Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.

dissabte, 5 de desembre del 2015

Simbolisme de les portes

La remor d'unes ales

Leili Castella






En incomptables ocasions, al llarg del dia, obrim i tanquem portes, entrem i sortim dels llocs traspassant dentells i més dentells, aliens al simbolisme que aquesta acció tan quotidiana comporta. No així els místics, pels quals no hi ha cap acció realitzada en el món sensible que no simbolitzi amb una altra realitat molt més subtil però no per això menys real.

En aquest context,  les portes poden constituir-se en símbol, i per tant en via de trànsit, entre el món matèric i el món subtil. Així ens convida a entendre-ho el gran místic persa Sihaboddín Yahyà Suhrawardí (m. 1191), instaurador del corrent teosòfic ixraqí o il·luminatiu, en un relat visionari d’una bellesa extraordinària. Aquest relat porta per títol, en persa, Awaz-e Parr-e Jabra’yel, que traduït al català vindria a significar “La remor de les ales de Gabriel”. El relat pren la forma d’un diàleg ple d’intimitat entre l’Àngel [1] i el seu visionari, essent aquest últim qui, en primera persona, explica la història.

Dos breus apunts per situar la narració: d’una banda, recordar que en la tradició irànica, l’Àngel és un ésser de Llum, que inicia, a aquell qui el cerca, en el camí de retorn cap a la seva oblidada pàtria d’origen, “el país del no-lloc”, Na kojà-abad, origen de la Llum de la llum. I de l’altre, tenir present que el terme khanaqà és la paraula que en llengua persa indica el lloc de reunió dels dervixos.

Tornant ara sí al relat, cal dir que aquest, com no podia ser d’altre manera, comença de nit, és a dir en l’espai simbòlic per excel·lència on tenen lloc els besllums del món subtil: “C’était une nuit où l’obscurité à la noirceur de jais avait pris son envol sous la voûte azurée”, descriu el narrador [2].  I és en el bell mig d’aquesta nit fosca com el jade en la qual el murid o aspirant espiritual, pres d’insomni, agafa una espelma, símbol de l’anhel de veure, i ens explica:  « cette nuit-là, je circumambulai jusqu’au lever de l’aurore » [3].  

Poc a poc els sentits del murîd comencen a afinar-se i, ens continua dient el narrador, « soudain, le désir me prit de visiter le khângâh de mon père [4]». És precisament en aquest moment quan el murid observa quelcom d’important: « ce khângâh avait deux portes : l’une donnait sur la ville, l’autre sur le jardin et la plaine immense » [5], la ciutat simbolitzant l’espai exterior i el jardí i la planícia, l’espai interior.

Doncs bé, davant d’aquestes dues portes, el nostre narrador realitza una acció sense la qual mai no hagués pogut tenir cap besllum d’allò subtil, o, dit en termes de Suhrawardí, mai no hagués pogut trobar-se amb l’Àngel: « J’allai. Je fermai solidement la porte qui donnait sur la ville et, l’ayant ainsi fermée, je me proposai d’ouvrir la porte qui donnait su la plaine immense » [6]. Una llei fonamental del camí del coneixement espiritual  queda així desvetllada i comença a ressonar, de forma perfectament afinada, en múltiples registres,  des dels més matèrics fins als més subtils: si volem entrar en l’espai físic del  khanaqâ, cal que tanquem la porta que dóna al carrer; si volem tenir un besllum d’allò que és subtil, cal que apaivaguem el nostre jo.

Com hem dit, no hi ha res que no simbolitzi amb una realitat superior o angèlica, i per això mateix el terme khanaqà remet també a quelcom més enllà d’un mer espai físic: el khanaqà és l’espai  de reunió dels dervixos, sí, però també  designa  l’ésser interior, el “temple” interior en el qual es produeix la trobada amb l’Àngel que hi habita. I com no podia ser d’altra manera, també aquest khanaqà interior té dues portes: la que obra al món espiritual (el jardí o la planícia immensa) i la que en barra l’accés.





El relat de Suhrawardí continua el seu decurs desplegant una gran riquesa de símbols fins que al final, les portes tornen a aparèixer. S’acaba la nit sagrada  i arriba el dia profà. La porta del khanaqà que dóna al món espiritual es tanca, i s’obra novament la porta que dóna a la ciutat: « Enfin, lorsque sur le khângâh de mon père, se leva la lueur du jour, la porte donnant sur l’extérieur à ce monde-ci (donc sur l’autre monde) fut refermée et fut ouverte la porte donnant sur la ville. Les marchands entraient, allant à leurs affaires, et la société des Sages me redevint invisible » [7].

El narrador queda desolat, atès que a trenc d’alba acaba el seu íntim encontre  amb l’Àngel. Podria semblar que el visionari torna al punt de partida, però res més lluny de la realitat; i és que entre el capvespre i l’alba, una transmutació interior, un “événement de l’âme”,  s’ha produït en el si més pregó del murîd. Amb el nou dia, el visionari surt de l’espai visionari, sí, però amb la diferència essencial de que ara ja sap com tornar-hi. I sap que la clau consisteix en tancar fermament una porta per tal d’obrir la que realment importa.  

Precisament  a això ens convida Suhrawardí amb la lectura del seu relat, a tancar fermament la porta de la ciutat per tal de poder obrir la que dóna a la planícia immensa. El Xeic al-ixrâq ens incita a fer-nos u amb la narració per tal de deixar que un “événement de l’âme” tingui lloc. Dirà Corbin: « pour que la doctrine devienne événement de l’âme, il faut que le pèlerin mystique s’éveille à la conscience de cet événement comme de quelque chose qui lui arrive réellement à lui, et dont il est en sa personne la réalité et la vérité » [8]. I és que només penetrant el símbol amb cos i ànima s’obra la porta del nostre khanaqà més íntim, allà on palpita la suavíssima remor de les ales de l’Àngel.



[1]  Cal entendre ací la figura de l’Àngel com  a un pîr o Mestre iniciador.

[2] Sohravardî, L’Archange Empourpré, Paris, Fayard, 16, p. 228. Traducció del persa i de l’àrab a càrrec  d’Henry Corbin.

[3] El més mínim detall d’aquest relat visionari està carregat de significat: el fet de circumval·lar indica la sortida progressiva del món lineal i l’entrada en un altre espai, l’espai de l’aurora, que, com indica Corbin, no és l’aurora astronòmica, sinó l’ixraq, el naixement de la llum a “Orient”, símbol del món espiritual. No en va es coneix Suhrawardí com el “Xeic al-ixrâq”.

[4] [5] i [6]  Sohravardî,  ibídem, p. 228.

[7] Sohravardî,  ibídem, p. 238.

[8] Henry Corbin a Sohravardî, L’Archange… p. 197.