La lectura dels àngels
Màrius Torres (1910-1942)
I.
Enlaire,
molt enlaire, on acaba l’atzur
i
l’aire és una llum que el Misteri perfuma;
on
de l’òrbita baixa d’aquest planeta impur
ni
l’onda greu arriba, ni l’etèria escuma;
en
l’absolut silenci que fa el repòs de Déu,
en
una pau diàfana com una aigua adormida,
àngels,
vestits d’un blanc més fúlgid que la neu,
llegeixen
cadascun el llibre d’una vida.
Cada
mot dels seus llavis, travessant l’univers,
vola
cap a un destí com un ocell de presa;
quan
s’aturen, marcant l’acabament d’un vers,
una
ànima vacil·la, com en el buit suspesa.
-Car,
del si de la mare fins al batec final,
la
nostra vida, any per any, fibra per fibra,
és
nomes l’eco d’una paraula angelical
que,
davant del Senyor, va llegint en un llibre...-
II.
No
tots els àngels són iguals, ni els llibres. Uns,
de
pàgines roents de lluita i aventura,
són
murmurats per àngels lluminosament bruns
que
esborren amb la veu la sang de l’escriptura.
Altres,
com àngels de retaule, van cantant
un
llibre ple de flors com una primavera,
i
l’alegria els fa la gràcia més d’infant,
més
blaus els ulls i més blonda la cabellera.
Altres
duen la glòria de l’alba entorn del front
i
té la seva veu un trémer de pregària;
així
s’eleva, dels jardins closos del món,
una
vida secreta, serena i solitària.
Altres
sovint es posen la mà damunt dels ulls,
com
aquell que medita, o divaga, o reposa;
somriuen
i es distreuen, quan han de girar fulls,
com
si el seu llibre els fes pensar en una altra cosa...
