Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.

divendres, 10 de juny del 2016

Ramadà a Occident



És ser agosarat ser el primer alcalde musulmà de Londres i no sentir por de ser musulmà?

Sadiq Khan (*)




Is it really that bold to be the first Muslim mayor and be unafraid to be Muslim? I don’t call myself a Muslim politician; I’m not a Muslim spokesperson or leader, and it’s important to clarify that because otherwise you’re defined solely by your faith. We all have multiple identities – I’m a Londoner, a son and a father – and City Hall isn’t a pulpit. But, as Ramadan starts, I’m aware that it’s a great opportunity to do things in the community and break down the mystique and suspicion around the religion. If you’re someone who doesn’t have Muslim friends and your only experience of Islam is what you see on the news – the angry man with a beard doing or saying something terrible – then you may inadvertently associate that with Islam and think that is what it’s all about. So, I’m making it a priority this month to get out there and build bridges by hosting Ramadan meals around the city at synagogues, churches and mosques.

The best way for people to understand each other’s faith is to share experiences. Fasting is a good way to do this because, when you’re breaking bread with someone, inviting non-Muslims to have that iftar meal together, it shows that it’s not a big deal, nor is it spooky or weird.

When I was growing up, you had to explain to people why you weren’t eating. Now, in a cosmopolitan city such as London, where for 1,000 years there has been an open exchange of trade, ideas, people and culture, most people know someone – perhaps at work or through friends – who will be spending this month fasting. Ask them how they are! It makes a big difference when someone spends just a minute to see how you’re doing. I’ve had friends fast through solidarity – they don’t always make it through the whole day, but it’s a kind gesture.

This year will be especially tough. Because of the lunar calendar, Ramadan moves back by 12 days each year and we’re now at the peak of long summer days. A lot of these fasts are going to be 19 hours long. It’s scary. My diary is still full for Ramadan – we’ve got the EU referendum coming up and I could even have to open my fast on stage with a glass of water at an event. Last year, we had a big selection campaign during Ramadan, so there were lots of very hot hustings, where I had to perform while fasting. That’s part and parcel of it. What you don’t want to do is try to completely change your lifestyle, because it sort of defeats the object of it and the sacrifice. Of course, there are Islamic injunctions in the event that fasting affects your performance as a brain surgeon or if you’re in the armed forces, but it’s impressive how much your body can and will endure – much more than you realise.

Anyone who knows me knows that I’m miserable during Ramadan. Some would say I’m miserable all year round, but it does affect my mood. What I usually miss the most is caffeine; I go to lots and lots of boring meetings (not this year, of course, because now I have the best job in the world!) and I need caffeine to keep going. So, this year, in preparation, I tried to cut down on coffee in the lead up to it. Food isn’t the issue – you get over that. The other big myth is that you lose weight in Ramadan. Not true. Part of me doing this is to show that it is possible to be someone with western, liberal values and be a mainstream Muslim. My election on 5 May proved that London believes you can do both at the same time.

According to research conducted by the polling company ICM a couple of years ago, British Muslims are the most charitable group in the country, and I believe a lot of that comes down to Ramadan – it’s a month of sacrifice, reflection and humility. It’s a real leveller, too – you can’t not have empathy. For instance, as mayor of London, I’m more aware than ever that in this city, the fifth-richest in the world, 100,000 people had to access a food bank last year – and I can, to a degree, understand that experience (I say that with the recognition that, unlike people who are homeless, I get a big feast at the end of the day).

There is a role that Muslims in the public eye play: to reassure people that we are OK. It’s not because we’re more responsible; it’s because we’re more effective. You don’t have to shout it from the rooftops – it’s about having shared experiences. We have the most diverse city in the world, but we don’t have people mixing as much as they could. I want to enable people to have a sense of belonging.

(*) Article publicat a The Guardian el 5 de juny del 2016.

dilluns, 6 de juny del 2016

Ramadân 2016



Ramadân Karîm!

1 Ramadân 1437



Astronomy-İstanbul Observatory-Ottoman Era:


Throughout Ramadan a hundred people kept on inviting me and requesting that one night I break the fast with them. Some I rejected. I instructed the keeper of the caravanserai that if anyone came at an appointed time, he should say, “Someone else has taken him”.

Shams-e Tabrîzî
Maqâlât 626-627

diumenge, 22 de maig del 2016

Nit del Perdó

Laylat al-Barâ'a,

Nit del Perdó

 15 de sha'bân 1437



~ Espectacular Moon ~:



Si tu ne dors pas un soir, ô beauté pareille à la lune,
Le trésor de l’éternité apparaîtra à tes yeux.
C’est le soleil de l’invisible qui te réchauffera pendant cette nuit,
C’est le collyre du mystère qui t’ouvrira les yeux.
Ce soir, lutte contre toi-même, ne t’endors pas
Afin de découvrir les largesses que répand la joie.


Mowlânâ Rûmî (m. 1273)

diumenge, 15 de maig del 2016

Nakba 2016


                                          Nakba, 2016





Dijo: Aquí vi una luna reluciente 
de tristeza impoluta, como una naranja en la noche,
guiándonos campo a través por las sendas del éxodo...
Sin ella, las madres no hubieran encontrado a sus hijos.
Sin ella, los que andaban perdidos en la noche no habrían leído sus nombres
de repente: "Refugiados",
huéspedes del viento

Entonces mi ala era pequeña para el viento...
Creía que al lugar le daban nombre
las madres y el olor de la salvia. Nadie me había dicho que su nombre fuera país,
que detrás del país hubiera fronteras, que detrás de
las fronteras hubiera un lugar para nosotros llamado diáspora 
y exilio. Aún no necesitaba la identidad.
Pero ellos... Los que habían venido en 
tanques se llevaron 
el lugar en sus furgones,
visto y no visto.

El lugar son los sentimientos.

Mahmud Darwix (1941-2008)


dijous, 5 de maig del 2016

El Vol Nocturn



Al-Isrâ' wa-l-Mi'râj, 

el vol nocturn

27 de rajab de 1437





Ceci n’est pas comme l’ascension d’un être humain ver la lune, non ; 
mais comme l’ascension de la canne à sucre vers le sucre.

Mathnawí, IV, 553.

Mowlânâ Rûmî (1273)

dissabte, 23 d’abril del 2016

Sant Jordi 2016


La lectura dels àngels

Màrius Torres (1910-1942)





 I.

Enlaire, molt enlaire, on acaba l’atzur
i l’aire és una llum que el Misteri perfuma;
on de l’òrbita baixa d’aquest planeta impur
ni l’onda greu arriba, ni l’etèria escuma;

en l’absolut silenci que fa el repòs de Déu,
en una pau diàfana com una aigua adormida,
àngels, vestits d’un blanc més fúlgid que la neu,
llegeixen cadascun el llibre d’una vida.

Cada mot dels seus llavis, travessant l’univers,
vola cap a un destí com un ocell de presa;
quan s’aturen, marcant l’acabament d’un vers,
una ànima vacil·la, com en el buit suspesa.

-Car, del si de la mare fins al batec final,
la nostra vida, any per any, fibra per fibra,
és nomes l’eco d’una paraula angelical
que, davant del Senyor, va llegint en un llibre...-


II.

No tots els àngels són iguals, ni els llibres. Uns,
de pàgines roents de lluita i aventura,
són murmurats per àngels lluminosament bruns
que esborren amb la veu la sang de l’escriptura.

Altres, com àngels de retaule, van cantant
un llibre ple de flors com una primavera,
i l’alegria els fa la gràcia més d’infant,
més blaus els ulls i més blonda la cabellera.

Altres duen la glòria de l’alba entorn del front
i té la seva veu un trémer de pregària;
així s’eleva, dels jardins closos del món,
una vida secreta, serena i solitària.

Altres sovint es posen la mà damunt dels ulls,
com aquell que medita, o divaga, o reposa;
somriuen i es distreuen, quan han de girar fulls,
com si el seu llibre els fes pensar en una altra cosa...


dimarts, 19 d’abril del 2016

La dolçor de Laylà



Nits de dolçor





Salgo a la noche,
temo al abismo,
pero la Noche
está azucarada de luces.


Luce Lópe-Baralt, Luz sobre Luz, Editorial Trotta, Madrid, 2014, p. 56.

dimarts, 29 de març del 2016

Un món que és un

Un món que és un

Leili Castella


Tile Decoration from Alhambra Palace, Granada, Spain:



Podria semblar estrany que en un blog com aquest, dedicat a mostrar la bellesa de la dimensió interior de l’islam, s’hi parli d’atemptats terroristes. Però és que sense una mirada el més lúcida possible envers tot allò que ens envolta, és probable que no puguem copsar res d’allò que el sufisme té a dir-nos. Sense una lucidesa que no sigui, en termes del gran mestre sufí persa Sulamî (m. 1021), una lucidesa implacable, allò que pensem que és la realitat no fa sinó reflectir els nostres propis prejudicis.

És per això que cal recordar que aquesta setmana han mort moltes persones de forma brutal, víctimes d’atemptats terroristes, a Brussel·les, sí, però també a Síria, a Iraq, a Mali. I cal no oblidar que gairebé el 90% d’aquests atemptats tenen lloc en països de majoria musulmana; i que les víctimes –més de 72.000 des de l’any 2000- són, aclaparadorament, musulmanes. La islamofòbia, subtilment (o no) present a Occident, és un dels enemics més difícils a vèncer. Ens enfrontem a noves formes de violència.

Com explicava Marina Subirats en un article publicat al diari Ara.cat el proppassat 24 de mars, després de les dues guerres mundials va semblar com si Europa hagués aconseguit eradicar en gran part els conflictes armats interns i rebaixar el nivell de confrontació violenta entre els pobles. Malgrat això, és fàcil comprovar com no solament no hi ha hagut cap reducció de la violència al món, sinó que Europa ha contribuït a exportar-la a altres indrets i a augmentar-ne els nivells destructius com mai. Les xifres de morts en conflictes bèl·lics dels darrers anys són senzillament esfereïdores. Però com que tot, fins ara, passava més o menys lluny d’Europa, l’origen i les causes d’aquests conflictes ens semblaven obscurs, i de fet, aliens a nosaltres. Ara, però, tot això esclata ací mateix. Vivim pensant encara en un “jo” confrontat a un “altre”. I seguim oblidant que el món és un.

dilluns, 21 de març del 2016

Celebració de l'Any Nou persa


¡Nowrûz-tân pîrûz!
¡Sâl-é now mobârak!




  
Le vert printemps est venu, la miséricorde s’est répandue,
Le lys est devenu pareil au glaive bien trempé de ‘Alî.
Les parcelles de terre ont été fécondées par le ciel ;
Neuf mois sont passés ; c’est pourquoi celle qui était grosse est devenue agitée.
La fleur de grenadier s’est épanouie, le ruisseau ressemble à une cotte de mailles.
La campagne est fleurie de violettes, la montagne couverte de tulipes.
Le bourgeon a ouvert ses lèvres, c’est le moment du baiser.
Le cyprès a étendu ses bras, c’est le moment d’enlacer.
Quand la roseraie du ciel a vu le jardin du cœur,
Il s’est caché sous un nuage, il s’est humilié, confus.
L’épine pleurait, disant : « o toi qui caches les défauts des créatures ! »
Sa prière a été exaucée, elle a pris un visage de rose.
Le roi du printemps a ceint sa taille pour s’excuser.
Chaque arbre et chaque branche ont été couronnés par lui.
Chaque bout de bois a revêtu le faste d’une fête seigneuriale.
Si dans les mains de Moïse un bâton s’est transformé en serpent,
De nouveau les victimes de l’hiver ont ressuscité,
Afin que celui qui nie la Résurrection soit jugé indigne de créance,
Les Compagnons-de-la-caverne du jardin se sont réveillés de leur sommeil,
Puisque la grâce divine qui octroie l’Esprit est devenue Compagnon de la Caverne.
O vous qui êtes ressuscités » où étiez-vous pendant l’hiver ?
En ce lieu où, chaque soir, ces sens et cet esprit prennent leur essor.
En ce lieu où, chaque soir, se fixent le regard et l’attente.
La lune était un croissant, elle a cheminé dans cette direction,
Elle est devenue pleine, lumineuse, et a été le flambeau du royaume.
Les cinq sens apparents et les cinq autres cachés
Sont devenus boiteux et las, mais l’aube s’est enfuie comme un coursier rapide.
Tais-toi ; cesse de mesurer du vent,
Car par le vent des paroles le chemin de la vision est couvert de poussière.

Mowlânâ Rûmî (m. 1273)

Mawlânâ Djalâl Od-Dîn Rûmî, Odes mystiques, traducció d' Eva de Vitray-Meyerovitch i Mohammad Mokri, Éditions du Seuil, Paris, 1973, pp. 336-337.







divendres, 11 de març del 2016

De l'afinació




El llaüt desafinat

Màrius Torres 

(1910-1942)

ilustración iraní de una edición 1585 de los poemas recogidos de Hafez.  Su vida y poemas influidos por escrito Pérsico desde su muerte en el siglo XIV, más que cualquier otro autor.  Los temas de sus poemas son la amada, la fe y la hipocresía exponer.  Aquí se representa en un hermoso jardín rodeado de músicos, mirando amorosamente a los ojos de un joven .:



Hi havia a Bagdad un dervitx que es pensava ser el més devot dels homes perquè havia anat quaranta vegades a la Meca i les seves oracions eren llargues i feixugues com la pluja de tardor. Però el seu cor era covard, cruel, avariciós i mentider.
Un músic li digué un dia:
- ¿De què et val recitar les millors pregàries si abans no hi has acordat el teu cor? ¿Creus que l’oïda del Senyor pot plaure’s en la més bella música si la fas sonar en un llaüt desafinat?


Màrius Torres, Poesies de Màrius Torres, Pagès editors, Lleida, 2010, pàgs. 255-256.

dimarts, 1 de març del 2016

La senda de Laylà



The Beauty of Layla’s Face

Seyyed Hossein Nasr


Persian Lovers:



O Layla, o beauty of the Night, more luminous than a thousand suns,
Dark because of  Thy radiance.
We were born to behold the Beauty of Thy Face,
We were born to hear the Beauty of Thy Voice.
Thou art the Essence, darkness shining as the desert sun at noon,
Thy Beauty is in all creatures reflected here below.
In the face of a fair maiden and the flight of a flock of birds,
In the azure sky and the roaring sea,
In the mane of the mighty lion and the hues of the lovely sea urchin.
I hear the Beauty of Thy Voice in the siren song of the whale,
As well in the chant of the nightingale in the garden,
Hymning Thy Praise in her morning concert.
Above all I behold Thy Beauty in the sanctified soul from Thy true lovers,
Beholden to Thy Love, basking in Thy Radiance.


 O lovers of Layla, let us remain forever open to beauty,
Let us keep the window of the soul open to that cool breeze,
Flowing from the horizons beyond to bring us the message of our Beloved.
Let us keep our inner ears open to that celestial music,
To the song of the wings of Gabriel which is the root of our very being.
Let us cling to all beauty which a reflection of Her Beauty is.

O Layla, the goal of all my life is to experience Thy Embrace,
To become drowned in the ocean of Thy Beauty in the eternal now,
To become immersed in that Beauty which is also peace,
Peace, calm, harmony, away from all dispersion, from the world’s din,
And yet peace which is also ardent love that burns and consumes.
O Layla, Thy Beauty is both light that frees and love that immolates,
The Reality that both illuminates and pacifies,
Bringing a peace that is also supreme ecstasy.
All joys we experience here belos and can experience from that Beauty come.

O friends of the Path, let us then never forget why we were born.
Into this world we were brought to behold the Beauty of Layla’s Face,
To see that Beauty in all that beautiful is,
To hear the Beauty of Her Voice in the hymning of Her Praise,
By all creatures whose very existence is their chant in prayer,
Offered to the Beauty of Layla,
the Light of whose countenance is the inner reality of all beings.
Let us, o friends, remain true to ourselves, to our true nature,
And behold always the Beauty of Layla’s Face, knocking at Her door,
Until we are granted intimacy and are received in Her Embrace.



dimecres, 17 de febrer del 2016

La música i els ocells

Ostâd Elahî: 

la música o el llenguatge dels ocells

Leili Castella



Nûr ‘Alî Elahî (1895-1974), conegut també com a Ostâd Elahî[1], va ser un gran pensador iranià, un magistrat, un místic, i un músic excepcional. Nascut en el sí d’una família dedicada al cultiu de la més alta espiritualitat, el petit Fathollâh, a qui als dotze anys el seu pare va rebatejar com a “Nûr ‘Alî” (literalment, “Llum d’Alí”), va mostrar de seguida unes facultats espirituals  inusuals. Iniciat des dels seus primers anys a la pràctica del tanbur, el llaüt sagrat kurd, la música va ser per a Nûr ‘Alî una via de coneixement espiritual.

S’explica que cada nit, quan tothom dormia i la casa quedava en silenci, el petit Fethollâh tancava la porta de la seva habitació, apagava el llum, i començava a tocar. Va dir el mateix Ostâd Elahî: “au cours des douze années d’ascétisme de ma jeunesse, tous les soirs au crépuscule je prenais mon tanbur et je jouais de la musique sacrée. Des voiles se levaient… Ce n’est que lorsque les premiers rayons de soleil pénétraient dans la pièce que je réalisais que j’avais passé toute la nuit à jouer.[2]

I és que, tal i com explica el musicòleg Jean During, “la pureté et l’innocence de l’enfance, la rigueur du jeûne et de l’ascèse et la qualité de son éducation spirituelle l’avaient fait progresser dans la connaissance de soi et de Dieu. Il avait découvert ce monde céleste d’où provient toute Beauté.”[3]  Nûr ‘Alî havia doncs après el llenguatge d’allò inefable, d’allò subtil, d’allò sagrat. O, dit en termes alcorànics, Nûr ‘Alî havia après el llenguatge dels ocells (Alcorà 27,16).

Per això no és d’estranyar que, en certa ocasió, aquell nen exquisit establís una relació entranyable i plena de tendresa amb... una perdiu! Així la recordava ell mateix anys després:
« Lorsque j’étais enfant, on m’a un jour apporté en cadeau une perdrix. Elle était tombée amoureuse du son de mon tanbur. Dès que j‘en jouais, elle se mettait sur mes genoux et très vite elle était comme ivre et se mettait à gazouiller, à me griffer la main et à me donner des petits coups de bec. Bref, elle était ivre de joie. La nuit, elle dormait sur une étagère dans ma chambre.
Un matin très tôt, alors que je voulais dormir, elle a été prise d’une soudaine envie de chanter mais je lui ai fermement ordonné de se taire. Elle a abaissé la tête d’un air triste et elle s’est tue. Après cela, quand elle se réveillait tôt le matin, elle s’approchait du pied de mon lit et tirait un peu la couette en poussant des petits cris. Si je ne disais rien, au bout de deux ou trois fois, elle comprenait que je voulais dormir et elle s’éloignait. Sinon, je disais : « Mmmmh, quelle jolie voix… » et elle se mettait aussitôt à chanter ».[4]

La perdiu es va enamorar del so d’aquell tanbur, igual com se’n enamorava tot aquell qui l’escoltava: “Le son de son tanbur n’était pas celui de deux cordes ordinaires sortant d’une caisse en bois, c’étaient des mélodies angéliques qui jaillissaient de ses doigts et enivraient les auditeurs. Comme l’a dit un poète : si proches des mélodies de l’autre monde est la plainte du tanbur : bois sec, cordes sèches, peau sèche… D’où vient ce son ? Du Bien-Aimé. ”[5]

[1] “Ostad”: Mestre.
[2], [3] i [5] Jean During, L’âme des sons, Le Relié, Paris, 2001, p. 29.
[4] Ostad Elahi, Paroles de Vérité, Albin Michel, Paris, 2014, p. 142.

dimecres, 3 de febrer del 2016

Del nedar




NEDAR PER AMOR

Leili Castella


"Welcome" de Philippe Lioret





Hi ha qui neda per plaer, per fer exercici, o per competir. Però hi ha qui neda per amor, com Bilal, el jove migrant kurd sense papers, originari d'Irak i protagonista de la pel·lícula Welcome (2009), del realitzador francès Philippe Lioret. El film narra com Bilal, després d’un llarguíssim viatge ple de dificultats, aconsegueix arribar al pas de Calais, amb l'anhel de creuar a Anglaterra, i així poder retrobar-se amb Mîna, la noia de qui està enamorat. A Calais, Bilal aconsegueix una plaça clandestina en un camió de mercaderies que malauradament és interceptat per la policia  just abans de sortir de la ciutat. És aleshores quan el jove decideix anar a la piscina municipal de Calais on coneix Simon, antic campió de natació, i a qui demana que l’entreni per creuar l’estret bracejant.

Welcome retrata, a través d’una estructura aparentment senzilla, el drama que viuen dia rere de dia milers de persones que fugen de l’horror d’unes guerres ideades i orquestrades en gran part pel món occidental. Un món capaç de cometre la perversió de limitar l’acollida i l’atenció d’unes persones que arriben en condicions d’extrema precarietat, i  d’aprovar lleis com la danesa del proppassat dimarts 26 de febrer. Aquesta llei, que reforma la política d’asil a Dinamarca, inclou mesures com la de confiscar diners i objectes de valor als refugiats per costejar la seva estada, o la de limitar la reagrupació familiar.

Això, però, no és més que la punta de l’iceberg. El fet és que Occident segueix basant la seva hegemonia, tal com ja va analitzar amb lucidesa Edward Saïd en el seu moment, en la construcció d’un concepte d’ ”altri” amenaçador i perillós del qual cal defensar-se i en contra del qual està justificat lluitar. En la seva obra Orientalism (1978) Saïd desentranyava i identificava els persistents i subtils prejudicis euro-cèntrics contra els països islàmics i llur cultura. I a Covering Islam (1981) analitzava com els mitjans de comunicació oferien una imatge de l’islam com un tot homogeni, associat a la violència i la irracionalitat, endarrerit i essencialment enfrontat a Occident. D’ençà, ben poc han canviat les coses, si no és que han empitjorat.

Totes aquestes qüestions queden apuntades a Welcome que tracta amb honestedat una situació que no per complexa, deixa de ser corprenedora. Empès pel seu amor irrenunciable, Bilal neda i neda, fins albirar la costa anglesa... No els explico el final perquè aquest pertany a aquells qui desitgin veure la pel·lícula.





A les ciutats amb front marítim, quan es camina per la platja en direcció a l’aigua, hi ha un moment, gairebé sagrat, en què de sobte el brogit dels carrers desapareix i ja només queda la remor de les onades. Unes onades que porten, a aquells qui volen escoltar-les, històries com les de Bilal, plenes de somnis d’amor i llibertat.