En incomptables ocasions, al llarg del dia, obrim i tanquem
portes, entrem i sortim dels llocs traspassant dentells i més dentells, aliens
al simbolisme que aquesta acció tan quotidiana comporta. No així els místics,
pels quals no hi ha cap acció realitzada en el món sensible que no simbolitzi
amb una altra realitat molt més subtil però no per això menys real.
En aquest context, les portes poden constituir-se en símbol, i
per tant en via de trànsit, entre el món matèric i el món subtil. Així ens
convida a entendre-ho el gran místic persa Sihaboddín Yahyà Suhrawardí (m. 1191),
instaurador del corrent teosòfic ixraqí
o il·luminatiu, en un relat visionari d’una bellesa extraordinària. Aquest
relat porta per títol, en persa, Awaz-e
Parr-e Jabra’yel, que traduït al català vindria a significar “La remor de
les ales de Gabriel”. El relat pren la forma d’un diàleg ple d’intimitat entre
l’Àngel [1] i el seu visionari, essent aquest últim qui, en primera persona,
explica la història.
Dos breus apunts per situar la narració: d’una banda,
recordar que en la tradició irànica, l’Àngel és un ésser de Llum, que inicia, a
aquell qui el cerca, en el camí de retorn cap a la seva oblidada pàtria
d’origen, “el país del no-lloc”, Na
kojà-abad, origen de la Llum de la llum. I de l’altre, tenir present que el
terme khanaqà és la paraula que en
llengua persa indica el lloc de reunió dels dervixos.
Tornant ara sí al relat, cal dir que aquest, com no podia
ser d’altre manera, comença de nit, és a dir en l’espai simbòlic per
excel·lència on tenen lloc els besllums del món subtil: “C’était une nuit où
l’obscurité à la noirceur de jais avait pris son envol sous la voûte azurée”, descriu
el narrador [2]. I és en el bell mig
d’aquesta nit fosca com el jade en la qual el murid o aspirant espiritual, pres d’insomni, agafa una espelma,
símbol de l’anhel de veure, i ens explica:
« cette nuit-là, je circumambulai jusqu’au lever de l’aurore »
[3].
Poc a poc els sentits del murîd comencen a afinar-se i, ens continua dient el narrador, « soudain, le désir me prit de
visiter le khângâh de mon père [4]».
És precisament en aquest moment quan el murid
observa quelcom d’important:
« ce khângâh avait deux
portes : l’une donnait sur la ville, l’autre sur le jardin et la plaine
immense » [5], la ciutat simbolitzant l’espai exterior i
el jardí i la planícia, l’espai interior.
Doncs bé, davant d’aquestes dues portes, el nostre narrador
realitza una acció sense la qual mai no hagués pogut tenir cap besllum d’allò
subtil, o, dit en termes de Suhrawardí, mai no hagués pogut trobar-se amb
l’Àngel: « J’allai. Je fermai
solidement la porte qui donnait sur la ville et, l’ayant ainsi fermée, je me
proposai d’ouvrir la porte qui donnait su la plaine immense » [6]. Una
llei fonamental del camí del coneixement espiritual queda així desvetllada i comença a ressonar,
de forma perfectament afinada, en múltiples registres, des dels més matèrics fins als més subtils: si
volem entrar en l’espai físic del khanaqâ, cal que tanquem la porta que
dóna al carrer; si volem tenir un besllum d’allò que és subtil, cal que
apaivaguem el nostre jo.
Com hem dit, no hi ha res que no simbolitzi amb una
realitat superior o angèlica, i per això mateix el terme khanaqà remet també a quelcom més enllà d’un mer espai físic: el khanaqà és l’espai de reunió dels dervixos, sí, però també designa l’ésser interior, el “temple” interior en el
qual es produeix la trobada amb l’Àngel que hi habita. I com no podia ser
d’altra manera, també aquest khanaqà
interior té dues portes: la que obra al món espiritual (el jardí o la planícia
immensa) i la que en barra l’accés.
El relat de Suhrawardí continua el seu decurs desplegant
una gran riquesa de símbols fins que al final, les portes tornen a aparèixer.
S’acaba la nit sagrada i arriba el dia
profà. La porta del khanaqà que dóna
al món espiritual es tanca, i s’obra novament la porta que dóna a la ciutat: « Enfin, lorsque sur le khângâh de mon père, se leva la lueur du jour, la porte donnant sur
l’extérieur à ce monde-ci (donc sur l’autre monde) fut refermée et fut ouverte
la porte donnant sur la ville. Les marchands entraient, allant à leurs
affaires, et la société des Sages me redevint invisible » [7].
El narrador queda desolat, atès que a trenc d’alba acaba el
seu íntim encontre amb l’Àngel. Podria
semblar que el visionari torna al punt de partida, però res més lluny de la
realitat; i és que entre el capvespre i l’alba, una transmutació interior, un
“événement de l’âme”, s’ha produït en el
si més pregó del murîd. Amb el nou
dia, el visionari surt de l’espai visionari, sí, però amb la diferència
essencial de que ara ja sap com tornar-hi. I sap que la clau consisteix en
tancar fermament una porta per tal d’obrir la que realment importa.
Precisament a això ens
convida Suhrawardí amb la lectura del seu relat, a tancar fermament la porta de
la ciutat per tal de poder obrir la que dóna a la planícia immensa. El Xeic al-ixrâq ens incita a fer-nos u amb la
narració per tal de deixar que un “événement de l’âme” tingui lloc. Dirà Corbin:
« pour que la doctrine devienne événement de l’âme,
il faut que le pèlerin mystique s’éveille à la conscience de cet événement comme
de quelque chose qui lui arrive réellement à lui, et dont il est en sa personne
la réalité et la vérité » [8]. I és que només penetrant el
símbol amb cos i ànima s’obra la porta del nostre khanaqà més íntim, allà on palpita la suavíssima remor de les ales
de l’Àngel.
[1] Cal entendre ací
la figura de l’Àngel com a un pîr o Mestre iniciador.
[2] Sohravardî, L’Archange Empourpré, Paris, Fayard, 16, p. 228. Traducció del persa i de l’àrab a càrrec d’Henry Corbin.
[3] El més mínim detall d’aquest relat visionari està
carregat de significat: el fet de circumval·lar indica la sortida progressiva
del món lineal i l’entrada en un altre espai, l’espai de l’aurora, que, com
indica Corbin, no és l’aurora astronòmica, sinó l’ixraq, el naixement de la llum a “Orient”, símbol del món
espiritual. No en va es coneix Suhrawardí com el “Xeic al-ixrâq”.
[4] [5] i [6] Sohravardî, ibídem, p. 228.
[7] Sohravardî, ibídem, p. 238.
[8] Henry Corbin a Sohravardî, L’Archange… p. 197.
