la paraula àrab per referir-se a una mesquita és masjid, que prové de l’arrel triliteral s-j-d la qual vindria a significar “prosternar-se”. La mesquita seria doncs “el lloc de prosternació”, és a dir, el lloc on  realitzar un dels cinc pilars de l’islam, el namâz o oració ritual.

Els dervixos, que són aquells qui viuen en permanent anhel  per interioritzar i encarnar la Revelació alcorànica, varen desenvolupar, però, des de l’inici de l’islam, altres pràctiques espirituals,  les quals van requerir la creació  de nous espais arquitectònics: és el cas dels zurkhané, o “cases de força” o de les khànaqa, els espais de reunió dels dervixos. Ens volem referir en aquesta ocasió a una pràctica, la del retir en solitud o khalwat, que requereix un espai d'extrema simplicitat: una simple estança buida.

La khalwat consisteix en la realització del dhikr [1] en solitud, i de forma ininterrompuda, al llarg de dies o fins i tot setmanes. L’islam, però, que no crida a una espiritualitat aïllada del món, va propiciar una variant d’aquesta pràctica que es coneix com a khalwat dar anjumân o “retir en societat”, molt característica de l’ordre Naqshbandî, tot i que  posteriorment va ser acceptada i utilitzada també per altres corrents del sufisme.

Tot i que es coneix l’existència de la khalwat [2] des dels primers temps del sufisme, no va ser fins un temps després quan alguns mestres del tasawwuf van establir-ne algunes normes fonamentals. És el cas del Xeij Najm al-Dîn Râzî (m. 1256), el qual, en el seu Mirxâd al-‘ibâd, una guia per a la vida espiritual, després de fonamentar aquesta pràctica en passatges alcorànics i tradicions del Profeta, n’enumera vuit condicions essencials [3]:

1. Seure en solitud en una estança buida en la direcció que marca la qibla, amb les cames creuades i les mans descansant damunt dels genolls. L’habitació ha de ser petita, fosca i silenciosa, aïllada de qualsevol estímul exterior. Només així els sentits externs s’apaivaguen i poden despertar els sentits i les percepcions espirituals. El deixeble ha de considerar la cambra com la seva tomba.

2. Mantenir-se en tot moment en estat de puresa ritual.

3. No deixar d’invocar la fórmula “lâ ilâha il·là Al·lâh”, “no hi ha déu sinó Déu”.

4. Rebutjar qualsevol pensament que allunyi de la concentració en “lâ ilâha il·là Al·lâh”. I és que fins que el cor del dervix no queda net i brillant com un mirall polit, no pot reflectir les formes i el coneixement provinents del món espiritual.

5. Mantenir-se en dejuni durant el dia.

6. Mantenir-se en constant silenci.

7. Mantenir-se en estat de constant concentració en el cor del Murshîd o Mestre, buscant el seu ajut, la seva direcció i la seva bàraka o força espiritual, heretada de la tradició.

8. Abandonar-se totalment al Murshîd i a Déu. El deixeble ha d’observar el seu Mestre amb “ulls de deixeble”,  i no pas amb els ulls miops de la raó, ja que el respecte i la submissió a la santedat del Mestre és la condició primordial del camí espiritual.

Uns anys abans que Râzî, però, un d’aquests dervixos únics, inclassificables i fascinants que ha donat la història del sufisme o tasawwuf, havia indagat en la pràctica de la khalwat: ens referim al gran místic i mestre sufí Ahmad al-Yasawî (m. 1166). Yasawí va freqüentar durant un temps el xeij Yûsuf al-Hamadânî (m. 1140), vivificador d’un corrent del tasawwuf  anomenat malamatí. Els malamatís buscaven la reprovació dels seus contemporanis com a mitjà per a domtar el pitjor dels egos: l’espiritual.

Yasawî [4] va néixer a Sayram i va morir a Turkestan, ambdues ciutats pertanyents a l’actual Kazajstan.  Va contribuir en gran mesura a l’adaptació de l’islam entre els turcs nòmades [5], i va deixar una obra de poesia mística, els Hikmet, transmesa per via oral de generació en generació. Aquests hikmet, es consideren les primeres frases de saviesa mística expressades en llengua turca i varen obrir camí a les obres, també escrites en turc, de  Sultan Walad, fill de Mowlânâ Rûmî, i sobre tot de Yunus Emré, contemporani de Sultan Walad nascut a l'Anatòlia central, el qual va fer de la seva llengua materna, el turc, un vehicle per a l'experiència mística, deixant com a llegat un autèntic tresor en forma de poemes senzills, profunds i fàcilment memoritzables [6].

 Tornant a Yasawí, cal dir que els seus Hikmet varen esdevenir extraordinàriament  populars, especialment a tota la zona de l’actual Turquia i entre els Turcs de la Xina. Els seus poemes no deixen de cantar-se ni de recitar-se, especialment al lloc on és enterrat, a les afores de la ciutat de Turkestan (antiga Yasi). El mausoleu de Yasawî, fet construir al segle XIV per Tamerlà sobre la tomba del sant, és perceptible  des de molt lluny gràcies al seu meravellós dom de color maragda i segueix sent un dels principals llocs de pelegrinatge del Kazajstan.

Doncs bé, just al costat d’on és la tomba, i en viu contrast amb la magnificència del Mausoleu, es troba una estança de retir que és la mínima expressió del què podria considerar-se un espai arquitectònic: tot just una petita cavitat creada a les entranyes de la terra, de la qual a penes sobresurt una  cúpula de corba suau com el ventre d’una dona encinta. Yasawî, del qual la tradició diu que no volia de cap manera viure més enllà dels seixanta-tres anys que tenia el profeta Muhàmmad al morir, va passar els seus últims dies en aquest espai de retir, en busca, potser, de la puresa d’aquell qui encara ha de néixer.

Però encara hem de parlar d’un últim lloc de retir, el més sagrat i virginal, aquell que és creat sense la intervenció de cap ésser humà: la cova. És aquest segurament l’espai de recolliment per excel·lència de l’islam. És en una cova, la de Hirâ, on  es retirava sovint Muhàmmad i és en el seu interior on va tenir lloc la primera Revelació. “Hirâ” és una paraula d’origen àrab que significa literalment “lloc de la disminució”. Dirà Abderramán Mohamed Maanán, comentant la sura 96 de l’Alcorà, precisament la primera en ser revelada: “La Revelación fue dada [referint-se a Muhàmmad] al hombre “que no sabía leer”, es decir, el que se había hecho insignificante en la contemplación y había abandonado ante su Señor sus prejuicios, sus saberes, sus certezas, sus dioses, olvidándolo todo… el que se había vaciado por completo, disminuyendo y menguando hasta volver a hacerse barro en manos de su Creador, encogiendo para ser rehecho: por ello Muhammad fue colmado y  en él se sopló el hálito del Rûh (esprit)” [7].

Però, què és en definitiva Hirâ, sinó el cor de l'ésser humà? Tal com continua explicant  Abderramán Mohamed Maanán: “Allah, crea al ser humano, lo alimenta y lo resguarda, y luego se presenta a su conciencia, se le muestra en lo recóndito de la cueva de su corazón, acrecentando infinitamente al hombre que se abre a Él” [8].  Aquest, i no altre, és el veritable significat del què va succeir a Hirâ, ens dirà Maanán. I un besllum d’aquest esdeveniment excepcional és allò que busca reviure el dervix, quan, en la solitud i en el silenci de la nit, inclina suaument el seu cap vers el cor, allà on el nom d’Al·lâh no deixa de vibrar.

 https://www.youtube.com/watch?v=3g6sDCPVqjI

* * *

[1] dhikr: record de Déu. És la pràctica sufí per excel·lència.

[2] khalwat (Arabic, also khalwa; lit., "solitude"; pronounced in Iran, "khalvat"; spelling in Turkish, helvet): in sufism, a solitary retreat, traditionally for 40 days (see "chella"), during which a disciple does extensive spiritual exercises under the direction of a sufi master. In the Mevlevi tradition, this type of solitary retreat was forbidden as too severe and a risk to the health. Instead, there was a retreat period (also called "çille") of 1.001 days of doing service in the Mevlevi kitchen and learning how to be a dervish. http://www.dar-al-masnavi.org/mevlevi-glossary.html
Cal recordar també la sunna del profeta Muhàmmad consistent en retirar-se a la mesquita, especialment els deu últims dies del mes de Ramadà. Aquesta pràctica s'anomena i'tikâf.

[3] Vegeu l’article “Contemplative Disciplines in Earl Persian Sufism” de Muhammad Isa Waley, a The Heritage of Sufism, Vol. I, Oneworld Publications, Oxford, 1999, p. 519-522.

[4] Eric Geoffroy, “La aparición de las sendes: las jirqa primitivas (siglo XII.principios del siglo XIII” a Las sendes de Allah. Las cofradías musulmanes desde sus orígenes hasta la actualidad de Alexandre Popovic i Gilles Veinstein, coordinadors. Edicions Bellaterra, Barcelona, 2000, p. 63.

[5] Per cert, es considera probable que Shams de Tabrîz, aquell dervix errant que va capgirar de soc arrel la vida de Mawlânâ Rûmî (m. 1273), hagués pogut pertànyer al corrent creat per Ahmad al-Yasawî: Las Sendas de Allah.... p. 75.
[6] Annemarie Schimmel, Las dimensiones místicas del Islam, Trotta, Madrid, 2002, p. 346.
[7] i [8] Muhammad Abderramán Maanán, El Corán comentado (sura 74 a 114), Zawiya, Sevilla, 2002.