Un món que és un
Leili Castella
Podria semblar estrany que
en un blog com aquest, dedicat a mostrar la bellesa de la dimensió interior de
l’islam, s’hi parli d’atemptats terroristes. Però és que sense una mirada el
més lúcida possible envers tot allò que ens envolta, és probable que no puguem copsar
res d’allò que el sufisme té a dir-nos. Sense una lucidesa que no sigui, en
termes del gran mestre sufí persa Sulamî (m. 1021), una lucidesa implacable, allò
que pensem que és la realitat no fa sinó reflectir els nostres propis prejudicis.
És per això que cal
recordar que aquesta setmana han mort moltes persones de forma brutal, víctimes
d’atemptats terroristes, a Brussel·les, sí, però també a Síria, a Iraq, a Mali.
I cal no oblidar que gairebé el 90% d’aquests atemptats tenen lloc en països de
majoria musulmana; i que les víctimes –més de 72.000 des de l’any 2000- són,
aclaparadorament, musulmanes. La islamofòbia, subtilment (o no) present a
Occident, és un dels enemics més difícils a vèncer. Ens enfrontem a noves
formes de violència.
Com explicava Marina
Subirats en un article publicat al diari Ara.cat el proppassat 24 de mars, després
de les dues guerres mundials va semblar com si Europa hagués aconseguit eradicar
en gran part els conflictes armats interns i rebaixar el nivell de confrontació
violenta entre els pobles. Malgrat això, és fàcil comprovar com no solament no
hi ha hagut cap reducció de la violència al món, sinó que Europa ha contribuït
a exportar-la a altres indrets i a augmentar-ne els nivells destructius com
mai. Les xifres de morts en conflictes bèl·lics dels darrers anys són
senzillament esfereïdores. Però com que tot, fins ara, passava més o menys
lluny d’Europa, l’origen i les causes d’aquests conflictes ens semblaven
obscurs, i de fet, aliens a nosaltres. Ara, però, tot això esclata ací mateix.
Vivim pensant encara en un “jo” confrontat a un “altre”. I seguim oblidant que
el món és un.
