Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.

dimecres, 3 de febrer del 2016

Del nedar




NEDAR PER AMOR

Leili Castella


"Welcome" de Philippe Lioret





Hi ha qui neda per plaer, per fer exercici, o per competir. Però hi ha qui neda per amor, com Bilal, el jove migrant kurd sense papers, originari d'Irak i protagonista de la pel·lícula Welcome (2009), del realitzador francès Philippe Lioret. El film narra com Bilal, després d’un llarguíssim viatge ple de dificultats, aconsegueix arribar al pas de Calais, amb l'anhel de creuar a Anglaterra, i així poder retrobar-se amb Mîna, la noia de qui està enamorat. A Calais, Bilal aconsegueix una plaça clandestina en un camió de mercaderies que malauradament és interceptat per la policia  just abans de sortir de la ciutat. És aleshores quan el jove decideix anar a la piscina municipal de Calais on coneix Simon, antic campió de natació, i a qui demana que l’entreni per creuar l’estret bracejant.

Welcome retrata, a través d’una estructura aparentment senzilla, el drama que viuen dia rere de dia milers de persones que fugen de l’horror d’unes guerres ideades i orquestrades en gran part pel món occidental. Un món capaç de cometre la perversió de limitar l’acollida i l’atenció d’unes persones que arriben en condicions d’extrema precarietat, i  d’aprovar lleis com la danesa del proppassat dimarts 26 de febrer. Aquesta llei, que reforma la política d’asil a Dinamarca, inclou mesures com la de confiscar diners i objectes de valor als refugiats per costejar la seva estada, o la de limitar la reagrupació familiar.

Això, però, no és més que la punta de l’iceberg. El fet és que Occident segueix basant la seva hegemonia, tal com ja va analitzar amb lucidesa Edward Saïd en el seu moment, en la construcció d’un concepte d’ ”altri” amenaçador i perillós del qual cal defensar-se i en contra del qual està justificat lluitar. En la seva obra Orientalism (1978) Saïd desentranyava i identificava els persistents i subtils prejudicis euro-cèntrics contra els països islàmics i llur cultura. I a Covering Islam (1981) analitzava com els mitjans de comunicació oferien una imatge de l’islam com un tot homogeni, associat a la violència i la irracionalitat, endarrerit i essencialment enfrontat a Occident. D’ençà, ben poc han canviat les coses, si no és que han empitjorat.

Totes aquestes qüestions queden apuntades a Welcome que tracta amb honestedat una situació que no per complexa, deixa de ser corprenedora. Empès pel seu amor irrenunciable, Bilal neda i neda, fins albirar la costa anglesa... No els explico el final perquè aquest pertany a aquells qui desitgin veure la pel·lícula.





A les ciutats amb front marítim, quan es camina per la platja en direcció a l’aigua, hi ha un moment, gairebé sagrat, en què de sobte el brogit dels carrers desapareix i ja només queda la remor de les onades. Unes onades que porten, a aquells qui volen escoltar-les, històries com les de Bilal, plenes de somnis d’amor i llibertat.