Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.

diumenge, 24 de febrer del 2013

El racó de Màrius Torres

Màrius Torres, la vibració de la bellesa

Leili Castella
 
 



Quan l’ésser humà es veu privat de tot allò que li semblava indispensable per viure, quan la malaltia, la soledat, o la cruesa d’una guerra civil podrien fer-nos pensar que ja no queda res on agafar-nos, en aquell precís moment, neix la oportunitat de veure el més important: la part essencial de la nostra humanitat. Màrius Torres (Lleida, 1910 - Sant Quirze de Safaja, 1942), en a penes trenta dos anys, va encarnar aquesta visió i en va donar testimoni en la seva poesia bella i fonda. Aquesta comprensió el va fer romandre dempeus enmig de les ruïnes. En l’anorreament, hi va trobar tant el redreçament com la força que prové de viure en presència d’una profunditat originària, que ens fa, d'alguna manera, invulnerables a les circumstàncies externes.


En el drac, Màrius Torres hi va trobar la princesa, alguns dels atributs més preuats de la qual són la bellesa, la poesia i la música. Aquests atributs són  portes d’entrada, i alhora expressió, d’un món on tot comença a ser harmònic. En el poema que en aquesta ocasió transcrivim, resulta curiosa la similitud amb alguns versos de Mevlânâ Rûmî (m. 1273), el gran poeta i místic persa, a qui dediquem la majoria de les entrades d’aquest blog i que en una ocasió va escriure: “ Soc el teu ‘ûd/ Ets tu qui polses cadascuna de les meves cordes/i qui les fa vibrar”.

 
Però deixem que sigui Màrius qui ens digui la seva música :



Que sigui la meva ànima la corda d’un llaüt,
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar decebut
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d’una corda ben tensa.
Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l’hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!
Senyor, Tu no voldries
reglar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s’afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies
els delers, els neguits,
el corb que sobrevola, l’estepa dels meus dies...
Jo vull ser com tu, o corda, que diries que sempre et polsen uns mateixos dits!