Que
mai l’ espelma de l’esperança
no et caigui de la mà...
Entrevista
a Masood Khalili (*)
Musulmà... no islamista?
D’haver nascut aquí seria cristià: les religions són
circumstancials. Sí que crec en Déu.
Les religions parlen en nom seu.
Cap religió no val el que un sol ésser humà.
Com ha arribat a aquesta conclusió?
Lluitant amb la meva gent, a l’ Afganistan.
En nom de què va lluitar?
Per la llibertat dels meus. L’URSS va envair l’
Afganistan en el 1979, invasors lliberticides per comunistes i ateus.
Com era la seva vida abans d’això?
Era a l’ Índia, estudiant el meu doctorat. Fill del
poeta més respectat de l’ Afganistan, vaig créixer recitant poemes, caçant
ocells, jugant...
Recorda algun poema del seu pare?
“Oh, gent pobra del meu país i del món; oh, orfes; oh
nenes sense res; cada problema és una muntanya, però escolta: que mai l’
espelma de l’esperança no et caigui de la mà”.
S’hauria pogut quedar a l’ Índia, vostè...
El dia de la invasió vaig trucar al meu pare per
telèfon. “Tens fe en Déu? Estimes la llibertat?”, em va preguntar. “Sí, sí”,
vaig respondre. “Doncs vine i lluita, amb la ploma o les armes”.
I el va obeir.
Vaig dubtar: “L’URSS és molt poderosa!”, vaig dir.
“Que l’ espelma de l’esperança mai no et caigui de la mà”, em va recordar.
El seu poema...
“Viure sense llibertat és pitjor que morir! Vine i
lluita, però parla amb la mare”, va dir.
I què li va dir ella?
“Pots morir i jo t’estimo.., però si lluites per la
llibertat, lluites pel meu cor. Però abans parla amb la teva novia”. Vaig
tornar.
I què li va dir la seva novia?
Allò era un infern... La vaig ajudar a sortir al
Pakistan. Em va somriure i va dir: “Jo cuidaré dels nostres fills, tu cuida’t
de la nostra pàtria!”. Sense ella... jo no hagués lluitat.
I va lluitar.
Amb un ase em vaig internar a les muntanyes afganes
per alçar la gent contra la URSS. Em vaig unir al comandant Massud.
Amb un ase?
El millor animal del món. Sense ases no hauríem
vençut: van carregar provisions, armes, medecines, nens... Jo anotava en
quaderns el que vivia, els bombardejos des d’helicòpters... L’hi escrivia a la
meva dona.
Ases contra helicòpters!
Cert: ases contra dracs voladors... Vaig sostenir un
diàleg amb el meu ase, agonitzant després d’un bombardeig...
Què es van dir?
“Per què lluiteu? Per què cremeu cases? Has vist cap
ase cremar la casa d’un altre ase?”, em va preguntar. I em vaig avergonyir de
ser humà!
Vostè ha matat...
Pensava només en una cosa: llibertat! La pietat amb el
llop és crueltat amb els bens. Però avui penso: i si haguéssim negociat amb el
llop? Potser aquell milió de morts viuria..
Expliqui’m una escena de la guerra...
Vaig arribar a una vila devastada per les bombes. En
un pendent, sota un salze, vaig veure quinze nens i un mestre impartint
classe...! amb només dos llapis curts. Els vaig ensenyar a escriure llibertat
amb aquelles dues puntes.
Una altra.
Vaig arribar a una altra vila arrasada, defallit, i
una dona em va dir: “Et veig més famolenc que el teu ase i encara lluites?
M’han matat dos fills, me’n queda un... és teu!”.
M’impressiona... Què deia el seu líder, el mític
comandant Massud?
Visionari, honest i valerós, amb alt sentit de la
justícia i la llibertat... i bona persona! Si ets bo, lideres els cors!
Però després de la guerra el van matar.
Havíem guanyat la guerra, però vam perdre la pau:
després de derrotar l’imperi soviètic el 1989, van brotar els talibans, i el
2001...
Els talibans van assassinar Massud?
Dos suïcides d’ Al-Qaida, disfressats de periodistes...
Jo era al seu costat! Van morir sis persones, tots en aquella sala... menys jo.
Com s’ho explica?
Ple de metralla i cobert de sang, la meva dona em va
xiuxiuejar a l’hospital: “Que els teus fills no et vegin derrotat!”. I vaig
viure.
Quina dona, la seva...
Sense les dones no hauríem vençut. Ni un retret, una
queixa, una mala cara: sempre em va somriure en anar-me’n a lluitar! I a les muntanyes
ens donaven menjar: gràcies!
Què va passar després del magnicidi?
Des del llit vaig pregar als meus fills que no es
vengessin en els fills dels suïcides. Dos dies després queien les Torres
Bessones... Bin Laden sabia que Massud l’hagués perseguit a Afganistan... i per
això el va matar abans. Però continua viu als nostres cors!
I què passa ara a l’ Afganistan?
No és un país segur. I sense seguretat, els diners
fugen. I sense diners, no hi ha escoles ni hospitals... I tot perquè el veí
Pakistan alberga terroristes.
Què podem fer?
Pressionar
el Pakistan... fins que deixi de tolerar terroristes al seu territori. Mentrestant,
aquí homenatjo ara els 105 soldats espanyols que han donat la vida per la meva
gent.
(*) Entrevista de
Víctor Amela a Masood Khalili, publicada a La Vanguardia l’11 de juliol del 2016.
Masood Khalili va néixer a Kabul l’any 1950. Fill del venerat poeta afganès
Ustad Khalilullah Khalili, Massood va lluitar colze amb colze amb el Comandant
Ahmad Shah Masood. Khalili, amb una llarga carrera com a ambaixador del seu país (a Pakistan,
Nepal, Sri Lanka, Turquia i actualment a Espanya), acaba de publicar un llibre
corprenedor: “Los susurros de la guerra”. Alianza Editorial, Madrid, 2016.
