Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El simbolismo de las puertas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El simbolismo de las puertas. Mostrar tots els missatges

diumenge, 2 d’abril del 2017

El savi i les portes


El savi i les portes 


Rabat, Marruecos:


GHANI LE CACHEMIRIEN


Ghani, ce poète au chant de rossignol, ce chantre du Cachemire enchanté
Lorsqu’il était dans sa maison, fermait la porte,
Lorsqu’il sortait de sa maison, laissait sa porte ouverte.
Quelqu’un lui dit : « O poète qui ravis le cœur,
Tout le monde s’étonne de ton action ! »
Quelle belle réponse lui fit cet homme détaché du monde
Mais prince au royaume de l’esprit :
« Ce n’est que de moi que les hommes peuvent tirer profit :
Y a-t-il dans cette maison un autre bien que moi ? »
Tant que Ghani est assis dans son logis
Un bien précieux se trouve dans sa demeure ;
Mais lorsque cet enchanteur n’est plus à la maison,
Il n’est point de maison plus vide que la sienne.


Muhàmmad Iqbal (1877-1938) 

Message de l’Orient, Muhammad Iqbal, Les Belles Lettres, Paris, 1956, p.130.


dissabte, 5 de desembre del 2015

Simbolisme de les portes

La remor d'unes ales

Leili Castella






En incomptables ocasions, al llarg del dia, obrim i tanquem portes, entrem i sortim dels llocs traspassant dentells i més dentells, aliens al simbolisme que aquesta acció tan quotidiana comporta. No així els místics, pels quals no hi ha cap acció realitzada en el món sensible que no simbolitzi amb una altra realitat molt més subtil però no per això menys real.

En aquest context,  les portes poden constituir-se en símbol, i per tant en via de trànsit, entre el món matèric i el món subtil. Així ens convida a entendre-ho el gran místic persa Sihaboddín Yahyà Suhrawardí (m. 1191), instaurador del corrent teosòfic ixraqí o il·luminatiu, en un relat visionari d’una bellesa extraordinària. Aquest relat porta per títol, en persa, Awaz-e Parr-e Jabra’yel, que traduït al català vindria a significar “La remor de les ales de Gabriel”. El relat pren la forma d’un diàleg ple d’intimitat entre l’Àngel [1] i el seu visionari, essent aquest últim qui, en primera persona, explica la història.

Dos breus apunts per situar la narració: d’una banda, recordar que en la tradició irànica, l’Àngel és un ésser de Llum, que inicia, a aquell qui el cerca, en el camí de retorn cap a la seva oblidada pàtria d’origen, “el país del no-lloc”, Na kojà-abad, origen de la Llum de la llum. I de l’altre, tenir present que el terme khanaqà és la paraula que en llengua persa indica el lloc de reunió dels dervixos.

Tornant ara sí al relat, cal dir que aquest, com no podia ser d’altre manera, comença de nit, és a dir en l’espai simbòlic per excel·lència on tenen lloc els besllums del món subtil: “C’était une nuit où l’obscurité à la noirceur de jais avait pris son envol sous la voûte azurée”, descriu el narrador [2].  I és en el bell mig d’aquesta nit fosca com el jade en la qual el murid o aspirant espiritual, pres d’insomni, agafa una espelma, símbol de l’anhel de veure, i ens explica:  « cette nuit-là, je circumambulai jusqu’au lever de l’aurore » [3].  

Poc a poc els sentits del murîd comencen a afinar-se i, ens continua dient el narrador, « soudain, le désir me prit de visiter le khângâh de mon père [4]». És precisament en aquest moment quan el murid observa quelcom d’important: « ce khângâh avait deux portes : l’une donnait sur la ville, l’autre sur le jardin et la plaine immense » [5], la ciutat simbolitzant l’espai exterior i el jardí i la planícia, l’espai interior.

Doncs bé, davant d’aquestes dues portes, el nostre narrador realitza una acció sense la qual mai no hagués pogut tenir cap besllum d’allò subtil, o, dit en termes de Suhrawardí, mai no hagués pogut trobar-se amb l’Àngel: « J’allai. Je fermai solidement la porte qui donnait sur la ville et, l’ayant ainsi fermée, je me proposai d’ouvrir la porte qui donnait su la plaine immense » [6]. Una llei fonamental del camí del coneixement espiritual  queda així desvetllada i comença a ressonar, de forma perfectament afinada, en múltiples registres,  des dels més matèrics fins als més subtils: si volem entrar en l’espai físic del  khanaqâ, cal que tanquem la porta que dóna al carrer; si volem tenir un besllum d’allò que és subtil, cal que apaivaguem el nostre jo.

Com hem dit, no hi ha res que no simbolitzi amb una realitat superior o angèlica, i per això mateix el terme khanaqà remet també a quelcom més enllà d’un mer espai físic: el khanaqà és l’espai  de reunió dels dervixos, sí, però també  designa  l’ésser interior, el “temple” interior en el qual es produeix la trobada amb l’Àngel que hi habita. I com no podia ser d’altra manera, també aquest khanaqà interior té dues portes: la que obra al món espiritual (el jardí o la planícia immensa) i la que en barra l’accés.





El relat de Suhrawardí continua el seu decurs desplegant una gran riquesa de símbols fins que al final, les portes tornen a aparèixer. S’acaba la nit sagrada  i arriba el dia profà. La porta del khanaqà que dóna al món espiritual es tanca, i s’obra novament la porta que dóna a la ciutat: « Enfin, lorsque sur le khângâh de mon père, se leva la lueur du jour, la porte donnant sur l’extérieur à ce monde-ci (donc sur l’autre monde) fut refermée et fut ouverte la porte donnant sur la ville. Les marchands entraient, allant à leurs affaires, et la société des Sages me redevint invisible » [7].

El narrador queda desolat, atès que a trenc d’alba acaba el seu íntim encontre  amb l’Àngel. Podria semblar que el visionari torna al punt de partida, però res més lluny de la realitat; i és que entre el capvespre i l’alba, una transmutació interior, un “événement de l’âme”,  s’ha produït en el si més pregó del murîd. Amb el nou dia, el visionari surt de l’espai visionari, sí, però amb la diferència essencial de que ara ja sap com tornar-hi. I sap que la clau consisteix en tancar fermament una porta per tal d’obrir la que realment importa.  

Precisament  a això ens convida Suhrawardí amb la lectura del seu relat, a tancar fermament la porta de la ciutat per tal de poder obrir la que dóna a la planícia immensa. El Xeic al-ixrâq ens incita a fer-nos u amb la narració per tal de deixar que un “événement de l’âme” tingui lloc. Dirà Corbin: « pour que la doctrine devienne événement de l’âme, il faut que le pèlerin mystique s’éveille à la conscience de cet événement comme de quelque chose qui lui arrive réellement à lui, et dont il est en sa personne la réalité et la vérité » [8]. I és que només penetrant el símbol amb cos i ànima s’obra la porta del nostre khanaqà més íntim, allà on palpita la suavíssima remor de les ales de l’Àngel.



[1]  Cal entendre ací la figura de l’Àngel com  a un pîr o Mestre iniciador.

[2] Sohravardî, L’Archange Empourpré, Paris, Fayard, 16, p. 228. Traducció del persa i de l’àrab a càrrec  d’Henry Corbin.

[3] El més mínim detall d’aquest relat visionari està carregat de significat: el fet de circumval·lar indica la sortida progressiva del món lineal i l’entrada en un altre espai, l’espai de l’aurora, que, com indica Corbin, no és l’aurora astronòmica, sinó l’ixraq, el naixement de la llum a “Orient”, símbol del món espiritual. No en va es coneix Suhrawardí com el “Xeic al-ixrâq”.

[4] [5] i [6]  Sohravardî,  ibídem, p. 228.

[7] Sohravardî,  ibídem, p. 238.

[8] Henry Corbin a Sohravardî, L’Archange… p. 197.

diumenge, 24 de febrer del 2013

Las puertas del zûrhané


Las puertas del zûrhané

Leili Castella
 
 

“El término compuesto persa zûrjâné, cuyo significado literal es 'casa de fuerza', designa al gimnasio tradicional persa, una de las instituciones más antiguas y singulares del pueblo iranio, que data del período anterior al islam. El zûrjâné acogía, y acoge aún, a los adeptos de las llamadas artes del pahlivân, suerte de caballero espiritual que sintetiza en sí mismo la lucha interior espiritual con el combate exterior en contra de la injusticia y a favor de los más desvalidos. Así pues, el así llamado zûrhâné constituye una suerte de arte marcial persa, llamémoslo así, cuyo espíritu se halla fuertemente impregnado de valores morales y espirituales tanto shiíes como sufíes.” Así se refería Halil Bárcena, en un reciente artículo [1], a estos lugares singulares y a los gimnastas que a ellos concurren.

Ningún gesto que se realiza en un zûrjané es gratuito o baladí. Por el contrario, el más mínimo ademán que realiza un pahlivân refleja su vivencia de la dimensión sagrada de la existencia. Parafraseando a Juan Goytisolo, cabría decir que cada uno de los gestos del caballero espiritual es expresión de experiencias y formas espirituales profundas. Ni el entrar por la puerta del zûrjané es ajeno a esta gestualidad espiritualizada: en efecto,  a causa de su origen clandestino de centros de oposición espiritual al poder imperante, los antiguos zûrhanés solían agazaparse en callejuelas discretas o en el laberinto de los bazares, a cubierto de la mirada del público. Exteriormente sólo se diferenciaban de los edificios contiguos por el tamaño reducido de unas puertas de entrada que obligaban a quienes las atravesaban a inclinarse, en signo de humildad y respeto al lugar [2].

 
 
 
Pero aún hay otro gesto bien significativo que el pahlivân  realiza al traspasar otra puerta, esta vez simbólica, que le conduce a otro espacio aún más sutil, en el que cuerpo y espíritu se hacen uno. Como relata el mismo Goytisolo, al bajar al foso circular u octogonal del zûrhané en el que los atletas realizan sus sesiones rituales o de entrenamiento, los gimnastas besan las yemas de los dedos de su mano derecha y rozan con ellas el suelo, en gesto de humilde reconocimiento del espacio sagrado en el que entran, y como recordatorio de la naturaleza del ser humano y de la precariedad de su gloria y su riqueza [3]. Y es que el caballero espiritual, es conocedor de que no hay fuerza verídica sin delicadeza, humildad, compasión y humanidad.
 
 [1] Halil Bárcena. 'Zûrjâné', el arte del pahlivân. En http://instituto-sufi.blogspot.com.es/. Ver también el apartado Zûrjané del mismo blog.

 [2] y [3] Juan Goytisolo. De la Ceca a La Meca. Alfaguara. Págs. 49 y ss.

diumenge, 13 de gener del 2013

Las puertas

Una llamada a la puerta
 
Leili Castella
 




 
 
Si algo llama la atención al visitante de Stone Town, capital de la isla de Ugunja, que, junto a la de Pemba y otras menores, forman el archipiélago de Zanzíbar, es la belleza de sus puertas de madera magníficamente labradas. Las puertas eran signo del estatus social de los habitantes de la casa, y era lo primero que se montaba al construirla. Los picos de cobre que hay en algunas de ellas son reminiscencias de las lanzas que colocaban los hindúes del Punjab y los persas como elemento defensivo contra los elefantes, para que cuando se lanzasen contra ellas para derribarlas, se pincharan y retrocedieran.
 
Las decoraciones de las puertas de Stone Town dan cuenta de las múltiples influencias culturales que ha recibido la isla de Ugunja a lo largo de su historia, y así se reconocen elementos ornamentales de origen indio, persa, árabe o egipcio. Las puertas suelen incluir bellos llamadores (hodi),  y en la madera pueden verse tallas con versículos del Corán, olas marinas, palmeras, lotos y peces, todo ello para dar protección, fertilidad y riqueza a su propietario.
 
Durante años se produjo un expolio de puertas compradas por extranjeros, hasta que el Gobierno prohibió su venta, de modo que en la actualidad sólo pueden comprarse puertas nuevas. Ello, por cierto, ha reactivdo la artesanía dirigida tanto a restaurar las antiguas, como a elaborar las nuevas.
 
 
Es bien sabida la carga simbólica que contiene la puerta, a la que no es ajena la tradición sufí. En El sentido de la Unidad. La tradición sufí en la arquitectura persa, Ardalan y Bakhtiar explican que: "tanto la puerta de una ciudad como el capítulo de un libro, conocidos ambos como bâb, son el fin o el comienzo de un viaje. Independientemente de su escala, este paso fluido, de significado simbólico, puede extenderse a una "boca" o a un paso de montaña, donde los bajorrelieves anuncian la entrada a un "lugar" distinto". (1)
 
Precisamente por su riqueza simbólica, la puerta y sus sonidos aparecen con frecuencia en la obra del poeta y místico persa Mevlânâ Rûmî (m. 1273). Abrimos hoy, con esta entrada, una pequeña serie de citas de Mevlânâ dedicadas a este bello símbolo. En la que les presentamos en esta ocasión, la puerta y su sonido nos ayuda a reflexionar sobre la capacidad del ser humano de discernir entre lo aparente y lo realmente Real. Dice el maestro sufí de Konya:
 
"Puro es el Constructor que en el mundo invisible erige castillos de palabras y charla seductora. Has de saber que el habla es el sonido de la puerta del palacio del misterio: considera si es de apertura o de cierre. El sonido de la puerta es perceptible pero la propia puerta está más allá de la percepción: ves el sonido pero la puerta no la ves". (2)
 
(1) Nader Ardalan y Laleh Bakhtiar, El sentido de la Unidad. La tradición sufí en la arquitectura persa. Ediciones Siruela. Madrid, 2007. Pág. 149.
(2) Rûmî, Masnawî VI, versos 3480 y ss.