De pares i
fills
Leili Castella
A vegades, en
el camí espiritual, busquem mestres qui sap a on, mentre oblidem tot el que podem aprendre de
les persones que tenim més a prop i que més ens estimen: els nostres pares. Mawlânâ
Rûmî, (m. 1273), místic i poeta persa d’una finor inigualable, era ben conscient
del coneixement profund que s’amaga en la relació única que s’estableix entre
pares i fills. De fet tota la seva “pedagogia espiritual” està impregnada de
termes que s’hi refereixen, de manera que podríem dir que la seva obra no busca
sinó aconseguir el “naixement” espiritual del murîd o deixeble, per tal d’ aconseguir “portar al món” al-insân-ul-kâmil, l’Home perfecte.
En una
barreja irresistible de tendresa i humor, Mawlânâ utilitza al llarg del seu immens
Masnawî el símil de la relació entre
pares i fills per descriure el camí ple d’entrebancs que el murîd ha de recórrer sota la tutela lúcida i amorosa
del seu murshîd o mestre. Així, per
tal de començar a educar-lo, el murshîd
no tindrà el més mínim inconvenient a posar-se al nivell del seu murîd, igual com qualsevol pare fa amb
el seu nadó: “per a l’infant recent
nascut, el pare balbuceja sons encara que la seva intel·ligència domini el món
sencer... Per tal d’ensenyar a l’infant, cal parlar el seu propi llenguatge,
cal adoptar el seu llenguatge” [1].
Poc a poc, el
murshîd anirà alimentant el seu murîd amb “la
llet del coneixement” [2], fins que aquest últim pugui prescindir del seu
ajut: “quan el bebè alletat és separat de
la seva dida, ja és capaç de menjar per sí mateix i l’abandona. Tu, com les llavors,
depens de la llet de la terra: esforça’t en deslletar-te tu mateix, nodrint-te
d’aliments espirituals” [3]. Poc a poc, l’alquímia en què consisteix el
naixement espiritual s’anirà produint i allò que dormia ocult en el fons de
nosaltres mateixos serà portat a la llum: “La
teva substància veritable està oculta en la mentida, com el gust de la mantega
en el sèrum de la llet” [4].
En aquest
procés tan delicat de la transmissió del coneixement, l’oïda hi juga un paper essencial.
Calen, d’una banda, la paraula justa del mestre, és a dir aquella que brolla
directament de la font primigènia de la tradició; i de l’altra, una orella
receptiva: “l’orella dels nens és plena
dels mots de la mare; després comencen a parlar de forma articulada. Però si el
bebè no té una bona oïda, no sent els mots de la mare i es torna mut” [5].
Si Mawlânâ va
poder expressar-se en aquests termes és sens dubte per la relació
extraordinària que va tenir tant amb el seu pare Bahâ al-dîn, home d’una excepcional
qualitat religiosa i espiritual i pel qual Mawlânâ sentia autèntica admiració i
respecte, com amb un dels seus fills, Soltân Valad. Aquest últim va ser qui millor va recollir i
transmetre el pensament de Mawlânâ, no només perquè n’era el fill gran, sinó
sobre tot perquè n’era el seu més estimat confident. Es diu que quan era nen, Soltân
Valad dormia constantment en braços del seu pare. Als sis anys, ja s’asseia al
seu costat en les assemblees i Rûmî deia d’ell que no hi havia ningú que se li
assemblés més. Com no podia ser d’altra manera, va ser Soltân Valad qui va recórrer
a peu el camí de Damasc a Konya acompanyant Shams de Tabrîz amb l’únic anhel d’apaivagar
la desolació en que vivia Mawlânâ des de la desaparició del seu més preuat amic.
Soltân Valad
sentia pel seu pare un amor sense límits. S’explica que amb motiu de la inauguració
d’una madrasa, Soltân Valad, pujat al
púlpit, va començar el seu discurs i al poc va continuar així: “Tot ho he après del meu Mestre, el meu guia
de l’esperit, la meva qibla, la meva
força, el meu senyor, el meu suport, la meva confiança, l’estança de l’esperit
en el meu cos, l’aliment del meu avui i del meu demà, el més perfecte dels
buscadors de la veritat, el meu sojorn, el meu pare...” [6]. Arribat a
aquest punt, Soltân Valad no va poder continuar. Els ulls de tots els
assistents s’inundaren de llàgrimes, el discurs va cessar i ja només va poder
parlar la música.
La nit en que
va morir el seu pare, Soltân Valad en va recitar aquests versos: “Aquesta és la nit en la qual veuré la joia. Comprendrem
el significat de veure’ns lliures de lligams” [7]. No en va, Mawlânâ havia
dit sovint: “Si ens busques, fes-ho en el
goig, puix som els habitants del regne de la joia” [8].
*
[1] Rûmî, Masnawî¸II,
3315 i ss.
[2] Rûmî, op. cit., II, 2970.
[3] Rûmî, op. cit.,
III, 1286 i ss.
[4] i [5] Rûmî, op.
cit., IV, 3030 i ss.
[6] Aflâki, Les
saints des derviches tourneurs, Sindbad éd., Paris, 1978, t. II, 649.
[7] i [8].Aflâki, op.
cit., t. I, 256.
%5B1%5D.jpg)
