Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.

dilluns, 22 de desembre de 2014

Pares i fills


De pares i fills
Leili Castella
 
 

A vegades, en el camí espiritual, busquem mestres qui sap a on,  mentre oblidem tot el que podem aprendre de les persones que tenim més a prop i que més ens estimen: els nostres pares. Mawlânâ Rûmî, (m. 1273), místic i poeta persa d’una finor inigualable, era ben conscient del coneixement profund que s’amaga en la relació única que s’estableix entre pares i fills. De fet tota la seva “pedagogia espiritual” està impregnada de termes que s’hi refereixen, de manera que podríem dir que la seva obra no busca sinó aconseguir el “naixement” espiritual del murîd o deixeble, per tal d’ aconseguir “portar al món” al-insân-ul-kâmil, l’Home perfecte.

En una barreja irresistible de tendresa i humor, Mawlânâ utilitza al llarg del seu immens Masnawî el símil de la relació entre pares i fills per descriure el camí ple d’entrebancs que el murîd  ha de recórrer sota la tutela lúcida i amorosa del seu murshîd o mestre. Així, per tal de començar a educar-lo, el murshîd no tindrà el més mínim inconvenient a posar-se al nivell del seu murîd, igual com qualsevol pare fa amb el seu nadó: “per a l’infant recent nascut, el pare balbuceja sons encara que la seva intel·ligència domini el món sencer... Per tal d’ensenyar a l’infant, cal parlar el seu propi llenguatge, cal adoptar el seu llenguatge” [1].

Poc a poc, el murshîd anirà alimentant el seu murîd  amb “la llet del coneixement” [2], fins que aquest últim pugui prescindir del seu ajut: “quan el bebè alletat és separat de la seva dida, ja és capaç de menjar per sí mateix i l’abandona. Tu, com les llavors, depens de la llet de la terra: esforça’t en deslletar-te tu mateix, nodrint-te d’aliments espirituals” [3]. Poc a poc, l’alquímia en què consisteix el naixement espiritual s’anirà produint i allò que dormia ocult en el fons de nosaltres mateixos serà portat a la llum: “La teva substància veritable està oculta en la mentida, com el gust de la mantega en el sèrum de la llet” [4].

En aquest procés tan delicat de la transmissió del coneixement, l’oïda hi juga un paper essencial. Calen, d’una banda, la paraula justa del mestre, és a dir aquella que brolla directament de la font primigènia de la tradició; i de l’altra, una orella receptiva: “l’orella dels nens és plena dels mots de la mare; després comencen a parlar de forma articulada. Però si el bebè no té una bona oïda, no sent els mots de la mare i es torna mut” [5].

Si Mawlânâ va poder expressar-se en aquests termes és sens dubte per la relació extraordinària que va tenir tant amb el seu pare Bahâ al-dîn, home d’una excepcional qualitat religiosa i espiritual i pel qual Mawlânâ sentia autèntica admiració i respecte, com amb un dels seus fills, Soltân Valad.  Aquest últim va ser qui millor va recollir i transmetre el pensament de Mawlânâ, no només perquè n’era el fill gran, sinó sobre tot perquè n’era el seu més estimat confident. Es diu que quan era nen, Soltân Valad dormia constantment en braços del seu pare. Als sis anys, ja s’asseia al seu costat en les assemblees i Rûmî deia d’ell que no hi havia ningú que se li assemblés més. Com no podia ser d’altra manera, va ser Soltân Valad qui va recórrer a peu el camí de Damasc a Konya acompanyant Shams de Tabrîz amb l’únic anhel d’apaivagar la desolació en que vivia Mawlânâ des de la desaparició del seu més preuat amic.

Soltân Valad sentia pel seu pare un amor sense límits. S’explica que amb motiu de la inauguració d’una madrasa, Soltân Valad, pujat al púlpit, va començar el seu discurs i al poc va continuar així: “Tot ho he après del meu Mestre, el meu guia de l’esperit, la meva qibla, la meva força, el meu senyor, el meu suport, la meva confiança, l’estança de l’esperit en el meu cos, l’aliment del meu avui i del meu demà, el més perfecte dels buscadors de la veritat, el meu sojorn, el meu pare...” [6]. Arribat a aquest punt, Soltân Valad no va poder continuar. Els ulls de tots els assistents s’inundaren de llàgrimes, el discurs va cessar i ja només va poder parlar la música.

La nit en que va morir el seu pare, Soltân Valad en va recitar aquests versos: “Aquesta és la nit en la qual veuré la joia. Comprendrem el significat de veure’ns lliures de lligams” [7]. No en va, Mawlânâ havia dit sovint: “Si ens busques, fes-ho en el goig, puix som els habitants del regne de la joia”  [8].

 *

[1] Rûmî, Masnawî¸II, 3315 i ss.

[2] Rûmî,  op. cit., II, 2970.

[3] Rûmî, op. cit., III, 1286 i ss.

[4] i [5] Rûmî, op. cit.,  IV, 3030 i ss.

[6] Aflâki, Les saints des derviches tourneurs,  Sindbad éd., Paris, 1978, t. II, 649.

[7] i [8].Aflâki, op. cit., t. I, 256.