Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El racó de Màrius Torres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El racó de Màrius Torres. Mostrar tots els missatges

dissabte, 23 d’abril del 2016

Sant Jordi 2016


La lectura dels àngels

Màrius Torres (1910-1942)





 I.

Enlaire, molt enlaire, on acaba l’atzur
i l’aire és una llum que el Misteri perfuma;
on de l’òrbita baixa d’aquest planeta impur
ni l’onda greu arriba, ni l’etèria escuma;

en l’absolut silenci que fa el repòs de Déu,
en una pau diàfana com una aigua adormida,
àngels, vestits d’un blanc més fúlgid que la neu,
llegeixen cadascun el llibre d’una vida.

Cada mot dels seus llavis, travessant l’univers,
vola cap a un destí com un ocell de presa;
quan s’aturen, marcant l’acabament d’un vers,
una ànima vacil·la, com en el buit suspesa.

-Car, del si de la mare fins al batec final,
la nostra vida, any per any, fibra per fibra,
és nomes l’eco d’una paraula angelical
que, davant del Senyor, va llegint en un llibre...-


II.

No tots els àngels són iguals, ni els llibres. Uns,
de pàgines roents de lluita i aventura,
són murmurats per àngels lluminosament bruns
que esborren amb la veu la sang de l’escriptura.

Altres, com àngels de retaule, van cantant
un llibre ple de flors com una primavera,
i l’alegria els fa la gràcia més d’infant,
més blaus els ulls i més blonda la cabellera.

Altres duen la glòria de l’alba entorn del front
i té la seva veu un trémer de pregària;
així s’eleva, dels jardins closos del món,
una vida secreta, serena i solitària.

Altres sovint es posen la mà damunt dels ulls,
com aquell que medita, o divaga, o reposa;
somriuen i es distreuen, quan han de girar fulls,
com si el seu llibre els fes pensar en una altra cosa...


divendres, 11 de març del 2016

De l'afinació




El llaüt desafinat

Màrius Torres 

(1910-1942)

ilustración iraní de una edición 1585 de los poemas recogidos de Hafez.  Su vida y poemas influidos por escrito Pérsico desde su muerte en el siglo XIV, más que cualquier otro autor.  Los temas de sus poemas son la amada, la fe y la hipocresía exponer.  Aquí se representa en un hermoso jardín rodeado de músicos, mirando amorosamente a los ojos de un joven .:



Hi havia a Bagdad un dervitx que es pensava ser el més devot dels homes perquè havia anat quaranta vegades a la Meca i les seves oracions eren llargues i feixugues com la pluja de tardor. Però el seu cor era covard, cruel, avariciós i mentider.
Un músic li digué un dia:
- ¿De què et val recitar les millors pregàries si abans no hi has acordat el teu cor? ¿Creus que l’oïda del Senyor pot plaure’s en la més bella música si la fas sonar en un llaüt desafinat?


Màrius Torres, Poesies de Màrius Torres, Pagès editors, Lleida, 2010, pàgs. 255-256.

dissabte, 27 d’abril del 2013

Música i silenci



De la música al silenci...
Leili Castella
 
 
 
 
 
Fa uns dies vàrem rebre com a obsequi un hermós recull de poesies de Màrius Torres (*), un d'aquells poetes que, com diu Antoni Pascual, malgrat ser sovint oblidats, "acostumen a ésser els educadors de la sensibilitat d'un poble, els portaveus de la seva profunditat, més enllà de la grisor quotidiana".
 
Però els poetes verídics, i Màrius Torres ho és, tenen una altra dimensió encara més fonda: són mestres en l'art de viure, en l'art de la maduració humana. El ritme secret de les seves paraules ens porta al silenci, i en això la poesia s'agermana amb la música, precisament un dels grans amors de Màrius Torres. De tot això ens parla la melodia d'aquest poema que avui recollim, gràcies a l'hermós obsequi de la Pepa.
 
 
Això és la joia
 
Això és la joia -ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.
 
I això és la mort -tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.
 
 
 
(*) Poesies de Màrius Torres, a cura de Margarida Prats Ripoll. Pagès editors, Lleida 2009.
 
 
 
 
 

diumenge, 24 de febrer del 2013

El racó de Màrius Torres

Màrius Torres, la vibració de la bellesa

Leili Castella
 
 



Quan l’ésser humà es veu privat de tot allò que li semblava indispensable per viure, quan la malaltia, la soledat, o la cruesa d’una guerra civil podrien fer-nos pensar que ja no queda res on agafar-nos, en aquell precís moment, neix la oportunitat de veure el més important: la part essencial de la nostra humanitat. Màrius Torres (Lleida, 1910 - Sant Quirze de Safaja, 1942), en a penes trenta dos anys, va encarnar aquesta visió i en va donar testimoni en la seva poesia bella i fonda. Aquesta comprensió el va fer romandre dempeus enmig de les ruïnes. En l’anorreament, hi va trobar tant el redreçament com la força que prové de viure en presència d’una profunditat originària, que ens fa, d'alguna manera, invulnerables a les circumstàncies externes.


En el drac, Màrius Torres hi va trobar la princesa, alguns dels atributs més preuats de la qual són la bellesa, la poesia i la música. Aquests atributs són  portes d’entrada, i alhora expressió, d’un món on tot comença a ser harmònic. En el poema que en aquesta ocasió transcrivim, resulta curiosa la similitud amb alguns versos de Mevlânâ Rûmî (m. 1273), el gran poeta i místic persa, a qui dediquem la majoria de les entrades d’aquest blog i que en una ocasió va escriure: “ Soc el teu ‘ûd/ Ets tu qui polses cadascuna de les meves cordes/i qui les fa vibrar”.

 
Però deixem que sigui Màrius qui ens digui la seva música :



Que sigui la meva ànima la corda d’un llaüt,
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar decebut
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d’una corda ben tensa.
Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l’hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!
Senyor, Tu no voldries
reglar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s’afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies
els delers, els neguits,
el corb que sobrevola, l’estepa dels meus dies...
Jo vull ser com tu, o corda, que diries que sempre et polsen uns mateixos dits!