Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.

dimarts, 21 de març del 2017

Nowrûz 2017

¡Nowrûz-tân pîrûz!
¡Sâl-é now mobârak!


Imatge relacionada


LE PARFUM DE LA FLEUR

Dans un coin de la roseraie, une houri est venue se blottir.
« Personne », dit-elle, « ne nous a rien appris sur l’autre côté de l’univers.
Je ne comprends pas l’aube, ni le soir, ni le jour, ni la nuit.
Que signifient ces mots : « Il mourut » ou « il naquit » ?
Elle devint une vague de parfum et apparut au sein des fleurs :
C’est ainsi qu’elle pénétra dans le monde de l’ « hier » et du « demain »,
Elle ouvrit les yeux, devint un bouton de rose, sourit un instant,
S’épanouit, s’effeuilla, tomba par terre.
De cette beauté libérée, il demeure un soupir :
On le nomme le parfum.

Muhàmmad Iqbal (1877-1938)


Message de l’Orient, Muhammad Iqbal, Les Belles Lettres, Paris, 1956, p.93.