Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.

dissabte, 16 de maig del 2020

Del dejuni i del silenci


Maryam o el dejuni silenciós

mopana-unfulfilled-love-01

“No hi ha cap versicle de l’Alcorà que no tingui una “esquena” i un “ventre””, diu Qâshânî (m. 1329) a la Introducció dels seus Comentaris esotèrics de l’Alcorà (1). No hi cap versicle de l’Alcorà que no tingui un sentit exotèric i un d’interior.

ṣawm  és el terme alcorànic que es refereix al dejuni que els musulmans practiquen durant aquest mes de Ramadà. El seu sentit exotèric queda recollit als versicle 2.183 i següents del Llibre Sagrat: “Se us ha prescrit el dejuni...” (2). L’arrel de la paraula ṣawm  (format per les lletres ص م  ) dona, efectivament,  com a primer significat, “fer dejuni, abstenir-se, fer abstinència” (3).

Però ṣawm també té un sentit interior. La mateixa arrel ens hi condueix desvelant els següents camps  semàntics : “abstenir-se de parlar, arribar l’hora del zenit, posar-se a l’ombra, calmar-se”. Podria dir-se doncs que el “ventre” del dejuni és el silenci. I curiosament, la figura alcorànica que millor coneix el secret d’aquest silenci és Maryam (Maria, mare de Jesús) (4). L’Alcorà ens explica que des de ben petita Maryam vivia retirada al Temple sota la protecció del seu oncle Zacaries. Hi habitava en estat de puresa, de calma fonda. En silenci. Per això no és d’estranyar que més endavant, Maryam oferís a Allâh, en la seva manifestació de Rahmân (5) un dejuni de silenci (Alcorà 19.26).

l’Alcorà presenta Maryam com un signe de la misericòrdia divina (Alcorà 21.91). Al seu voltant neixen històries plenes de gràcia i de fertilitat miraculosa. La seva pròpia mare la va concebre en edat molt avançada, igual com Zacaries i la seva dona van concebre el seu fill Yahya malgrat la vellesa d’ell i l’esterilitat d’ella (Alcorà 3.40).

Meravellosament, prop de Maryam sempre hi havia fruits: quan vivia al Santuari, cada cop que Zacaries la visitava hi trobava provisions, aliments. Ell se n’exclamava i la nena Maryam li responia amb serenitat que eren dons que li venien d’Allâh (Alcorà 3.37). I quan anys després Maryam va sentir els dolors del part, Allâh li va indicar que sacsegés un tronc de palmera del qual van caure deliciosos dàtils madurs (Alcorà 19.25). El seu silenci era fèrtil, i per això del seu ventre en va néixer Jesús, símbol del Verb, de la Paraula. De fet, Maryam i el seu fill formen un binomi inseparable. Molt sovint Jesús és nombrat com “Jesús-fill-de-Maria” com si l’Alcorà volgués fer-nos comprendre que no hi ha paraula verídica que no neixi del silenci.

Les coses, però, no acaben ací. La història de Maryam i del seu fill no és ni un relat del passat, ni ens és aliena. Mowlânâ Rûmî (m.1273) ens fa entendre que Jesús simbolitza l’espurna de l’esperit que nia en l’ànima de cadascú de nosaltres. Diu Mowlânâ: “El nostre cos s’assembla al de Maria: en cadascun de nosaltres hi habita un Jesús, però mentre no es manifestin en nosaltres els dolors del part, el nostre Jesús no naixerà mai”(6). Els dolors del part són el símbol de la cerca espiritual. Cal arribar a l’arbre de palma i sacsejar-lo per tal que doni fruits dolços i saborosos.  Quan en som dignes, continua explicant Mowlâna, l’Esperit diposita en nosaltres una perla fecundant, i “Quan l’ànima ha estat fecundada per l’Ànima de l’ànima, aleshores aquesta ànima fecunda el món” (7). Lili Castella


(1) Les Commentaires esotériques du Coran d’après ‘Abd al-Razzâq al-Qâshânî, Les Deux Océans, Paris, 1980, pàg. 15.
(2)Alcorà 2.183-185 i 187.
(3) Une approche du Coran par la grammaire et le lexique, Maurice Gloton, Albouraq, Beyrouth, 2002.
(4) Maryam és una figura molt singular en l’ Alcorà. És l’única dona que hi és esmentada pel seu nom. La seva història queda recollida principalment en la bellíssima sura 19 de l’Alcorà, coneguda precisament com a Maryam.
(5) Rahmân, arrel  ر  ح  م  “Idea de lloc dilatable en el qual és depositada la llavor que actualitza les possibilitats segons un procés d’amor, d’on la idea de matriu, de misericòrdia, d’amor expansiu...” Gloton, opus cit.
(6) Rûmî, Mathnawî, II, 93 i ss. 
(7) Rûmî, Mathnawî, II, 1184 i ss.