Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.

dimarts, 29 de març del 2016

Un món que és un

Un món que és un

Leili Castella


Tile Decoration from Alhambra Palace, Granada, Spain:



Podria semblar estrany que en un blog com aquest, dedicat a mostrar la bellesa de la dimensió interior de l’islam, s’hi parli d’atemptats terroristes. Però és que sense una mirada el més lúcida possible envers tot allò que ens envolta, és probable que no puguem copsar res d’allò que el sufisme té a dir-nos. Sense una lucidesa que no sigui, en termes del gran mestre sufí persa Sulamî (m. 1021), una lucidesa implacable, allò que pensem que és la realitat no fa sinó reflectir els nostres propis prejudicis.

És per això que cal recordar que aquesta setmana han mort moltes persones de forma brutal, víctimes d’atemptats terroristes, a Brussel·les, sí, però també a Síria, a Iraq, a Mali. I cal no oblidar que gairebé el 90% d’aquests atemptats tenen lloc en països de majoria musulmana; i que les víctimes –més de 72.000 des de l’any 2000- són, aclaparadorament, musulmanes. La islamofòbia, subtilment (o no) present a Occident, és un dels enemics més difícils a vèncer. Ens enfrontem a noves formes de violència.

Com explicava Marina Subirats en un article publicat al diari Ara.cat el proppassat 24 de mars, després de les dues guerres mundials va semblar com si Europa hagués aconseguit eradicar en gran part els conflictes armats interns i rebaixar el nivell de confrontació violenta entre els pobles. Malgrat això, és fàcil comprovar com no solament no hi ha hagut cap reducció de la violència al món, sinó que Europa ha contribuït a exportar-la a altres indrets i a augmentar-ne els nivells destructius com mai. Les xifres de morts en conflictes bèl·lics dels darrers anys són senzillament esfereïdores. Però com que tot, fins ara, passava més o menys lluny d’Europa, l’origen i les causes d’aquests conflictes ens semblaven obscurs, i de fet, aliens a nosaltres. Ara, però, tot això esclata ací mateix. Vivim pensant encara en un “jo” confrontat a un “altre”. I seguim oblidant que el món és un.
Publicat per a