Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.

dissabte, 5 de maig de 2012

Del ritme


A ritme del cor

Lili Castella






Pel Gerard

Poques coses hi ha tan boniques com dir d'algú que és "tot cor". Quan ho diem en relació als adults sembla que ho fem d'una manera més aviat simbòlica, però  puc ben assegurar que "ser tot cor" té una dimensió literal. Ara fa poc més de quatre mesos vaig tenir l'experiència inesborrable d'agafar per primera vegada un bebè que va avançar unes setmanes la seva arribada. Com que encara hagués pogut estar uns quants dies més amagat de la nostra mirada, veure'l era assistir a la intimitat miraculosa en què la vida es va creant. El bebè era l'existència feta transparència i levitat; tot just dos quilos de vida, de pura vida.

Agafar aquest nen tan petitó i tan fort alhora va ser, literalment, tenir un cor a les mans. Tot ell era (i és!!) cor. Un batec ràpid, regular i potent inundava el seu cos. La força del seu batec va contagiar el meu, de manera que ambdós es van confondre. El sufisme persa té una bellíssima expressió, ham-damî, que significa "ser la mateixa respiració"; doncs bé, ser el mateix batec no deu ser massa diferent.

Compartir el batec del cor, o dit en termes musicals, compartir el ritme fonamental que sosté la nostra existència és entrar en contacte amb allò que ens és més primigeni. Muhammad Asad, en la seva fascinant biografia "Chemin de la Mecque"  explica com una nit en què era al desert, mentre els seus companys dormien a les tendes, es va apropar al lloc on jeien els camells i en veure'n un de recent nascut arraulit contra la seva mare, va succeïr el següent: "acarono el coll del petit i capbusso el meu rostre dins la llana càlida de la seva espatlla. L'escalfor del cos d'aquell animal tan jove penetra la meva cara i el meu pit: sento sota el palmell de la meva mà les pulsacions de la seva sang a les venes del seu coll, i el seu ritme es confon amb el batec del meu cor, despertant en mi el sentiment potent d'estar unit a la Vida amb majúscules i al desig de perdre-m'hi del tot".[1]

[1] Muhammad Asad, Chemin de la Mecque. Fayard 2004. Pàg. 317.
Fotografia del Gerard i la seva mare la Isabel: Gilles Brinon.