Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha persones amb baraka , i també llocs amb una baraka especial. D' entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és una presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar l' espai de la música no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i ballar, i va girar i girar. D’aquest espai sagrat de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu molt benvinguts a Baraka,

Lili Castella


divendres, 23 de juny del 2017

Laylat al-Qadr 1438

Laylat al-Qadr

Nit del Poder, Nit del Destí

27 Ramadân 1438



Imatge relacionada



Con el nombre de Allah, el Rahmân, el Rahîm
1. Lo hemos revelado la Noche del Destino.
2. ¿Qué te hará saber lo que es la Noche del Destino?
3. La Noche del Destino es mejor que mil meses.
4. Descienden los Malâika y el Rûh en ella, con el permiso de su Señor, para todo asunto.
5. Ella es paz hasta que despunta el alba.

Corán, 97



“Esta azora habla de una noche (laylat) formidable, aquella en la que el cielo y la tierra se comunicaron, y en su centro apareció el Corán. Se trata de la noche en la que el Libro comenzó a ser depositado en el corazón de Muhammad (s.a.s) y que iría brotando a lo largo de veintitrés años, acompañando su vida y la de la primera Comunidad musulmana. Eso ocurrió la Noche del Qadr, una Noche extraordinariamente valiosa en la que se dejaron vislumbrar la Fuerza y el Poder de Allah presentes en todo y rigiendo cada realidad. El término Qadr destaca esos dos valores: mérito y destino.

La Revelación (Wahy) –o Descenso del Corán (Nuzûl al-Qur’ân)- no fue un hecho intrascendente. Esa noche tuvo que ser necesariamente muy especial, y en ella se produjo un acontecimiento único cuya importancia tiene dos razones. La primera, el hecho en sí de la Revelación: el roce en un instante concreto del Universo de Allah y el universo del ser humano. La segunda, sus repercusiones históricas. Es la primera de estas circunstancias la que destaca este breve capítulo del Corán. […]

Los distintos pasajes coránicos que se refieren a ese acontecimiento [la Revelación] parecen siempre relámpagos: vibran y destellan. Es más, comunican luz. La Noche del Destino (Laylat al-Qadr) es el momento valioso en que descienden los Malâika, los Seres de Luz, y hablan al corazón del Hombre. En especial, desciende el Espíritu, el Rûh, que nos recuerda el momento en que el ser humano fue creado y Allah sopló en él. Es una noche en la que se añade vida a la vida porque algo esencial es desvelado, y con esa revelación cambian muchas cosas. Esa noches es irrepresentable: “¿Qué podría hacerte comprender lo que es “la Noche del Destino”?...”. […]

Imatge relacionada

La Noche del Destino tuvo lugar en Ramadân, el noveno mes lunar. Durante ese mes, el Profeta (s.a.s) se retiraba a practicar el ayuno y la contemplación en Hirâ, una pequeña gruta en las inmediaciones de Meca. Ahí tuvo lugar ese acontecimiento formidable e inesperado. Según varios hadices, ocurrió la noche vigésimo séptima del mes de Ramadân. Otros relatos son más vagos, y hablan de cualquiera de las noches de ese mes, prevaleciendo el que la Revelación se concentraría en el corazón de Muhammad en alguna de las diez últimas noches del mes del ayuno. […]

El Corán la llama a esta noche la Noche del Destino (Laylat al-Qadr). Es la Noche del Qadr, que significa mérito, valor, rango elevado, y también significa predeterminación y  destino de las cosas, el decreto con el que Allah mide y gobierna las realidades y las conduce de modo inexorable. La palabra Qadr (medida exacta) sugiere las nociones de Fuerza y Poder (Qudra). El Qadr sugiere también la noción de Destino (Qadar), que es el Decreto Trascendente y la Energía que rigen las cosas y los acontecimientos, la que los hace ser y los estructura. Es la Presencia de la Vida, el Poder, la Ciencia y la Voluntad de Allah en cada instante y es la Decisión  y el Decreto de Allah en todo lo que existe. El Qadr es el Imperio de Allah en cada criatura, un Dominio de la Verdad sin el que la criatura no podría ser. Esa Noche fue aquella en la que el Qadr se le evidenció a Muhammad (s.a.s.) vaciándolo de fantasías, ilusiones, suposiciones y quimeras y mostrándole la Autenticidad que rige la existencia. En ese instante le fue revelado el Corán a su corazón. […]

Esa noche iluminada desemboca en un amanecer: el día que la sigue es un nuevo mundo lleno de paz, es decir, a salvo de las contradicciones y conflictos propios de la disgregación de nuestra realidad. De esa noche surgió el Islâm, la inmersión en el  Salâm, la Paz y la reconciliación con la Verdad Una. El mundo disperso y roto quedó atrás. Al Qur’ân –Reunión, Síntesis- se le llama también Furqân –Separación, Discriminación- porque con él se ha distinguido claramente entre ese universo decadente y el Universo Unitario de Allah. Lo que lo reunificó todo hizo simultáneamente que los musulmanes se despidieran del enemigo que separa y aísla al hombre y lo hace insignificante: el “mal”, la “avidez”, la “tribulación”, la “miseria” y los “dioses”. El Corán reúne y separa, lo junta todo en el corazón del mû’min, de aquél que se ha abierto a Allah,  y saca de él lo que sobra, lo que no es compaginable con esa Paz.”

Abderramán Mohamed Maanán, Tafsîr




dilluns, 12 de juny del 2017

El Ramadà segons Goytisolo



Del Ramadà, segons Juan Goytisolo



Imatge relacionada

“Como ocurre a menudo en la religión musulmana –cuyo reino, a diferencia del de Jesús, sí es de este mundo (dunia), pues abarca a la vez este último y el ájira o Más Allá-, la observación del Ramadán responde a un conjunto de valores simultáneamente espirituales y sociales. Por un lado, es el mes de la sumisión y acercamiento a Dios; de la lucha contra los deseos y pasiones denominadas por el Profeta el gran xihad; del cumplimiento de las plegarias rituales y paciencia frente a las adversidades y pruebas que pueda deparar la vida. Por otro, es el mes de la caridad y atención a los sufrimientos de los menesterosos, del azaca o limosna legal con motivo de la fiesta del Aid el Fitr.

El ayuno no es un acto de contrición sino de autodominio, lo que explica la alternancia, de otro modo incomprensible, entre la abstinencia del día y el recreo o deleite de la noche: el creyente cumple el reposo del guerrero que ha interrumpido el ejercicio de combatir consigo mismo, obediente en el esfuerzo como en el desahogo. […] La especificidad del ayuno musulmán justifica que su final se festeje como un día de triunfo: al recalcar la importancia del autodominio y fuerza del alma, el islam da al Ramadán el aspecto de un tiempo de lucha, de nobleza y victoria." (*)

Juan Goytisolo

(Barcelona, 1 de juny del 1931 - Marràqueix, 4 de juny del 2017)



(*) Juan Goytisolo, De la Ceca a la Meca, Alfaguara, Madrid, 1997, pàgs. 210-211.

dilluns, 5 de juny del 2017

Del dejuni


Del dejuni


Dibujo medieval:


¿Qué es el ayuno? Es cerrar la puerta a lo otro que Dios,
Cerrando el paso a todo cuanto es o no es.


‘Attâr (1145-1221) (*)



(*) Citat per Javad Nurbakhsh a Simbolismo Sufí, 2, Editorial Nur, Madrid, 2004, p. 119.

diumenge, 28 de maig del 2017

Ramadà 1438


Ramadân Karîm!


Rose:




Pendant le mois de Ramadan, ta poussière devient de l'or
Comme une pierre devenue kohl, elle devient vision,
Cette bouchée que tu mangeas est devenue impure
Mais la patiente que tu avais est devenue regard.

 
 Mowlânâ Rûmî (m. 1273)




dimarts, 16 de maig del 2017

Al-Isrâ' wa-l-Mi'râj



El Vol Nocturn del profeta Muhàmmad
 o la nit en què el tawhîd es va encarnar

Leili Castella






Ara ja fa uns dies (el 27 del mes de Rajab que enguany s’ha correspost amb el 24 d’abril) que es va celebrar un fet d’ importància cabdal en el món islàmic: el viatge per excel·lència de l’islam, Al-Isrâ' wa-l-Mi'râj , conegut també com el “Vol Nocturn” en virtut del qual el profeta Muhàmmad va viatjar miraculosament a lloms del seu cavall mític buraq de Meca a Jerusalem (al-isrâ’), i d’allà va travessar els cels (al-mi’râj), fins arribar a la presència de Déu (Alcorà 17,1). Diu l’eminent islamòleg Seyyed Hossein Nasr, d’aquesta nit beneïda: “this powerful, central spiritual experience of the Blessed Prophet is the example of spiritual ascent and the model for spiritual life” (*).

Les conseqüències d’aquest viatge formidable han estat, i són, inabastables: “The mi’râj”, continua el professor Nasr, “has served as a source of inspiration for generations of Muslim saints and mystics and has delineated the Islamic cosmos. Also it is the inner experiences undergone by the Blessed Prophet during the mi’râj which are said to be reflected in the movements and litanies of the daily prayers, the ṣalât or namâz that is the central and most fundamental rite of Islam”. No en va una dita cèlebre del profeta de l’islam afirma que “les pregàries diàries són el mi’râj del creient”.

Les fonts tradicionals islàmiques reconeixen doncs que els musulmans poden viure l’experiència del mi’râj, tot i que només en la seva dimensió espiritual (rûḥânî), mentre que el viatge que va realitzar el profeta Muhàmmad va tenir no només  una dimensió espiritual, sinó també corporal (jismânî). Això fa, observa el professor Nasr, que “The mi’râj of the Blessed Prophet, which is so central to Islam, has become at the same time one of the most difficult elements in the teaching of Islam to understand for many young Muslims influenced by the modern scientific world view […] who want to reduce Islam to a rationalism and empty it of all its beauty and grandeur”. Nasr adverteix que l’objecte de la ciència moderna és bàsicament l’estudi de la realitat física, i que per tant exclou altres nivells de la realitat, com pot ser l’espiritual. El prestigi actual de la ciència ha arribat a tal punt que s’arriba a considerar irreal tot allò que no és acceptat des del punt de vista científic.



Cal tenir en compte aquestes observacions per atansar-se al significat pregon del Vol Nocturn del profeta Muhàmmad i entendre les següents paraules de Seyyed Hossein Nasr: “As far as the mi’râj  is concerned, it refers to a journey to the higher states of being and not simply through astronomical space. Moreover, since the spiritual is the principle of the psychic and the psychic is the principle of the physical, it is always possible for the lower level of reality to be integrated and absorbed into the higher.  The ascension of the Blessed Prophet physically as well as psychologically and spiritually meant that all the elements of his being were integrated in that final experience which was the full realisation of unity (al-tawḥîd). His corporeal ascent signifies also the nobility and dignity of the human body as created by God.”

I el professor Nasr acaba així la seva reflexió: “There is nothing unscientific or illogical about the mi’râj if one understands something of the multiple levels of the traditional universe and the limitations of all of modern science to a single level of reality, namely the physical, no matter how far it is stretched and extended. There is nothing worse than reducing the majestic events associated with the great founders of religion to harmless events of “ordinary life” in order to make them acceptable. This is so much more dangerous at a time when the so-called “ordinary life” has become for the most part trivial and emptied of the dignity and beauty which are characteristic of normal human existence.”


(*) Totes les citacions d'aquesta entrada pertanyen a l’obra de Seyyed Hossein Nasr, Muhammad Man of God, Kazi Publications, Chicago, 1995, pàgs. 29 a 36.




diumenge, 23 d’abril del 2017

Sant Jordi 2017




De la lectura




Indian Miniature Painting:



LE VER MANGEUR DE LIVRES

J’ai entendu un soir dans ma bibliothèque
Un ver mangeur de livres dire à un papillon :
« Je me suis posé sur les pages d’Avicenne,
J’ai vu maint manuscrit de Farabi,
Mais je n’ai pas encore compris la philosophie de la vie !
Je demeure dans la même obscurité, n’ayant point reçu de lumière. »
Le papillon à demi consumé par la flamme lui répondit :
« Ce trésor précieux, tu no le trouveras en aucun livre :
C’est l’ardeur qui rend plus vive la vie,
C’est l’ardeur seule qui lui donne des ailes ! »



Muhàmmad Iqbal (1877-1938)


Message de l’Orient, Muhammad Iqbal, Les Belles Lettres, Paris, 1956, p.103.


dimarts, 11 d’abril del 2017

La lucidesa de Muhàmad Iqbal (2)




Muhàmmad Iqbal, la lucidesa implacable
(2) 



Moroccan Daydream...:



CULTURE

L'homme se farda d'abord du fard de la culture,
Et fit apparaître blanc comme neige son visage noir.
Il couvrit sa main de fer d'un gant de velours, 
Et ensorcela les gens par sa plume, tout en tirant l'epée de son fourreau.
Ce fourbe a élevé un temple à la paix,
Et dansé alentour sur la mélodie du luth.
Je l'ai connu, lorsque la guerre a révélé son vrai visage:
Il n'était qu'un "verseur de sang"(*) "un ennemi déclaré"(**).


(*) Qoran 2,30.
(**) Qoran 16,4 et 36,77. Ce poème satirique a été écrit à propos de la Sociéte des Nations.

Muhàmmad Iqbal (1877-1938)



Message de l’Orient, Muhammad Iqbal, Les Belles Lettres, Paris, 1956, p.134-135.

diumenge, 2 d’abril del 2017

El savi i les portes


El savi i les portes 


Rabat, Marruecos:


GHANI LE CACHEMIRIEN


Ghani, ce poète au chant de rossignol, ce chantre du Cachemire enchanté
Lorsqu’il était dans sa maison, fermait la porte,
Lorsqu’il sortait de sa maison, laissait sa porte ouverte.
Quelqu’un lui dit : « O poète qui ravis le cœur,
Tout le monde s’étonne de ton action ! »
Quelle belle réponse lui fit cet homme détaché du monde
Mais prince au royaume de l’esprit :
« Ce n’est que de moi que les hommes peuvent tirer profit :
Y a-t-il dans cette maison un autre bien que moi ? »
Tant que Ghani est assis dans son logis
Un bien précieux se trouve dans sa demeure ;
Mais lorsque cet enchanteur n’est plus à la maison,
Il n’est point de maison plus vide que la sienne.


Muhàmmad Iqbal (1877-1938) 

Message de l’Orient, Muhammad Iqbal, Les Belles Lettres, Paris, 1956, p.130.


dijous, 30 de març del 2017

La lucidesa de Muhàmmad Iqbal



Muhàmmad Iqbal, la lucidesa implacable
(1) 




Tile Decoration from Alhambra Palace, Granada, Spain:

LA SOCIÉTÉ DES NATIONS

Afin de bannir la guerre de ce vieux monde,
De braves gens avaient fait un nouveau projet;
Ce que je sais, c’est que quelques voleurs de linceuls
Ont formé une ligue pour distribuer les tombes.

Muhàmmad Iqbal (1877-1938)


Message de l’Orient, Muhammad Iqbal, Les Belles Lettres, Paris, 1956, p.173.

dimarts, 21 de març del 2017

Nowrûz 2017

¡Nowrûz-tân pîrûz!
¡Sâl-é now mobârak!


Imatge relacionada


LE PARFUM DE LA FLEUR

Dans un coin de la roseraie, une houri est venue se blottir.
« Personne », dit-elle, « ne nous a rien appris sur l’autre côté de l’univers.
Je ne comprends pas l’aube, ni le soir, ni le jour, ni la nuit.
Que signifient ces mots : « Il mourut » ou « il naquit » ?
Elle devint une vague de parfum et apparut au sein des fleurs :
C’est ainsi qu’elle pénétra dans le monde de l’ « hier » et du « demain »,
Elle ouvrit les yeux, devint un bouton de rose, sourit un instant,
S’épanouit, s’effeuilla, tomba par terre.
De cette beauté libérée, il demeure un soupir :
On le nomme le parfum.

Muhàmmad Iqbal (1877-1938)


Message de l’Orient, Muhammad Iqbal, Les Belles Lettres, Paris, 1956, p.93.

dimarts, 7 de febrer del 2017

La dansa de Leila

Leila

Frithjof Schuon

(1907-1998)


Persian Lovers:



Si te viera danzar, oh Leila, mi corazón quedaría
encantado y cautivado en el camino interior.
Si pudiera ver tu rostro, me olvidaría de mí mismo,
ya no podría recordar más el mundo.

Leila: ángel de contemplación -
no sé si eres forma o melodía,
canto de amor, dorado cuento de hadas -
o una llamada de embriagada Eternidad.



Frithjof Schuon, Adastra-Stella Maris, J. J. de Olañeta, Palma de Mallorca, 2007, p. 274.

divendres, 6 de gener del 2017

Els mags de l'Orient

Els tresors dels reis mags de l’Orient

Leili Castella


early 17th century 2 youths:


Pels nens, la nit en què els reis mags de l'Orient arriben amb els seus obsequis, és una nit màgica. Els nens saben que en el silenci i la pau de la nit, i només si dormen, els reis, després d’un llarguíssim viatge des de les llunyanes contrades de l’Orient, arribaran guiats per la llum d’una estrella. Els reis mags entraran sigil·losament a l’interior de llurs cases, on hi trobaran aliments i aigua per a ells i pels seus camells, deixaran els seus regals, i amb el mateix misteri amb què hauran arribat, marxaran. A trenc d’alba, els petits correran a despertar els seus pares i el meravellament es dibuixarà en els seus ulls en veure tot allò que els mags els han deixat.

El viatge dels reis mags d’Orient és un relat d’alt contingut simbòlic que admet més d'una lecutra, i és per això que hom pot observar que en ell hi rauen elements molt significatius per a la tradició de l’islam espiritual. Hi ha en primer lloc la idea del viatge. És ben sabut que el viatge de peregrinació a la ciutat de Mecca és un dels cinc pilars de l’Islam. Seria aquest un viatge exterior, safar zâhir. Però hi ha també, ens diuen els místics de l’islam, el safar qalbî, el viatge del cor. És aquest últim el que anhelen realitzar els gnòstics,  a imatge del viatge del cor per excel·lència de l’islam, l’anomenat al-isrâ' wa-l-mi'râj recollit a la sura 17 de l’Alcorà, en virtut del qual, una nit del mes de rajab, el profeta Muhàmmad, a lloms del seu cavall mític al-burâq,  que significa “raig” o “esclat”, va viatjar de Mecca a Jerusalem, i d’allà va travessar els cels fins arribar a la presència divina.

El viatge dels reis mags d’Orient té lloc, com no podia ser d’altre manera, de nit,  l’espai simbòlic per excel·lència on tenen lloc els besllums del món subtil i on a l’empara de la seva foscor, el viatger pot contemplar el fulgor de les estrelles. També, com ja s’ha apuntat, el viatge del profeta Muhàmmad va tenir lloc de nit, “dans le moment le plus cher aux amants”, en paraules del gran mestre sufí Ibn ‘Arabî (m. 1240), al comentar la citada sura 17 de l’Alcorà.

Els reis mags de l’Orient porten regals, i un dels més fabulosos és recordar-nos l’existència del corrent teosòfic ixraqí o, il·luminatiu, llegat del gran mestre sufí persa de la Llum, Suhrawardí Maqtul (m.1191). Ell va saber pouar en el pensament de l'antiga Pèrsia per rescatar-ne la saviesa de la Llum dels antics mags o savis, reformulant-la i perllongant-la des del pensament islàmic. La paraula ixrâq, "orient", no és en aquest context una mera referencia geogràfica o ètnica, sinó que té un profund sentit espiritual: "La luz que se levanta en Oriente es la manifestación o epifanía primordial del ser y es, correlativamente, la percepción espiritual que tiene lugar en las conciencias. Así como oriente es, en el mundo sensible, el lugar por el que el Sol rompe las tinieblas de la noche con los primeros resplandores de la aurora, así también designa, en el cielo espiritual del alma, el instante epifánico del conocimiento de sí, un conocimiento que es básicamente, presencia a sí mismo del ser que conoce, quien, en su conocer, es uno con el conocimiento. "[1]

El fabulós coneixement que ens porten els mags d’Orient no és un mer coneixement teòric: implica, igual com en els nens el matí de reis, un meravellament (hayra) extraordinari, “un évènement de l’âme”, ens dirà Henry Corbin, el qual afegirà: “pour que la doctrine devienne événement de l’âme, il faut que le pèlerin mystique s’éveille à la conscience de cet événement comme de quelque chose qui lui arrive réellement à lui, et dont il est en sa personne la réalité et la vérité”. [2]

Els reis mags d’Orient ens recorden doncs la font d’inacabable saviesa que rau a l’ ishrâq, i els nens ens indiquen com atansar-nos al misteri. Els gnòstics de l’islam distingeixen tres tipus de viatge: el viatge envers Déu; el viatge en Déu que submergeix a aquell qui l’emprèn en un meravellament sense fi; i el que en definitiva realitzen els mags de l’Orient, el viatge a partir de Déu, el qual no té altre finalitat que regalar i compartir els tresors de saviesa amb tots aquells qui acceptin les lleis del viatge.


[1] Sihâboddîn Yaha Sohravardï, El encuentro con el ángel, Trotta, Madrid, 2002, p. 15.
[2] Sohravardî, L’Archange Empourpré, Paris, Fayard, 16, p. 228. Traducció del persa i de l’àrab a càrrec  d’Henry Corbin.