Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.

dissabte, 23 de març de 2019

De la primavera

¡Nowrûz-tân pîrûz!
¡Sâl-é now mobârak!



Vois les arbre enivrés à la saison printannière:
Les fleurs qu'ils portent, l'ivresse en est la cause.



Mawlânâ Djalâl Od-Dîn Rûmî, Odes mystiques Divân Shams-E Tabrîzî núm. 934. Éditions Unesco/Éditions du Seuil. Paris, 1973, pàg. 370.


divendres, 8 de març de 2019

El coneixement que allibera


De les dones i els homes 

i del coneixement que allibera

Couple Standing Among Flowering Trees, ca. 1480. Tabriz, Iran, Turkman School, Timurid Dynasty (1370–1507). Opaque watercolor and gold on paper. Gift of Mr. and Mrs. J. C. Nichols, 49-85. 



Quand ils La regardaient, Sîmorg était Sîmorgh¸
Quand ils se regardaient ils étaient bien sî morg.
Ceci était ceux-là et les uns étaient l’Autre.

Le cantique des oiseaux, Farîd od-dîn ‘Attâr(*)


Menos armas y más saber, he ahí el planeta por el que me gustaría desplazarme, a cuya creación estaría orgullosa de participar; sé que millones quieren ese planeta. ‘Attar, mi sufí preferido soñó, hace nueve siglo, con ese maravilloso planeta poblado de pájaros fabulosos que se no parecen tanto; quieren conocerse, quieren viajar y tienen miedo. Pero su deseo de saber es tan fuerte que trasforma sus vidas. ‘Attar cantó ese Islam sufí totalmente ignorado por los medios de comunicación occidentales, y que es probablemente el único que logrará responder al desafío de la agenda electrónica, pues ofrece lo que ésta no podrá nunca ni amenazar ni sustituir: esa espiritualidad que te da alas y te abre al otro como una flor. A una flor no le asusta el Garib (**). ¡Un Garib puede ser un Simorg! Y cada uno lleva dentro de sí un Simorg.

Fátima Mernissi, El miedo a la modernidad. Islam y democracia. Ediciones del oriente y del mediterráneo. Madrid, 2003. Pàg. 233-234.


(*) El càntic dels ocells, és el relat d’un viatge espiritual extraordinari que es basa en un joc de paraules entre “Sîmorg” i “sî morg”. ‘Attâr hi descriu la cerca que emprenen  centenars d’ocells per tal de trobar la Sîmorg, au mítica que viu a la muntanya còsmica de Qâf. Finalment, després de travessar les Set Valls amb innombrables dificultats, només arriben davant la Sîmorg trenta ocells (sî morg).
(**) Garib : allò que és extrany.