El poema. Joan Margarit

 El poema

Joan Margarit

(1938-2021)

Damunt la taula hi ha una llibreta.

Abans d'anar a dormir, mires l'última pàgina.

Retocat i difícil de llegir, mostra paraules

suprimides.

D'altres noves en els marges.

Ratlles que creuen el paper

per traslladar un vers d'un lloc a un altre.

En revisar-lo una vegada més, t'atures en llegir:

Aquests poemes busquen des d'on tornar a estimar.

Vas fins a la finestra:

en le carrrer no hi ha ningú.

I tornes a la taula,

on el poema continua.

és aquí, amb tu.

Joan Margarit, Des d'on tornar a estimar. Proa, Barcelona, 2015. Pàg. 95.

Cavar és religiós

Cavar és religiós

Coneixement

                                         Cavar entre les pedres, els terrossos

                                         i les arrels que mai no arrencaràs.

                                         Però aquest és el preu del que és profund.

                                         Cavar és religiós.

                                         És una forma de bondat.

                                         Cavar de nit. Després agenollar-se

                                         i aixecar els ulls a les estrelles

                                         sabent que cal buscar-ho tot a terra:

                                         com construir una casa, com escriure un poema.

                                         I fins i tot des d'on tornar a estimar

                                         en aquest temporal de la memòria.

Joan Margarit, Des d'on n tornar a estimar. Proa, 2015.

Dels més que vius

Dels vius i dels més que vius

Les morts sont parmi nous, plus vifs que les vivants,

Nous intimant d'être à l'écoute. Initiés

Par-delà douceur et douleur au grand secret,

Ils n'auront de cesse qu'ils ne nous l'aient confié.

*

François Cheng, Enfin le royaume. Gallimard, Paris 2018. Pàg.149.

Els vells profetes

Dels vells profetes

No dejéis morir a los viejos profetas pues alzaron su voz contra la usura que ciega nuestros ojos con óxidos oscuros, la voz que viene del desierto, el animal desnudo que sale de las aguas para fundar un reino de inocencia, la ira que despliega el mundo en alas, el pájaro abrasado de los apocalipsis, las antiguas palabras, las ciudades perdidas, el despertar del sol como dádiva cierta en la mano del hombre.

José Ángel Valente, No amanece el cantor. Tusquets editores. Barcelona: 2005. Pàg. 17.

De vents, onades i estels

De vents, onades i estels

Un jour je vis, debout au bord des flots mouvants,

Passer, gonflant ses voiles,

Un rapide navire enveloppé de vents,

De vagues et d’étoiles ;

Et j’entendis, penché sur l’abîme des cieux,

Que l’autre abîme touche,

Me parler à l’oreille une voix dont mes yeux

Ne voyaient pas la bouche :

« Poëte, tu fais bien ! Poëte au triste front,

Tu rêves près des ondes,

Et tu tires des mers bien des choses qui sont

Sous les vagues profondes !

La mer, c’est le Seigneur, que, misère ou bonheur,

Tout destin montre et nomme ;

Le vent, c’est le Seigneur ; l’astre, c’est le Seigneur ;

Le navire, c’est l’homme. »

Victor Hugo, Les contemplations, Flammarion, Paris, 1995.