L’art islàmic, i per
tant l’arquitectura islàmica, és, segons explica el professor Seyyed Hossein
Nasr, “la
cristalización terrenal del espíritu de la Revelación islámica, así como el
reflejo de las realidades celestiales en la tierra” [1]. Nasr descriu doncs l’art
islàmic com si d’un arc de descens es tractés, i precisament per això, aquell
qui el contempla, pot enfilar-s’hi per ascendir al lloc del qual aquest art
brolla. S’entén així que el professor Nasr completi la seva frase dient que: “con su ayuda [la de l’art islàmic], culmina el musulmán
su periplo a través de los terrenales parajes, más allá, hasta la misma
Presencia Divina, que es el Origen y el Fin de este arte” [2]. En compliment d’aquesta única
funció, que és la de portar als musulmans a interioritzar la Revelació en el
seu trànsit per aquest món, l’arquitectura sagrada islàmica ha pres formes ben diferents,
tal i com es mostrarà en aquesta entrada i en la següent.
*
Sinan,
l’arquitecte del so
Leili
Castella
Mimar Sinan o Koca
Mi'mâr Sinân Âğâ, el “Gran Arquitecte Sinan” va néixer a
Anatòlia, a l’actual Turquia, pels vols de l’any 1489, i va morir a Istanbul
l’any 1588. Considerat el més gran d’entre tots els arquitectes de l’imperi
otomà, la carrera de Sinan va estendre’s al llarg de gairebé cinquanta anys,
des que va ser nomenat cap dels arquitectes de la cort otomana pel soldà Süleyman
I, l’any 1539. Sinan va dissenyar i fer construir centenars d’edificis de tots
tipus: palaus, harems, tombes, madrasses, caravanserralls, fonts, aqüeductes i
hospitals, tot i que les mesquites poden considerar-se, segurament, les seves
obres més emblemàtiques. Elles són, en efecte, les que conformen la imatge
arquetípica de l’arquitectura otomana i les que dibuixen la incomparable línia
d’horitzó de la ciutat d’Istanbul.
Nascut prop de Kayseri,
ciutat del centre d’Anatòlia, i fill d’un mestre de cases i fuster, Sinan va
aprendre del seu pare els secrets del seu ofici. Als vint-i un anys va ser
reclutat pel devşirme
per formar part del cos dels geníssers, els guardes d’elit dels soldans otomans,
la qual cosa li va permetre tenir accés a una acurada educació. Era propi de la
institució del devşirme
tenir en compte quines eren les característiques i capacitats de cadascun dels
joves reclutats, i és així com aquells qui mostraven predisposició per les
ciències de la religió eren encaminats cap a estudis i professions religioses,
mentre que aquells qui mostraven especials capacitats per les arts eren encaminats cap a estudis i
professions d’aquesta naturalesa.
Durant el seu període
de formació, Sinân es va interessar especialment per les construccions de
fusta. És ben probable que dissenyés vaixells, ponts, i probablement
tot tipus de construccions efímeres d’aquest material. Els seus coneixements es
varen anar ampliant al llarg del seu servei militar, en compliment del qual va
participar en importants campanyes al servei de l’exèrcit otomà, com ara les de
Belgrad (1521), Viena (1529) i fins i tot la de Bagdad (1535). Aquests
desplaçaments varen permetre al llavors aprenent d’arquitecte i enginyer, entrar
en contacte amb altres tradicions arquitectòniques que el varen proveir de
recursos, solucions i idees que quedarien posteriorment reflectides en les
seves obres.
La fama i la reputació
de Sinân es va anar estenent, al punt en què en una ocasió, Hürrem, l’esposa del
soldà Süleyman I, va encarregar-li un Külliye
(1539) o conjunt arquitectònic que comprenia una mesquita, un hospital, una
madrassa i una cuina pública. Poc després, Mihrimah, la filla del soldà, va
encomanar-li la construcció de dues mesquites als districtes istanbulís de
Üsküdar i Edirnekapı. Va arribar finalment el primer encàrrec directe del soldà, la mesquita que es
coneix amb el nom de Şehzade (1548), construïda en honor
del primer fill del soldà, mort jove.
Van venir després les famoses i magnífiques Süleymaniye d’Istanbul (1557) i
Selimiye d’Edirne (1574) i tantes d’altres potser més discretes, però no menys
belles, com l’inigualable Rüstem Paşa (1563),
al barri istanbulí d’Eminömü.
Va començar així una
prolífica i brillant carrera que va deixar edificis emblemàtics arreu de
l’imperi otomà, com ara a Alep, Damasc, Mecca, Budapest o Sarajevo. Quelcom que
imprimeix un segell propi a les obres de Sinan, és la cura amb la qual tenia en
compte l’entorn de l’edifici a construir, fruit de la qual ja hem mencionat
l’inigualable línia d’horitzó de la ciutat d’Istanbul. Parava també Sinan una
especial atenció a la qualitat del terreny en el qual un edifici havia de
bastir-se. Per això, a la mateixa ciutat d’Istanbul, creuada per una important
falla tectònica, Sinan construïa primer els fonaments dels edificis, i, per tal
d’assegurar-ne la solidesa, havia arribat a esperar un parell d’ans abans de
concloure’n la construcció.
A nivell tècnic, són
moltes les innovacions i millores que Sinan va aportar a l’arquitectura de la
seva època. Així per exemple l’arquitecte i enginyer dotava els seus edificis
de sofisticats sistemes de drenatge que evitaven humitats nocives per a llur
estructura, i alhora afavoria, en el seu interior, una circulació equilibrada dels
aires fred i calent.
A l’època de Sinân, les
mesquites s’il·luminaven amb espelmes i làmpades d’oli que generaven força fum:
és per aquesta raó que l’arquitecte va dissenyar un sistema de circulació
d’aire que conduïa el fum a una cambra de filtració situada a la part superior
de les cúpules de les mesquites. El sutge que s’acumulava en aquesta cambra era
posteriorment utilitzat per elaborar tinta per als cal·lígrafs. Es diu també
que Sinan feia posar ous d’estruç al centre dels canelobres, donat que
l’estructura química d’aquests ous actuava com a eficaç repel·lent d’ insectes i
aranyes.
Però si calgués
destacar una qualitat immaterial que caracteritza les mesquites dissenyades per
Sinan, aquesta seria la perfecció de llur acústica. A través d’un precís càlcul
d’estructures, Sinan va aconseguir que la vibració de la veu emesa per l’imam
des del mihrâb o nínxol d’oració,
s’expandís i propagués a través de les columnes i les cúpules, fins arribar als
espais més recòndits de la mesquita. No en va l’islam concep la mesquita com l’espai
buit de tot allò que no sigui la ressonància de la paraula d’Al·lâh.
Sinan va ser un mestre
de les formes geomètriques [3], però si les seves obres són unes de les
mes preuades de l’art islàmic, és perquè era coneixedor del profund significat
simbòlic de cadascuna d’aquestes formes. Com explica Seyyed Hoseein Nasr: “las figuras
geométricas y los números no sólo son lo que cuantitativamente aparentan:
poseen un aspecto simbólico, que lejos de ser imaginario, por decir poco,
resultan tan parte de la realidad como su lado material. Cuando cada número y
figura se consideran en su faceta simbólica, surgen como un eco de la Unidad,
brotan como reflejos de una cualidad en ella contenida, que trasciende toda diferenciación,
la abarca de un modo superior. El cuadrado de la Ka’aba, repetido en los
clásicos patios y edificios, no es sólo
un cuadrado; representa también un símbolo de estabilidad y totalidad, así como
un reflejo del templo cuadrangular del paraíso, del cual la Ka’aba es la imagen
terrestre. La forma octogonal, presente en otras mezquitas, no es únicamente un recurso constructivo para que el
arquitecto coloque una cúpula sobre una base cuadrada, sino el reflejo del
Trono Divino (‘arš), […], de la misma manera que la cúpula no sólo es un instrumento para rematar los muros,
sino la imagen misma de la bóveda celeste, y más allá: la del mundo infinito e
ilimitado del Espíritu, del cual la esfera o el círculo representa los símbolos
geométricos más directos” [4].
I és que,
com segueix explicant el professor Nasr, “tanto
la construcción tradicional como las formas geométricas son algo más que
estrategias técnicas que cumplen una función arquitectónica. Más allá de
ésta, del orden material, desempeñan un
papel de mayor significado. Mediante su aspecto simbólico, consiste en recordar
al hombre los principios espirituales del edificio tradicional, del jardín o
del paisaje en cuanto que reflejos de su propio nivel de realidad, los que
también corresponden a sus propios estados internos. Como en todo arte secular,
nada en la arquitectura se halla jamás separado de su significado. Éste no es otro que el espiritual, tal y como
en árabe u en persa revela la misma palabra: “ma’nā“ que posee tanto el sentido
de “significado” como el de “inmaterial”” [5].
*
[1] i [2] Seyyed
Hossein Nasr al pròleg de El arte del
islam, de Titus Burckhardt, J. J. de Olañeta, Palma de Mallorca, 1999, p.
7.
[3] El terme que més s’apropa
al concepte actual d’arquitecte és la paraula d’origen àrab muhandis, que prové de l’arrel handasa, la qual conté la idea
“geometria”. Un muhandis, podia ser
doncs un geòmetra, enginyer, expert en hidràulica, supervisor o arquitecte.
Veure Robert Irwing, Arte islámico, Akal,
Madrid, 2008, p. 141.
[4] i [5]
Seyyed Hossein Nasr al pròleg de El
sentido de la Unidad. La tradición sufí en la arquitectura persa, de Nader
Ardalan y Laleh Bakhtiar, Ediciones Siruela, Madrid, 2007, p. 14-15.
[6] Veure també, per exemple, Gülru Necipoǧlu, The Age of Sinan: Architectural Culture in
the Ottoman Empire, Princeton University Press, Princeton, New Jersey,
2005.
https://vimeo.com/lassofilm/sinan-a-divine-architect
