Baraka, música con alma: De l'afinació

Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

divendres, 11 de març del 2016

De l'afinació

El llaüt desafinat

Màrius Torres

(1910-1942)

ilustración iraní de una edición 1585 de los poemas recogidos de Hafez. Su vida y poemas influidos por escrito Pérsico desde su muerte en el siglo XIV, más que cualquier otro autor. Los temas de sus poemas son la amada, la fe y la hipocresía exponer. Aquí se representa en un hermoso jardín rodeado de músicos, mirando amorosamente a los ojos de un joven .:

Hi havia a Bagdad un dervitx que es pensava ser el més devot dels homes perquè havia anat quaranta vegades a la Meca i les seves oracions eren llargues i feixugues com la pluja de tardor. Però el seu cor era covard, cruel, avariciós i mentider.

Un músic li digué un dia:

- ¿De què et val recitar les millors pregàries si abans no hi has acordat el teu cor? ¿Creus que l’oïda del Senyor pot plaure’s en la més bella música si la fas sonar en un llaüt desafinat?

Màrius Torres, Poesies de Màrius Torres, Pagès editors, Lleida, 2010, pàgs. 255-256.