Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.

dilluns, 11 de juliol de 2016

Els murmuris de la guerra



Que mai l’ espelma de l’esperança 

no et caigui de la mà...


Entrevista a Masood Khalili (*)





Musulmà... no islamista?
D’haver nascut aquí seria cristià: les religions són circumstan­cials. Sí que crec en Déu.
Les religions parlen en nom seu.
Cap religió no val el que un sol ésser humà.
Com ha arribat a aquesta conclusió?
Lluitant amb la meva gent, a l’ Afganistan.
En nom de què va lluitar?
Per la llibertat dels meus. L’URSS va envair l’ Afganistan en el 1979, invasors lliberticides per comunistes i ateus.
Com era la seva vida abans d’això?
Era a l’ Índia, estudiant el meu doctorat. Fill del poeta més respectat de l’ Afganistan, vaig créixer recitant poemes, caçant ocells, ­jugant...
Recorda algun poema del seu pare?
“Oh, gent pobra del meu país i del món; oh, orfes; oh nenes sense res; cada problema és una muntanya, però escolta: que mai l’ espelma de l’esperança no et caigui de la mà”.
S’hauria pogut quedar a l’ Índia, vostè...
El dia de la invasió vaig trucar al meu pare per telèfon. “Tens fe en Déu? Estimes la llibertat?”, em va preguntar. “Sí, sí”, vaig respondre. “Doncs vine i lluita, amb la ploma o les armes”.
I el va obeir.
Vaig dubtar: “L’URSS és molt poderosa!”, vaig dir. “Que l’ espelma de l’esperança mai no et caigui de la mà”, em va recordar.
El seu poema...
“Viure sense llibertat és pitjor que morir! ­Vine i lluita, però parla amb la mare”, va dir.
I què li va dir ella?
“Pots morir i jo t’estimo.., però si lluites per la llibertat, lluites pel meu cor. Però abans parla amb la teva novia”. Vaig tornar.
I què li va dir la seva novia?
Allò era un infern... La vaig ajudar a sortir al Pakistan. Em va somriure i va dir: “Jo cuidaré dels nostres fills, tu cuida’t de la nostra pàtria!”. Sense ella... jo no hagués lluitat.
I va lluitar.
Amb un ase em vaig internar a les mun­tanyes afganes per alçar la gent contra la URSS. Em vaig unir al comandant Massud.
Amb un ase?
El millor animal del món. Sense ases no hauríem vençut: van carregar provisions, armes, medecines, nens... Jo anotava en quaderns el que vivia, els bombardejos des d’helicòpters... L’hi escrivia a la meva dona.
Ases contra helicòpters!
Cert: ases contra dracs voladors... Vaig sostenir un diàleg amb el meu ase, agonitzant després d’un bombardeig...
Què es van dir?
“Per què lluiteu? Per què cremeu cases? Has vist cap ase cremar la casa d’un altre ase?”, em va preguntar. I em vaig avergonyir de ser humà!
Vostè ha matat...
Pensava només en una cosa: llibertat! La pietat amb el llop és crueltat amb els bens. Però avui penso: i si haguéssim negociat amb el llop? Potser aquell milió de morts viuria..
Expliqui’m una escena de la guerra...
Vaig arribar a una vila devastada per les bombes. En un pendent, sota un salze, vaig veure quinze nens i un mestre impartint classe...! amb només dos llapis curts. Els vaig ensenyar a escriure llibertat amb aquelles dues puntes.
Una altra.
Vaig arribar a una altra vila arrasada, defallit, i una dona em va dir: “Et veig més famolenc que el teu ase i encara lluites? M’han matat dos fills, me’n queda un... és teu!”.
M’impressiona... Què deia el seu líder, el mític comandant Massud?
Visionari, honest i valerós, amb alt sentit de la justícia i la llibertat... i bona persona! Si ets bo, lideres els cors!
Però després de la guerra el van matar.
Havíem guanyat la guerra, però vam perdre la pau: després de derrotar l’imperi soviètic el 1989, van brotar els talibans, i el 2001...
Els talibans van assassinar Massud?
Dos suïcides d’ Al-Qaida, disfressats de pe­riodistes... Jo era al seu costat! Van morir sis persones, tots en aquella sala... menys jo.
Com s’ho explica?
Ple de metralla i cobert de sang, la meva dona em va xiuxiuejar a l’hospital: “Que els teus fills no et vegin derrotat!”. I vaig viure.
Quina dona, la seva...
Sense les dones no hauríem vençut. Ni un retret, una queixa, una mala cara: sempre em va somriure en anar-me’n a lluitar! I a les muntanyes ens donaven menjar: gràcies!
Què va passar després del magnicidi?
Des del llit vaig pregar als meus fills que no es vengessin en els fills dels suïcides. Dos ­dies després queien les Torres Bessones... Bin Laden sabia que Massud l’hagués perseguit a Afganistan... i per això el va matar abans. Però continua viu als nostres cors!
I què passa ara a l’ Afganistan?
No és un país segur. I sense seguretat, els ­diners fugen. I sense diners, no hi ha escoles ni hospitals... I tot perquè el veí Pakistan alberga terroristes.
Què podem fer?

Pressionar el Pakistan... fins que deixi de tolerar terroristes al seu territori. Mentrestant, aquí homenatjo ara els 105 soldats espanyols que han donat la vida per la meva gent.




(*) Entrevista de Víctor Amela a Masood Khalili, publicada a La Vanguardia l’11 de juliol del 2016. Masood Khalili va néixer a Kabul l’any 1950. Fill del venerat poeta afganès Ustad Khalilullah Khalili, Massood va lluitar colze amb colze amb el Comandant Ahmad Shah Masood. Khalili, amb una llarga carrera com a ambaixador del seu país (a Pakistan, Nepal, Sri Lanka, Turquia i actualment a Espanya), acaba de publicar un llibre corprenedor: “Los susurros de la guerra”. Alianza Editorial, Madrid, 2016.