Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.

dilluns, 25 de desembre de 2017

De Maria i de Jesús


De Maria i de Jesús


File:Bernardo Daddi - Virgin and Child - WGA5873.jpg
                                                   
Bernardo Daddi, La Verge amb el Nen, 1340.


C’est la douleur qui guide l’homme dans toutes choses. Tant que la douleur, la passion et le désir d’une chose ne surgissent pas dans son cœur, jamais il ne tendra vers elle, et il ne lui sera jamais possible de réaliser ses désirs, qu’il s’agisse de ce monde ou de l’autre, de commerce, de royauté, de science, d’astronomie, etc. Tant que Marie n’a pas ressenti les douleurs de l’enfantement, elle ne s’est pas dirigée vers l’arbre du bonheur. « Les douleurs de l’enfantement la firent se diriger vers le tronc du dattier (Coran 19,23) ». Cette douleur la poussa vers l’arbre, et cet arbre qui était desséché produisit des fruits.

Le corps est pareil à Marie, et chacun possède en lui un Jésus. Si nous éprouvons en nous cette douleur, notre Jésus naîtra; mais si nous ne sentons aucune douleur, Jésus, par le chemin secret qu’il avait pris, s’en retourne à son origine, nous laissant privés de ses bienfaits.

Cherche un remède tant que ton Jésus est sur la terre :

Une fois Jésus parti vers le ciel, ton remède aura disparu.

Djalâl-ud-Dîn Rûmî,  Le livre du dedans, Albin Michel, Paris, 1997, p. 50-51.