Baraka, música con alma: El mes de la peregrinación

Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

diumenge, 5 d’octubre del 2014

El mes de la peregrinación

Dhû-l-hijja 1435

La Casa de Dios

Templo primordial vestido de Palabras Divinas

tejido de luz dorada

resplandeciente en la oscuridad de la noche celestial.

Eje del mundo, símbolo de la morada sagrada cuyo origen trascendente reflejas.

Verdad pura, inmutable como un diamante firme,

signo de la religión eterna, incólume y prístina,

de la que Adán y Abrahán fueron devotos,

y que floreció en aquella revelación fulgurante

descendida sobre el Profeta iletrado de la Meca

en su ciudad natal de Umm al-Qurâ. (...)

Contemplar este templo mayestático es asumir

nuestra humilde nada frente al Absoluto,

que sin embargo reside

en lo más recóndito de nuestro corazón:

aquella otra Caaba

donde Su Nombre reverbera

y Su Espíritu inmortal emana baraka

dentro y fuera del eterno ahora.

Qué fortuna contemplar esta Caaba sagrada:

pero qué fortuna aún más grande

lograr acceso a la Caaba del corazón.

Seyyed Hossein Nasr (1933-) (*)

(*) Seyyed Hossein Nasr, Poemas de la vía mística, Mandala Ediciones, Madrid, 2002, p. 40-41.