Presentación

La música es la belleza de lo más primordial que anida en nosotros. En el latir del corazón se halla el ritmo. En la respiración, la melodía. Y en la relación con cuanto nos rodea, la armonía.

Baraka es una palabra de origen árabe que significa aliento vital, energía de Vida, gracia divina, y se refiere pues a lo más genuino que hay en nosotros, a lo más "original", y ésta es la razón por la que hemos denominado así a nuestro blog.

Cultivar la música en cualquiera de sus facetas (el estudio, la audición, la práctica o la reflexión) es un gran placer, que en absoluto está reñido con el cultivo de toda una serie de cualidades, como la paciencia, la memoria, la generosidad, la humildad, la fuerza, etc., quizás no muy en boga actualmente, pero sin las cuales no existe el músico verdadero, ni, en definitiva, el ser humano verdadero.

Y por último, decir que 'Baraka' no existiría de no haber entrado en contacto con el Institut d'Estudis Sufís de Barcelona, y a través de él, con la obra y el legado de exquisita sabiduría del poeta y místico persa Mawlânâ Yalâl al-Dîn Rûmî (1207-1273), el cual hizo de la música una vía privilegiada de conocimiento interior. Nuestro agradecimiento de corazón.

Sean pues muy bienvenidos a nuestro blog, en el que esperamos encuentren contenidos que puedan ser de su interés. Ésta al menos ha sido nuestra intención al compartirlos con ustedes.

Leili Castella
'Baraka, música con alma'

.

.

dimecres, 3 de febrer de 2016

Del nedar




NEDAR PER AMOR

Leili Castella


"Welcome" de Philippe Lioret





Hi ha qui neda per plaer, per fer exercici, o per competir. Però hi ha qui neda per amor, com Bilal, el jove migrant kurd sense papers, originari d'Irak i protagonista de la pel·lícula Welcome (2009), del realitzador francès Philippe Lioret. El film narra com Bilal, després d’un llarguíssim viatge ple de dificultats, aconsegueix arribar al pas de Calais, amb l'anhel de creuar a Anglaterra, i així poder retrobar-se amb Mîna, la noia de qui està enamorat. A Calais, Bilal aconsegueix una plaça clandestina en un camió de mercaderies que malauradament és interceptat per la policia  just abans de sortir de la ciutat. És aleshores quan el jove decideix anar a la piscina municipal de Calais on coneix Simon, antic campió de natació, i a qui demana que l’entreni per creuar l’estret bracejant.

Welcome retrata, a través d’una estructura aparentment senzilla, el drama que viuen dia rere de dia milers de persones que fugen de l’horror d’unes guerres ideades i orquestrades en gran part pel món occidental. Un món capaç de cometre la perversió de limitar l’acollida i l’atenció d’unes persones que arriben en condicions d’extrema precarietat, i  d’aprovar lleis com la danesa del proppassat dimarts 26 de febrer. Aquesta llei, que reforma la política d’asil a Dinamarca, inclou mesures com la de confiscar diners i objectes de valor als refugiats per costejar la seva estada, o la de limitar la reagrupació familiar.

Això, però, no és més que la punta de l’iceberg. El fet és que Occident segueix basant la seva hegemonia, tal com ja va analitzar amb lucidesa Edward Saïd en el seu moment, en la construcció d’un concepte d’ ”altri” amenaçador i perillós del qual cal defensar-se i en contra del qual està justificat lluitar. En la seva obra Orientalism (1978) Saïd desentranyava i identificava els persistents i subtils prejudicis euro-cèntrics contra els països islàmics i llur cultura. I a Covering Islam (1981) analitzava com els mitjans de comunicació oferien una imatge de l’islam com un tot homogeni, associat a la violència i la irracionalitat, endarrerit i essencialment enfrontat a Occident. D’ençà, ben poc han canviat les coses, si no és que han empitjorat.

Totes aquestes qüestions queden apuntades a Welcome que tracta amb honestedat una situació que no per complexa, deixa de ser corprenedora. Empès pel seu amor irrenunciable, Bilal neda i neda, fins albirar la costa anglesa... No els explico el final perquè aquest pertany a aquells qui desitgin veure la pel·lícula.





A les ciutats amb front marítim, quan es camina per la platja en direcció a l’aigua, hi ha un moment, gairebé sagrat, en què de sobte el brogit dels carrers desapareix i ja només queda la remor de les onades. Unes onades que porten, a aquells qui volen escoltar-les, històries com les de Bilal, plenes de somnis d’amor i llibertat.