Màrius Torres, la vibració de la bellesa
Leili Castella
Quan l’ésser humà es veu privat
de tot allò que li semblava indispensable per viure, quan la malaltia, la
soledat, o la cruesa d’una guerra civil podrien fer-nos pensar que ja no queda
res on agafar-nos, en aquell precís moment, neix la oportunitat de veure el més important: la part essencial de la nostra humanitat. Màrius Torres (Lleida, 1910 - Sant Quirze de Safaja, 1942), en a penes trenta dos anys, va encarnar aquesta
visió i en va donar testimoni en la seva poesia bella i fonda. Aquesta
comprensió el va fer romandre dempeus enmig de les ruïnes. En l’anorreament, hi
va trobar tant el redreçament com la força que prové de viure en presència d’una
profunditat originària, que ens fa, d'alguna manera, invulnerables a les circumstàncies externes.
En el drac, Màrius Torres hi va
trobar la princesa, alguns dels atributs més preuats de la qual són la bellesa, la
poesia i la música. Aquests atributs són portes d’entrada, i alhora expressió, d’un món
on tot comença a ser harmònic. En el poema que en aquesta ocasió transcrivim,
resulta curiosa la similitud amb alguns versos de Mevlânâ Rûmî (m. 1273), el
gran poeta i místic persa, a qui dediquem la majoria de les entrades d’aquest
blog i que en una ocasió va escriure: “ Soc
el teu ‘ûd/ Ets tu qui polses cadascuna de les meves cordes/i qui les fa vibrar”.
Però deixem que sigui Màrius qui ens digui la seva música :
Que sigui la meva ànima la corda d’un llaüt,
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar decebut
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d’una corda ben tensa.
Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l’hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!
Senyor, Tu no voldries
reglar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s’afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies
els delers, els neguits,
el corb que sobrevola, l’estepa dels meus dies...
Jo vull ser com tu, o corda, que diries que sempre et polsen uns mateixos
dits!
