Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.

dijous, 14 de gener de 2016

L'arquitectura sonora

L’art islàmic, i per tant l’arquitectura islàmica, és, segons explica el professor Seyyed Hossein Nasr, “la cristalización terrenal del espíritu de la Revelación islámica, así como el reflejo de las realidades celestiales en la tierra” [1]. Nasr descriu doncs l’art islàmic com si d’un arc de descens es tractés, i precisament per això, aquell qui el contempla, pot enfilar-s’hi per ascendir al lloc del qual aquest art brolla. S’entén així que el professor Nasr completi la seva frase dient que: “con su ayuda [la de l’art islàmic], culmina el musulmán su periplo a través de los terrenales parajes, más allá, hasta la misma Presencia Divina, que es el Origen y el Fin de este arte” [2]. En compliment d’aquesta única funció, que és la de portar als musulmans a interioritzar la Revelació en el seu trànsit per aquest món, l’arquitectura sagrada islàmica ha pres formes ben diferents, tal i com es mostrarà en aquesta entrada i en la següent.

*

Sinan, l’arquitecte del so

Leili Castella



the dome of suleymaniye mosque - Suleymaniye, Istanbul


Mimar Sinan o Koca Mi'mâr Sinân Âğâ, el “Gran Arquitecte Sinan” va néixer a Anatòlia, a l’actual Turquia, pels vols de l’any 1489, i va morir a Istanbul l’any 1588. Considerat el més gran d’entre tots els arquitectes de l’imperi otomà, la carrera de Sinan va estendre’s al llarg de gairebé cinquanta anys, des que va ser nomenat cap dels arquitectes de la cort otomana pel soldà Süleyman I, l’any 1539. Sinan va dissenyar i fer construir centenars d’edificis de tots tipus: palaus, harems, tombes, madrasses, caravanserralls, fonts, aqüeductes i hospitals, tot i que les mesquites poden considerar-se, segurament, les seves obres més emblemàtiques. Elles són, en efecte, les que conformen la imatge arquetípica de l’arquitectura otomana i les que dibuixen la incomparable línia d’horitzó de la ciutat d’Istanbul.

Nascut prop de Kayseri, ciutat del centre d’Anatòlia, i fill d’un mestre de cases i fuster, Sinan va aprendre del seu pare els secrets del seu ofici. Als vint-i un anys va ser reclutat pel devşirme per formar part del cos dels geníssers, els guardes d’elit dels soldans otomans, la qual cosa li va permetre tenir accés a una acurada educació. Era propi de la institució del devşirme tenir en compte quines eren les característiques i capacitats de cadascun dels joves reclutats, i és així com aquells qui mostraven predisposició per les ciències de la religió eren encaminats cap a estudis i professions religioses, mentre que aquells qui mostraven especials capacitats  per les arts eren encaminats cap a estudis i professions d’aquesta naturalesa.

Durant el seu període de formació, Sinân es va interessar especialment per les construccions de fusta. És ben probable que dissenyés vaixells, ponts, i probablement tot tipus de construccions efímeres d’aquest material. Els seus coneixements es varen anar ampliant al llarg del seu servei militar, en compliment del qual va participar en importants campanyes al servei de l’exèrcit otomà, com ara les de Belgrad (1521), Viena (1529) i fins i tot la de Bagdad (1535). Aquests desplaçaments varen permetre al llavors aprenent d’arquitecte i enginyer, entrar en contacte amb altres tradicions arquitectòniques que el varen proveir de recursos, solucions i idees que quedarien posteriorment reflectides en les seves obres.

La fama i la reputació de Sinân es va anar estenent, al punt en què en una ocasió, Hürrem, l’esposa del soldà Süleyman I, va encarregar-li un Külliye (1539) o conjunt arquitectònic que comprenia una mesquita, un hospital, una madrassa i una cuina pública. Poc després, Mihrimah, la filla del soldà, va encomanar-li la construcció de dues mesquites als districtes istanbulís de Üsküdar i Edirnekapı. Va arribar finalment el primer encàrrec directe del soldà, la mesquita que es coneix amb el nom de Şehzade (1548), construïda en honor del  primer fill del soldà, mort jove. Van venir després les famoses i magnífiques Süleymaniye d’Istanbul (1557) i Selimiye d’Edirne (1574) i tantes d’altres potser més discretes, però no menys belles, com l’inigualable Rüstem Paşa (1563), al barri istanbulí d’Eminömü.

Selimiye Mosque - Selimiye Camii - Edirne | Flickr - Photo Sharing!:

Va començar així una prolífica i brillant carrera que va deixar edificis emblemàtics arreu de l’imperi otomà, com ara a Alep, Damasc, Mecca, Budapest o Sarajevo. Quelcom que imprimeix un segell propi a  les obres de Sinan, és la cura amb la qual tenia en compte l’entorn de l’edifici a construir, fruit de la qual ja hem mencionat l’inigualable línia d’horitzó de la ciutat d’Istanbul. Parava també Sinan una especial atenció a la qualitat del terreny en el qual un edifici havia de bastir-se. Per això, a la mateixa ciutat d’Istanbul, creuada per una important falla tectònica, Sinan construïa primer els fonaments dels edificis, i, per tal d’assegurar-ne la solidesa, havia arribat a esperar un parell d’ans abans de concloure’n la construcció.

A nivell tècnic, són moltes les innovacions i millores que Sinan va aportar a l’arquitectura de la seva època. Així per exemple l’arquitecte i enginyer dotava els seus edificis de sofisticats sistemes de drenatge que evitaven humitats nocives per a llur estructura, i alhora afavoria, en el seu interior, una circulació equilibrada dels aires fred i calent.

 A l’època de Sinân, les mesquites s’il·luminaven amb espelmes i làmpades d’oli que generaven força fum: és per aquesta raó que l’arquitecte va dissenyar un sistema de circulació d’aire que conduïa el fum a una cambra de filtració situada a la part superior de les cúpules de les mesquites. El sutge que s’acumulava en aquesta cambra era posteriorment utilitzat per elaborar tinta per als cal·lígrafs. Es diu també que Sinan feia posar ous d’estruç al centre dels canelobres, donat que l’estructura química d’aquests ous actuava com a eficaç repel·lent d’ insectes i aranyes.

Però si calgués destacar una qualitat immaterial que caracteritza les mesquites dissenyades per Sinan, aquesta seria la perfecció de llur acústica. A través d’un precís càlcul d’estructures, Sinan va aconseguir que la vibració de la veu emesa per l’imam des del mihrâb o nínxol d’oració, s’expandís i propagués a través de les columnes i les cúpules, fins arribar als espais més recòndits de la mesquita. No en va l’islam concep la mesquita com l’espai buit de tot allò que no sigui la ressonància de la paraula d’Al·lâh.

Selimiye Mosque - Selimiye Camii - Edirne | Flickr - Photo Sharing!:




Sinan va ser un mestre de les formes geomètriques [3], però si les seves obres són  unes de les mes preuades de l’art islàmic, és perquè era coneixedor del profund significat simbòlic de cadascuna d’aquestes formes. Com explica Seyyed Hoseein Nasr: las figuras geométricas y los números no sólo son lo que cuantitativamente aparentan: poseen un aspecto simbólico, que lejos de ser imaginario, por decir poco, resultan tan parte de la realidad como su lado material. Cuando cada número y figura se consideran en su faceta simbólica, surgen como un eco de la Unidad, brotan como reflejos de una cualidad en ella contenida, que trasciende toda diferenciación, la abarca de un modo superior. El cuadrado de la Ka’aba, repetido en los clásicos patios y edificios, no es sólo un cuadrado; representa también un símbolo de estabilidad y totalidad, así como un reflejo del templo cuadrangular del paraíso, del cual la Ka’aba es la imagen terrestre. La forma octogonal, presente en otras mezquitas, no es únicamente un recurso constructivo para que el arquitecto coloque una cúpula sobre una base cuadrada, sino el reflejo del Trono Divino (‘arš), […], de la misma manera que la cúpula no sólo es un instrumento para rematar los muros, sino la imagen misma de la bóveda celeste, y más allá: la del mundo infinito e ilimitado del Espíritu, del cual la esfera o el círculo representa los símbolos geométricos más directos” [4].

I és que, com segueix explicant el professor Nasr, “tanto la construcción tradicional como las formas geométricas son algo más que estrategias técnicas que cumplen una función arquitectónica. Más allá de ésta,  del orden material, desempeñan un papel de mayor significado. Mediante su aspecto simbólico, consiste en recordar al hombre los principios espirituales del edificio tradicional, del jardín o del paisaje en cuanto que reflejos de su propio nivel de realidad, los que también corresponden a sus propios estados internos. Como en todo arte secular, nada en la arquitectura se halla jamás separado de su significado.  Éste no es otro que el espiritual, tal y como en árabe u en persa revela la misma palabra: “ma’nā“ que posee tanto el sentido de “significado” como el de “inmaterial”” [5].

 *

[1] i [2] Seyyed Hossein Nasr al pròleg de El arte del islam, de Titus Burckhardt, J. J. de Olañeta, Palma de Mallorca, 1999, p. 7.
[3] El terme que més s’apropa al concepte actual d’arquitecte és la paraula d’origen àrab muhandis, que prové de l’arrel handasa, la qual conté la idea “geometria”. Un muhandis, podia ser doncs un geòmetra, enginyer, expert en hidràulica, supervisor o arquitecte. Veure Robert Irwing, Arte islámico, Akal, Madrid, 2008, p. 141.
[4] i [5] Seyyed Hossein Nasr al pròleg de El sentido de la Unidad. La tradición sufí en la arquitectura persa, de Nader Ardalan y Laleh Bakhtiar, Ediciones Siruela, Madrid, 2007, p. 14-15.
[6] Veure també, per exemple, Gülru Necipoǧlu, The Age of Sinan: Architectural Culture in the Ottoman Empire, Princeton University Press, Princeton, New Jersey, 2005.

https://vimeo.com/lassofilm/sinan-a-divine-architect