Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El lloc dels nens. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El lloc dels nens. Mostrar tots els missatges

dilluns, 27 d’agost del 2018

Una cosa petita


Una cosa tan petita…


Pierre Bonnard, L'enfant au pâté de sable, 1894. Je pense souvent à ce tableau quand je regarde Chaton ces temps-ci.


« J’essaie de vous dire une chose si petite que je crains de la blesser en la disant. »

*

L’homme-joie, Christian Bobin, Gallimard, Paris, 2012, pàg. 14.

Imatge : L’enfant au pâté de sable, Pierre Bonnard, 1894, Musée d’Orsay, Paris.

dijous, 15 de febrer del 2018

Del poder de les paraules



I la tinta es fa fer aigua



Oh yes, I can still see Mrs. Oaky standing there..  reading 'The Oregon Trail' in fifth grade.  And if you were caught not paying attention you got your shoulders shook!


Page d’écriture

Jacques Prévert


Deux et deux quatre
quatre et quatre huit
huit et huit font seize…
Répétez ! dit le maître
Deux et deux quatre
quatre et quatre huit
huit et huit font seize.
Mais voilà l’oiseau-lyre
qui passe dans le ciel
l’enfant le voit
l’enfant l’entend
l’enfant l’appelle :
Sauve-moi
joue avec moi
oiseau !
Alors l’oiseau descend
et joue avec l’enfant
Deux et deux quatre.
Répétez ! dit le maître
et l’enfant joue
l’oiseau joue avec lui…
Quatre et quatre huit
huit et huit font seize
et seize et seize qu’est-ce qu’ils font ?
Ils ne font rien seize et seize
et surtout pas trente-deux
de toute façon
et ils s’en vont.
Et l’enfant a caché l’oiseau dans son pupitre
et tous les enfants
entendent la musique
et huit et huit à leur tour s’en vont
et quatre et quatre et deux et deux
à leur tour fichent le camp
et un et un ne font ni une ni deux
un à un s’en vont également.
Et l’oiseau-lyre joue
et l’enfant chante
et le professeur crie :
Quand vous aurez fini de faire le pitre !
Mais tous les autres enfants
écoutent la musique
et les murs de la classe
s’écroulent tranquillement.
Et les vitres redeviennent sable
l’encre redevient eau
les pupitres redeviennent arbres
la craie redevient falaise
le porte-plume redevient oiseau.


Jacques Prévert, Paroles, Éditions Gallimard, Paris, 1999, p. 146-147.



diumenge, 25 de desembre del 2016

Riera i Aragó, D'avions i submarins



Josep Maria Riera i Aragó o l'avió per volar de matinada sobre els rius d’Orient

 Leili Castella


Recalen actualment a Barcelona importants exposicions internacionals d’art, i això fa que d’altres d’aparentment menys enlluernadores puguin passar desapercebudes. És per això que cal fer esment de l’exposició que  la Galeria Eude dedica a l’obra plena de màgia i delicadesa de Josep Maria Riera i Aragó.

Nascut l’any 1954 a la ciutat comtal, Riera i Aragó ha anat desenvolupant la seva obra escultòrica, pictòrica i gràfica a través de l’estudi incansable d’unes poques formes carregades de simbolisme: submarins, vaixells, arquers, avions i zepelins.

Fascinat per treballar materials que ja han tingut una vida útil i en comencen una  altra d’insospitada, Riera i Aragó no ha dubtat a utilitzar per a les seves escultures peces de coure de la teulada de la catedral de Gante o fragments d’acer del vell remolcador Montserrat comprats al port de Barcelona.

Resultat d'imatges de riera i aragó

Meravellat pel cel i pel mar, Riera i Aragó fa que les seves figures sorgeixen d’un espai intermedi en el qual allò que és subtil es materialitza mentre que allò que és material es subtilitza. I és així com els avions volen en immensos mars de sorra i els vaixells floten en cels infinits. Els moviments dels artefactes de Riera i Aragó desprenen silenci, lentitud i poesia. Cada obra expressa matisos importants, tal com queda reflectit en cadascun dels seus títols: “Avió per passar desapercebut entre els ocells”, “Submarí per navegar per la lluna plena”, “Submarí per mirar estrelles els dies ennuvolats”, “Avió per volar de matinada sobre els rius d’Orient” o “Avió utilitzable per a nens fins als  anys”.  

Imatge relacionada

Les obres de l'artista són plenes de llibertat i de puresa i per això només pot entendre-les i gaudir-ne amb plenitud aquell qui sap mirar-les amb els ulls nets dels infants. De fet vàrem visitar l’exposició amb un nen ben petit, el qual, tot just entrar, va aparcar el seu patinet  per anar a tocar un dels submarins exposats. La galerista, lluny de prohibir-li que el toqués, el va posar a les seves mans. El petit, després d’observar-lo atentament, va afirmar que era un submarí que no podia avançar perquè li faltava una hèlix. La galerista li va contestar que tenia tota la raó, que l’escultor l’havia fet així perquè no volia que el submarí avancés. Va començar aleshores una intens intercanvi d’opinions entre el nen i la senyora mentre anaven comentant les diverses obres mostrades.

Resultat d'imatges de riera i aragó

Tal va ser la connexió entre ambdós, que al final del recorregut la galerista va dir al nen que si volia fer un dibuix de com entenia que havia de ser un submarí que pogués navegar, el faria arribar al Sr. Riera i Aragó. El petit va acceptar la proposta amb gust i amb un llapis daurat va fer dos dibuixos mecànicament molt minuciosos i precisos. I vet aquí que des de fa uns quants dies, als submarins i avions de Josep Maria Riera i Aragó els fan companyia un submarí amb les hèlixs suficients per navegar i un Titànic del color de l’or.


Riera i Aragó, D’avions i submarins. Galeria Eude. Barcelona, Consell de Cent, 278. Fins al 5 de gener.

dimecres, 17 de febrer del 2016

La música i els ocells

Ostâd Elahî: 

la música o el llenguatge dels ocells

Leili Castella



Nûr ‘Alî Elahî (1895-1974), conegut també com a Ostâd Elahî[1], va ser un gran pensador iranià, un magistrat, un místic, i un músic excepcional. Nascut en el sí d’una família dedicada al cultiu de la més alta espiritualitat, el petit Fathollâh, a qui als dotze anys el seu pare va rebatejar com a “Nûr ‘Alî” (literalment, “Llum d’Alí”), va mostrar de seguida unes facultats espirituals  inusuals. Iniciat des dels seus primers anys a la pràctica del tanbur, el llaüt sagrat kurd, la música va ser per a Nûr ‘Alî una via de coneixement espiritual.

S’explica que cada nit, quan tothom dormia i la casa quedava en silenci, el petit Fethollâh tancava la porta de la seva habitació, apagava el llum, i començava a tocar. Va dir el mateix Ostâd Elahî: “au cours des douze années d’ascétisme de ma jeunesse, tous les soirs au crépuscule je prenais mon tanbur et je jouais de la musique sacrée. Des voiles se levaient… Ce n’est que lorsque les premiers rayons de soleil pénétraient dans la pièce que je réalisais que j’avais passé toute la nuit à jouer.[2]

I és que, tal i com explica el musicòleg Jean During, “la pureté et l’innocence de l’enfance, la rigueur du jeûne et de l’ascèse et la qualité de son éducation spirituelle l’avaient fait progresser dans la connaissance de soi et de Dieu. Il avait découvert ce monde céleste d’où provient toute Beauté.”[3]  Nûr ‘Alî havia doncs après el llenguatge d’allò inefable, d’allò subtil, d’allò sagrat. O, dit en termes alcorànics, Nûr ‘Alî havia après el llenguatge dels ocells (Alcorà 27,16).

Per això no és d’estranyar que, en certa ocasió, aquell nen exquisit establís una relació entranyable i plena de tendresa amb... una perdiu! Així la recordava ell mateix anys després:
« Lorsque j’étais enfant, on m’a un jour apporté en cadeau une perdrix. Elle était tombée amoureuse du son de mon tanbur. Dès que j‘en jouais, elle se mettait sur mes genoux et très vite elle était comme ivre et se mettait à gazouiller, à me griffer la main et à me donner des petits coups de bec. Bref, elle était ivre de joie. La nuit, elle dormait sur une étagère dans ma chambre.
Un matin très tôt, alors que je voulais dormir, elle a été prise d’une soudaine envie de chanter mais je lui ai fermement ordonné de se taire. Elle a abaissé la tête d’un air triste et elle s’est tue. Après cela, quand elle se réveillait tôt le matin, elle s’approchait du pied de mon lit et tirait un peu la couette en poussant des petits cris. Si je ne disais rien, au bout de deux ou trois fois, elle comprenait que je voulais dormir et elle s’éloignait. Sinon, je disais : « Mmmmh, quelle jolie voix… » et elle se mettait aussitôt à chanter ».[4]

La perdiu es va enamorar del so d’aquell tanbur, igual com se’n enamorava tot aquell qui l’escoltava: “Le son de son tanbur n’était pas celui de deux cordes ordinaires sortant d’une caisse en bois, c’étaient des mélodies angéliques qui jaillissaient de ses doigts et enivraient les auditeurs. Comme l’a dit un poète : si proches des mélodies de l’autre monde est la plainte du tanbur : bois sec, cordes sèches, peau sèche… D’où vient ce son ? Du Bien-Aimé. ”[5]

[1] “Ostad”: Mestre.
[2], [3] i [5] Jean During, L’âme des sons, Le Relié, Paris, 2001, p. 29.
[4] Ostad Elahi, Paroles de Vérité, Albin Michel, Paris, 2014, p. 142.