Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El lloc de la música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El lloc de la música. Mostrar tots els missatges

dijous, 30 de juliol del 2020

L'ànima de la creació

L'ànima de la creació

Orange Rose by Mike Oberg 

Au-delà des sons entendus par la seule oreille, il y a une âme des mélodies et du rythme qui ne dépend pas des instruments ou chanteurs. Cette âme qui anime les séances du sama' est la force même qui donne vie à toute chose, elle est la marque de la présence divine dans toutes les choses crées.

Leili Anvar, Rûmî, la religion de l'amour. Éditions Entrelacs, Paris, 2004, pàg. 96. 

dijous, 19 de març del 2020

Allò que s'obra al tancar


D'allò que s'obre al tancar


See the World Through Pattern and Colour, islamic-cultures: basanteta: Sufism Chill...

If the tekke is closed, then you must become the tekke (*)

Cheij Saadeddin Heper (**)

(*) Tekke: en turc, lloc de reunió dels dervixos. Kemal Atatürk en va ordenar el tancament en virtut de la Llei 677 de 13 de desembre de 1925. 

(**) Cheij Sadettin Heper (1899-1980) va ser un reconegut instrumentista de qudum (timbals). Va acompanyar la cerimònia del gir als tekkes de Eyyûb i de Galata. D'aquest últim en va ser el darrer mestre de música.

(*)

 Rumi and the Whirling Dervishes, Shems Friedlander. Archetype, Cambridge, 2003, pàg. 119.

dilluns, 24 de setembre del 2018

El so de l'esperit



EL IOGA DEL SO O NADA IOGA
-Bhakti Das-


Mostra la imatge original


El so dolç atrapa el corb, la música dolça encanta la cobra, el nada (so) atrapa la ment; per això la ment pot ser controlada a través del nada ioga.
Swami Sivananda

L’espiritualitat en la música hindú
[...]

És important entendre que no solament escoltem amb l’oïda, sinó amb tot el conjunt d’elements, tant físics com subtils. Avui dia s’entén la música com una distracció i sovint es converteix en un espectacle superficial. Fins i tot en el camp artístic podem observar una crispació generalitzada. La gent se sent tan tensa que rebutgen les obres de música clàssica i es complauen amb tot tipus de músiques rítmiques que no fan altra cosa que degenerar les neurones cerebrals i crear-los encara més estrès; i el pitjor és que ho confonen amb el dinamisme, quan en realitat és tot el contrari. He conegut persones que, quan les convides a estar en silenci o a meditar, no suporten el silenci perquè la seva ment solament coneix el soroll constant i l’estrès. Ni tan sols saben què significa la serenor. Confonen la serenor amb la inconsciència i la quietud amb la mort. Han convertit la vida en quelcom tan artificial que perden la sensibilitat sobre la seva percepció interna i psíquica.
És vital comprendre que tot el que ens envolta influeix de manera considerable en la nostra ment. La música, a més d’harmonitzar la sensibilitat, hauria d’ajudar-nos a desenvolupar la nostra capacitat de discerniment, el qual ens pot dur a un estat d introspecció profunda i sincera que, al seu torn, ens duu a aquell estat meravellós en què el silenci expressa la bellesa de l’ésser.
EI nada ioga i el sistema tradicional de la música hindú tenen el propòsit d’harmonitzar la nostra sensibilitat espiritual i, a través del so que duu al silenci, de trobar la pau.

Capítol publicat a La diversitat del Ioga (coordinat per Marta Granés. Eds. Viena, 2008)


dilluns, 2 d’octubre del 2017

Malalts d'amor. 1 d'octubre del 2017



Malalts d’amor



Imatge relacionada


País petit

El meu país és tan petit
Que quan el sol se’n va a dormir
Mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
Que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
Tant se val! És així com m’agrada a mi
I no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
Malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
Que des de dalt d’un campanar
Sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
Tenen por de sentir-se sols,
Tant se val! És així com m’agrada a mi
I no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
Malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
Que sempre cap dintre del cor
Si és que la vida et porta lluny d’aquí.
I ens fem contrabandistes,
Mentre no descobreixin
Detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
I no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
Malalt d’amor pel meu país.

Lluís Llach

https://www.youtube.com/watch?v=Te4QWD9_kAg



divendres, 11 de març del 2016

De l'afinació




El llaüt desafinat

Màrius Torres 

(1910-1942)

ilustración iraní de una edición 1585 de los poemas recogidos de Hafez.  Su vida y poemas influidos por escrito Pérsico desde su muerte en el siglo XIV, más que cualquier otro autor.  Los temas de sus poemas son la amada, la fe y la hipocresía exponer.  Aquí se representa en un hermoso jardín rodeado de músicos, mirando amorosamente a los ojos de un joven .:



Hi havia a Bagdad un dervitx que es pensava ser el més devot dels homes perquè havia anat quaranta vegades a la Meca i les seves oracions eren llargues i feixugues com la pluja de tardor. Però el seu cor era covard, cruel, avariciós i mentider.
Un músic li digué un dia:
- ¿De què et val recitar les millors pregàries si abans no hi has acordat el teu cor? ¿Creus que l’oïda del Senyor pot plaure’s en la més bella música si la fas sonar en un llaüt desafinat?


Màrius Torres, Poesies de Màrius Torres, Pagès editors, Lleida, 2010, pàgs. 255-256.

dimecres, 17 de febrer del 2016

La música i els ocells

Ostâd Elahî: 

la música o el llenguatge dels ocells

Leili Castella



Nûr ‘Alî Elahî (1895-1974), conegut també com a Ostâd Elahî[1], va ser un gran pensador iranià, un magistrat, un místic, i un músic excepcional. Nascut en el sí d’una família dedicada al cultiu de la més alta espiritualitat, el petit Fathollâh, a qui als dotze anys el seu pare va rebatejar com a “Nûr ‘Alî” (literalment, “Llum d’Alí”), va mostrar de seguida unes facultats espirituals  inusuals. Iniciat des dels seus primers anys a la pràctica del tanbur, el llaüt sagrat kurd, la música va ser per a Nûr ‘Alî una via de coneixement espiritual.

S’explica que cada nit, quan tothom dormia i la casa quedava en silenci, el petit Fethollâh tancava la porta de la seva habitació, apagava el llum, i començava a tocar. Va dir el mateix Ostâd Elahî: “au cours des douze années d’ascétisme de ma jeunesse, tous les soirs au crépuscule je prenais mon tanbur et je jouais de la musique sacrée. Des voiles se levaient… Ce n’est que lorsque les premiers rayons de soleil pénétraient dans la pièce que je réalisais que j’avais passé toute la nuit à jouer.[2]

I és que, tal i com explica el musicòleg Jean During, “la pureté et l’innocence de l’enfance, la rigueur du jeûne et de l’ascèse et la qualité de son éducation spirituelle l’avaient fait progresser dans la connaissance de soi et de Dieu. Il avait découvert ce monde céleste d’où provient toute Beauté.”[3]  Nûr ‘Alî havia doncs après el llenguatge d’allò inefable, d’allò subtil, d’allò sagrat. O, dit en termes alcorànics, Nûr ‘Alî havia après el llenguatge dels ocells (Alcorà 27,16).

Per això no és d’estranyar que, en certa ocasió, aquell nen exquisit establís una relació entranyable i plena de tendresa amb... una perdiu! Així la recordava ell mateix anys després:
« Lorsque j’étais enfant, on m’a un jour apporté en cadeau une perdrix. Elle était tombée amoureuse du son de mon tanbur. Dès que j‘en jouais, elle se mettait sur mes genoux et très vite elle était comme ivre et se mettait à gazouiller, à me griffer la main et à me donner des petits coups de bec. Bref, elle était ivre de joie. La nuit, elle dormait sur une étagère dans ma chambre.
Un matin très tôt, alors que je voulais dormir, elle a été prise d’une soudaine envie de chanter mais je lui ai fermement ordonné de se taire. Elle a abaissé la tête d’un air triste et elle s’est tue. Après cela, quand elle se réveillait tôt le matin, elle s’approchait du pied de mon lit et tirait un peu la couette en poussant des petits cris. Si je ne disais rien, au bout de deux ou trois fois, elle comprenait que je voulais dormir et elle s’éloignait. Sinon, je disais : « Mmmmh, quelle jolie voix… » et elle se mettait aussitôt à chanter ».[4]

La perdiu es va enamorar del so d’aquell tanbur, igual com se’n enamorava tot aquell qui l’escoltava: “Le son de son tanbur n’était pas celui de deux cordes ordinaires sortant d’une caisse en bois, c’étaient des mélodies angéliques qui jaillissaient de ses doigts et enivraient les auditeurs. Comme l’a dit un poète : si proches des mélodies de l’autre monde est la plainte du tanbur : bois sec, cordes sèches, peau sèche… D’où vient ce son ? Du Bien-Aimé. ”[5]

[1] “Ostad”: Mestre.
[2], [3] i [5] Jean During, L’âme des sons, Le Relié, Paris, 2001, p. 29.
[4] Ostad Elahi, Paroles de Vérité, Albin Michel, Paris, 2014, p. 142.