Presentación

La música es la belleza de lo más primordial que anida en nosotros. En el latir del corazón se halla el ritmo. En la respiración, la melodía. Y en la relación con cuanto nos rodea, la armonía.

Baraka es una palabra de origen árabe que significa aliento vital, energía de Vida, gracia divina, y se refiere pues a lo más genuino que hay en nosotros, a lo más "original", y ésta es la razón por la que hemos denominado así a nuestro blog.

Cultivar la música en cualquiera de sus facetas (el estudio, la audición, la práctica o la reflexión) es un gran placer, que en absoluto está reñido con el cultivo de toda una serie de cualidades, como la paciencia, la memoria, la generosidad, la humildad, la fuerza, etc., quizás no muy en boga actualmente, pero sin las cuales no existe el músico verdadero, ni, en definitiva, el ser humano verdadero.

Y por último, decir que 'Baraka' no existiría de no haber entrado en contacto con el Institut d'Estudis Sufís de Barcelona, y a través de él, con la obra y el legado de exquisita sabiduría del poeta y místico persa Mawlânâ Yalâl al-Dîn Rûmî (1207-1273), el cual hizo de la música una vía privilegiada de conocimiento interior. Nuestro agradecimiento de corazón.

Sean pues muy bienvenidos a nuestro blog, en el que esperamos encuentren contenidos que puedan ser de su interés. Ésta al menos ha sido nuestra intención al compartirlos con ustedes.

Leili Castella
'Baraka, música con alma'

.

.

dimarts, 29 de març de 2016

Un món que és un

Un món que és un

Leili Castella


Tile Decoration from Alhambra Palace, Granada, Spain:



Podria semblar estrany que en un blog com aquest, dedicat a mostrar la bellesa de la dimensió interior de l’islam, s’hi parli d’atemptats terroristes. Però és que sense una mirada el més lúcida possible envers tot allò que ens envolta, és probable que no puguem copsar res d’allò que el sufisme té a dir-nos. Sense una lucidesa que no sigui, en termes del gran mestre sufí persa Sulamî (m. 1021), una lucidesa implacable, allò que pensem que és la realitat no fa sinó reflectir els nostres propis prejudicis.

És per això que cal recordar que aquesta setmana han mort moltes persones de forma brutal, víctimes d’atemptats terroristes, a Brussel·les, sí, però també a Síria, a Iraq, a Mali. I cal no oblidar que gairebé el 90% d’aquests atemptats tenen lloc en països de majoria musulmana; i que les víctimes –més de 72.000 des de l’any 2000- són, aclaparadorament, musulmanes. La islamofòbia, subtilment (o no) present a Occident, és un dels enemics més difícils a vèncer. Ens enfrontem a noves formes de violència.

Com explicava Marina Subirats en un article publicat al diari Ara.cat el proppassat 24 de mars, després de les dues guerres mundials va semblar com si Europa hagués aconseguit eradicar en gran part els conflictes armats interns i rebaixar el nivell de confrontació violenta entre els pobles. Malgrat això, és fàcil comprovar com no solament no hi ha hagut cap reducció de la violència al món, sinó que Europa ha contribuït a exportar-la a altres indrets i a augmentar-ne els nivells destructius com mai. Les xifres de morts en conflictes bèl·lics dels darrers anys són senzillament esfereïdores. Però com que tot, fins ara, passava més o menys lluny d’Europa, l’origen i les causes d’aquests conflictes ens semblaven obscurs, i de fet, aliens a nosaltres. Ara, però, tot això esclata ací mateix. Vivim pensant encara en un “jo” confrontat a un “altre”. I seguim oblidant que el món és un.